França va ser el tercer país en organitzar per segon cop una Copa del Món, 60 anys més tard d’haver-ho fet per primera vegada. El torneig va passar de 24 a 32 equips i els classificats, juntament amb la selecció gala, van ser Alemanya, Anglaterra, Aràbia Saudita, Argentina, Àustria, Bèlgica, la campiona Brasil, Bulgària, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Croàcia, Dinamarca, Escòcia, Espanya, Estats Units, Holanda, Iran, Itàlia, Iugoslàvia, Jamaica, Japó, Marroc, Mèxic, Nigèria, Noruega, Paraguai, Romania, Sud-àfrica, Tunísia i Xile.
Espanya va disputar el seu sisè campionat mundial consecutiu i va ser una de les decepcions del certamen, potser la més gran perquè alguns experts havien situat l’equip de Javier Clemente, únic seleccionador espanyol en participar en dues edicions mundialistes, entre els favorits. El conjunt estatal va començar perdent contra Nigèria (3-2), va empatar davant Paraguai (0-0) i no va servir el 6 a 1 enfront Bulgària perquè el combinat espanyol va acabar eliminat en la fase de grups, fet que no succeïa des de 1978. Andoni Zubizarreta, que jugava el seu quart Mundial, Miquel Àngel Nadal, Fernando Hierro o un jove Raúl González eren alguns dels futbolistes destacats d’aquell grup.
Altres aspectes que cal significar són el títol aconseguit per la selecció francesa, amb un conjunt menys espectacular que el dels anys 80, però amb molt més ofici i mentalitat guanyadora; l’equip brasiler, que va realitzar un bon torneig, encara que es va enfonsar de forma sorprenent a la final; la revelació Croàcia, que en el seu debut es va fer amb el tercer lloc; una gran Holanda, que després de moltes decepcions va jugar, per tercer cop en la seva història, unes semifinals, i el negatiu rendiment d’Alemanya i Argentina.
França, a diferència del que havia passat als 80, on la classe es trobava molt per damunt de la força física, va jugar el Mundial amb un important equilibri amb futbolistes tècnics, entre els qual hi figuraven Laurent Blanc, el capità Didier Déschamps, Zinedine Zidane o un jove Thierry Henry, i homes lluitadors com Liliam Thuram, Marcel Desailly o Christian Karembeu. El camí dels amfitrions, però, no va ser gens fàcil: després d’una fase de grups molt còmoda, van eliminar en vuitens de final Paraguai, amb un gol d’or a la pròrroga; van deixar fora Itàlia en quarts de final, a la tanda de penals, i van haver de remuntar en semifinals davant Croàcia. Curiosament, la final contra Brasil va ser molt més senzilla.
Brasil, campiona el 1994, va seguir amb l’estil que l’havia caracteritzat als Estats Units, amb una barreja de classe tècnica i espírit de lluita, i va realitzar un torneig força positiu, però a la final contra França no va tenir cap opció per renovar el títol. A la Canarinha, dirigida pel mític Mário Zagallo, hi brillaven jugadors com Cafú, Roberto Carlos, Rivaldo i molt especialment Ronaldo, que amb 17 anys no havia actuat cap minut en el certamen anterior.
Croàcia, amb homes de gran qualitat com Robert Prosinecki, Zvonimir Boban o Davor Suker, màxim golejador del campionat, va suposar la gran sorpresa del torneig. Després d’eliminar Alemanya en quarts, va estar a punt de deixar fora en semifinals l’amfitriona França i es va fer amb el tercer lloc final arran de vèncer Holanda. Precisament, el combinat taronja va tornar a brillar en un Mundial, cosa que no feia des dels sots-campionats de 1974 i 1978. Amb Gus Hiddink d’entrenador, i futbolistes com Philip Cocu, Clarence Seedorf o Patrick Kliuvert, va jugar per tercer cop en la seva història unes semifinals.
Alemanya, vigent campiona d’Europa, va disputar el seu segon Mundial com a estat unificat i, tal com havia succeït quatre anys abans als Estats Units, quan va caure enfront Bulgària, va ser eliminada en quarts de final per una selecció, Croàcia concretament, teòricament molt inferior. Pel que fa a Argentina, el conjunt sud-americà continuava en crisi i va ser incapaç de superar també els quarts de final, sent derrotada per Holanda.
A les semifinals, d’una banda França, amb Thuram com a sorprenent doble anotador, va eliminar Croàcia, que s’havia avançat amb un gol de Suker. D’altra banda, els brasilers van necessitar arribar a la tanda de penals per doblegar una complicada Holanda, després que tots dos equips empatessin a un gol, amb anotacions de Ronaldo i Kluivert.
La final es va disputar a l’estadi de França, conegut també com a Saint - Denis, i els amfitrions van guanyar Brasil amb molta més claredat de l’esperada. Zidane, que fins llavors no havia fet cap gol i que s’havia perdut dos encontres arran d’una expulsió, va ser el gran heroi del partit al marcar els dos primers gols durant la primera part. En el segon temps, Emmanuel Petit va aconseguir el 3 a 0 definitiu. França va conquistar la seva primera corona mundial i, dos anys més tard, aconseguiria a Holanda la seva segona Eurocopa.
Espanya va disputar el seu sisè campionat mundial consecutiu i va ser una de les decepcions del certamen, potser la més gran perquè alguns experts havien situat l’equip de Javier Clemente, únic seleccionador espanyol en participar en dues edicions mundialistes, entre els favorits. El conjunt estatal va començar perdent contra Nigèria (3-2), va empatar davant Paraguai (0-0) i no va servir el 6 a 1 enfront Bulgària perquè el combinat espanyol va acabar eliminat en la fase de grups, fet que no succeïa des de 1978. Andoni Zubizarreta, que jugava el seu quart Mundial, Miquel Àngel Nadal, Fernando Hierro o un jove Raúl González eren alguns dels futbolistes destacats d’aquell grup.
Altres aspectes que cal significar són el títol aconseguit per la selecció francesa, amb un conjunt menys espectacular que el dels anys 80, però amb molt més ofici i mentalitat guanyadora; l’equip brasiler, que va realitzar un bon torneig, encara que es va enfonsar de forma sorprenent a la final; la revelació Croàcia, que en el seu debut es va fer amb el tercer lloc; una gran Holanda, que després de moltes decepcions va jugar, per tercer cop en la seva història, unes semifinals, i el negatiu rendiment d’Alemanya i Argentina.
França, a diferència del que havia passat als 80, on la classe es trobava molt per damunt de la força física, va jugar el Mundial amb un important equilibri amb futbolistes tècnics, entre els qual hi figuraven Laurent Blanc, el capità Didier Déschamps, Zinedine Zidane o un jove Thierry Henry, i homes lluitadors com Liliam Thuram, Marcel Desailly o Christian Karembeu. El camí dels amfitrions, però, no va ser gens fàcil: després d’una fase de grups molt còmoda, van eliminar en vuitens de final Paraguai, amb un gol d’or a la pròrroga; van deixar fora Itàlia en quarts de final, a la tanda de penals, i van haver de remuntar en semifinals davant Croàcia. Curiosament, la final contra Brasil va ser molt més senzilla.
Brasil, campiona el 1994, va seguir amb l’estil que l’havia caracteritzat als Estats Units, amb una barreja de classe tècnica i espírit de lluita, i va realitzar un torneig força positiu, però a la final contra França no va tenir cap opció per renovar el títol. A la Canarinha, dirigida pel mític Mário Zagallo, hi brillaven jugadors com Cafú, Roberto Carlos, Rivaldo i molt especialment Ronaldo, que amb 17 anys no havia actuat cap minut en el certamen anterior.
Croàcia, amb homes de gran qualitat com Robert Prosinecki, Zvonimir Boban o Davor Suker, màxim golejador del campionat, va suposar la gran sorpresa del torneig. Després d’eliminar Alemanya en quarts, va estar a punt de deixar fora en semifinals l’amfitriona França i es va fer amb el tercer lloc final arran de vèncer Holanda. Precisament, el combinat taronja va tornar a brillar en un Mundial, cosa que no feia des dels sots-campionats de 1974 i 1978. Amb Gus Hiddink d’entrenador, i futbolistes com Philip Cocu, Clarence Seedorf o Patrick Kliuvert, va jugar per tercer cop en la seva història unes semifinals.
Alemanya, vigent campiona d’Europa, va disputar el seu segon Mundial com a estat unificat i, tal com havia succeït quatre anys abans als Estats Units, quan va caure enfront Bulgària, va ser eliminada en quarts de final per una selecció, Croàcia concretament, teòricament molt inferior. Pel que fa a Argentina, el conjunt sud-americà continuava en crisi i va ser incapaç de superar també els quarts de final, sent derrotada per Holanda.
A les semifinals, d’una banda França, amb Thuram com a sorprenent doble anotador, va eliminar Croàcia, que s’havia avançat amb un gol de Suker. D’altra banda, els brasilers van necessitar arribar a la tanda de penals per doblegar una complicada Holanda, després que tots dos equips empatessin a un gol, amb anotacions de Ronaldo i Kluivert.
La final es va disputar a l’estadi de França, conegut també com a Saint - Denis, i els amfitrions van guanyar Brasil amb molta més claredat de l’esperada. Zidane, que fins llavors no havia fet cap gol i que s’havia perdut dos encontres arran d’una expulsió, va ser el gran heroi del partit al marcar els dos primers gols durant la primera part. En el segon temps, Emmanuel Petit va aconseguir el 3 a 0 definitiu. França va conquistar la seva primera corona mundial i, dos anys més tard, aconseguiria a Holanda la seva segona Eurocopa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario