Berna (1961): Benfica – Barcelona, 3-2.
En vuitens de final el Barça havia acabat amb l’extraordinària ratxa del Real Madrid, que havia guanyat les cinc primeres Copes d’Europa de la història, però va caure a la final davant un Benfica que encara no comptava amb la que seria la seva gran estrella: Eusebio. L’hongarès Sandor Kocsis va avançar els catalans, el Benfica va remuntar fins el 3 a 1 i un altre hongarès, Zoltan Czibor, va fer el segon gol blaugrana. En aquella final el Barça, entrenat per Enrique Fernández, va enviar vàries pilotes al pal, per la qual cosa els estaments internacionals van decidir canviar-ne el format.
Sevilla (1986): Steaua – Barcelona, 0-0 (penals: 2-0).
El Barça ho tenia pràcticament tot a favor: plantilla, individualitats, número d’afeccionats a l’estadi Sánchez Pizjuán i experiència internacional. Tanmateix, l’equip blaugrana, dirigit per l’anglès Terry Venables, va protagonitzar molt probablement la jornada més trista de la seva història de la institució i no va ser capaç de marcar en 90 minuts de joc, en 30 de pròrroga i en quatre llançaments de penal. Aquella final, el desenllaç de la qual no va esperar el substituït Bernd Schuster, va obrir una de les pitjors crisis durant la presidència de Josep Lluís Núñez.
Londres (1992): Barcelona – Sampdoria, 1-0.
Per fi el Barcelona va aconseguir la seva primera copa d’Europa i ho va fer en el millor escenari possible: l’antic i mític estadi de Wembley. Després d’eliminar conjunts com Kaiserslautern, en el temps de descompte, o Benfica, el club català, llavors dirigit per Johan Cruyff i conegut amb el sobrenom de Dream Team, va vèncer el Sampdoria, en aquell període un excel·lent equip, gràcies a un gol a la pròrroga de Ronald Koeman en el llançament d’una falta. Altres homes destacats d’aquell gran bloc eren Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Eusebio Sacristán, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Guillermo Amor, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov.
Atenes (1994): Milan – Barcelona, 4-0.
Si molts consideren que el naixement del Dream Team va tenir lloc el 1990, quan el Barça va superar el Real Madrid a la final de la Copa del Rei al llavors estadi Luís Casanova de València, gairebé tothom està d’acord en què aquell gran equip es va acabar a l’estadi Olímpic d’Atenes, on el conjunt de Cruyff va rebre un autèntic correctiu i va caure per un contundent resultat. Els catalans feia només quatre dies que havien assolit la seva quarta Lliga consecutiva, però a la capital grega no van tenir cap opció davant el grup de Fabio Capello.
París (2006): Barcelona – Arsenal, 2-1 (foto).
El Barça va obtenir a l’estadi de Saint - Denis la seva segona Copa d’Europa. El club blaugrana, entrenat per Frank Rijkaard, va fer un torneig espectacular, en què no va perdre cap partit, i va mostrar un gran ofici, aquest que tantes vegades ha mancat en la història de l’entitat, a escenaris tan complicats com Stamford Bridge o San Siro. A la final va haver de remuntar un gol de Sol Campbell mitjançant les anotacions de Samuel Eto’o i Juliano Belletti, en el que va ser l’únic gol com a barcelonista del brasiler. Altres membres importants d’aquell planter eren Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, un jove Leo Messi i, molt especialment, Ronaldinho.
En vuitens de final el Barça havia acabat amb l’extraordinària ratxa del Real Madrid, que havia guanyat les cinc primeres Copes d’Europa de la història, però va caure a la final davant un Benfica que encara no comptava amb la que seria la seva gran estrella: Eusebio. L’hongarès Sandor Kocsis va avançar els catalans, el Benfica va remuntar fins el 3 a 1 i un altre hongarès, Zoltan Czibor, va fer el segon gol blaugrana. En aquella final el Barça, entrenat per Enrique Fernández, va enviar vàries pilotes al pal, per la qual cosa els estaments internacionals van decidir canviar-ne el format.
Sevilla (1986): Steaua – Barcelona, 0-0 (penals: 2-0).
El Barça ho tenia pràcticament tot a favor: plantilla, individualitats, número d’afeccionats a l’estadi Sánchez Pizjuán i experiència internacional. Tanmateix, l’equip blaugrana, dirigit per l’anglès Terry Venables, va protagonitzar molt probablement la jornada més trista de la seva història de la institució i no va ser capaç de marcar en 90 minuts de joc, en 30 de pròrroga i en quatre llançaments de penal. Aquella final, el desenllaç de la qual no va esperar el substituït Bernd Schuster, va obrir una de les pitjors crisis durant la presidència de Josep Lluís Núñez.
Londres (1992): Barcelona – Sampdoria, 1-0.
Per fi el Barcelona va aconseguir la seva primera copa d’Europa i ho va fer en el millor escenari possible: l’antic i mític estadi de Wembley. Després d’eliminar conjunts com Kaiserslautern, en el temps de descompte, o Benfica, el club català, llavors dirigit per Johan Cruyff i conegut amb el sobrenom de Dream Team, va vèncer el Sampdoria, en aquell període un excel·lent equip, gràcies a un gol a la pròrroga de Ronald Koeman en el llançament d’una falta. Altres homes destacats d’aquell gran bloc eren Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Eusebio Sacristán, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Guillermo Amor, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov.
Atenes (1994): Milan – Barcelona, 4-0.
Si molts consideren que el naixement del Dream Team va tenir lloc el 1990, quan el Barça va superar el Real Madrid a la final de la Copa del Rei al llavors estadi Luís Casanova de València, gairebé tothom està d’acord en què aquell gran equip es va acabar a l’estadi Olímpic d’Atenes, on el conjunt de Cruyff va rebre un autèntic correctiu i va caure per un contundent resultat. Els catalans feia només quatre dies que havien assolit la seva quarta Lliga consecutiva, però a la capital grega no van tenir cap opció davant el grup de Fabio Capello.
París (2006): Barcelona – Arsenal, 2-1 (foto).
El Barça va obtenir a l’estadi de Saint - Denis la seva segona Copa d’Europa. El club blaugrana, entrenat per Frank Rijkaard, va fer un torneig espectacular, en què no va perdre cap partit, i va mostrar un gran ofici, aquest que tantes vegades ha mancat en la història de l’entitat, a escenaris tan complicats com Stamford Bridge o San Siro. A la final va haver de remuntar un gol de Sol Campbell mitjançant les anotacions de Samuel Eto’o i Juliano Belletti, en el que va ser l’únic gol com a barcelonista del brasiler. Altres membres importants d’aquell planter eren Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, un jove Leo Messi i, molt especialment, Ronaldinho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario