Ahir dijous el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va anunciar de forma oficial allò que ja tothom de fet coneixia: el canvi de Pep Guadiola per Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou.
Rijkaard va arribar al club blaugrana arran de guanyar Laporta les eleccions el mes de juny de 2003 i després de la resposta negativa del també holandès Gus Hiddink, llavors entrenador del PSV Eindhoven. L’encara avui tècnic barcelonista tenia una escassa experiència com a preparador i només havia dirigit la selecció del seu país durant l’Eurocopa 2000 que van organitzar Bèlgica i Holanda, classificant el combinat taronja per a les semifinals del torneig, i el modest Sparta de Rotterdam, al qual va descendir a segona divisió. Pel contrari, havia estat un dels millors futbolistes d’Europa durant la segona meitat dels 80 i la primera dels 90, aconseguint, entre altres molts títols, tres Copes d’Europa i una Eurocopa.
Els inicis de Rijkaard al Camp Nou van ser molt difícils i el Barça de la primera volta de la Lliga 2003/2004 va ser un calc del de Joan Gaspart i Louis van Gaal de l’exercici anterior, malgrat que Ronaldinho, el fitxatge mediàtic de Laporta, estava donant ja un bon rendiment. L’equip blaugrana va finalitzar la primera meitat del torneig en els llocs centrals de la classificació i lluny de les places de Champions League.
Quan l’entrenador holandès es trobava pràcticament destituït – fins i tot el llavors vicepresident esportiu Sandro Rosell li havia buscat un substitut en la persona de l’actual seleccionador portuguès Luiz Felipe Scolari –, va decidir fitxar el seu compatriota Edgard Davids i va donar més equilibri i consistència defensiva a un equip que va fer una segona volta de cine i va finalitzar el torneig en segona posició, només per darrere del València de Rafa Benítez.
Els exercicis 2004/2005 i 2005/2006 van suposar l’època daurada del Barça de Rijkaard. En la primera d’aquestes temporades, l’entitat catalana va conquistar el campionat de Lliga i en la segona va assolir de nou la Lliga, la Supercopa d’Espanya, la qual també guanyaria un any més tard, i la Champions League, la segona copa d’Europa en la història del club català.
Aquell Barça jugava un futbol ofensiu, ràpid i espectacular, però tenia també seguretat defensiva, condició física, mentalitat guanyadora, la qual va caracteritzar Rijkaard en la seva època de futbolista, i molt ofici, com es va demostrar en els partits de la triomfant Lliga de Campions a Stamford Bridge i San Siro. En aquella meravellosa esquadra, per mi superior i més completa i regular que el Dream Team de Johan Cruyff, hi van brillar homes com Víctor Valdés, Cales Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, un jove Leo Messi, Samuel Eto’o i sobretot un excel·lent i genial Ronaldinho, aleshores indiscutiblement el millor jugador del món.
Tanmateix, tot es va acabar a partir de la temporada 2006/2007: cap títol oficial, llevat de la segona Supercopa aconseguida l’agost de 2006, i resultats negatius en un altíssim percentatge de partits considerats decisius. Quines raons han portat un equip destinat a marcar una llarga època a enfonsar-se vertiginosament ? Jo en destacaria les següents: l’excés de tolerància de Rijkaard amb la plantilla, la marxa del seu ajudant Henk ten Cate, la deplorable condició física, les continuades lesions musculars, la inactivitat a l’hora de prendre decisions de la directiva i la direcció tècnica i la manca de disciplina, compromís i actitud de futbolistes importants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario