El 2002, per primer cop en la història, dos estats van compartir l’organització d’una Copa del Món i per primera vegada el campionat va viatjar fora dels continents americà i europeu, i ho va fer concretament a l’Àsia. Corea del Sud i Japó van ser els encarregats de portar a terme el primer mundial del segle XXI i ho van fer dos anys més tard que Bèlgica i Holanda fossin els amfitrions de la primera Eurocopa compartida. A més dels dos conjunts de l’extrem orient, es van classificar Alemanya, Anglaterra, Aràbia Saudita, Argentina, Bèlgica, Brasil, Camerun, Costa Rica, Croàcia, Dinamarca, Equador, Eslovènia, Espanya, Estats Units, la campiona França, Irlanda, Itàlia, Mèxic, Nigèria, Paraguai, Polònia, Portugal, Rússia, Senegal, Sud-àfrica, Suècia, Turquia, Tunísia, Uruguai i Xina, que per fi debutava en el torneig. La gran absència en va ser Holanda, que malgrat el prestigi del seu seleccionador, Louis van Gaal, va ser incapaç d’arribar a la fase final.
Espanya va arribar a l’Àsia sense massa expectatives després del sonor fracàs de 1998. José Antonio Camacho, que ja en va ser el seleccionador a l’Eurocopa 2000, exercia de preparador i comptava amb jugadors que aquell mateix any s’havien proclamat campions d’Europa amb el Real Madrid, com eren els casos d'Iker Casillas, Fernando Hierro, Raúl González o Fernando Morientes. Altres integrants importants d’aquell equip eren uns encara inexperts Carles Puyol i Xavi Hernández. Enquadrada en un grup molt senzill, la selecció estatal no va tenir problemes en la primera fase i va vèncer els tres partits contra Eslovènia (2-1), Paraguai (3-1) i Sud-àfrica (3-0).
La situació es va començar a complicar en vuitens de final davant la incòmoda Irlanda, a la qual només va poder superar a la tanda de penals, amb un inspirat Casillas. Tanmateix, i també en els penals, Espanya cauria en la maleïda ronda de quarts enfront la coamfitriona Corea, en un matx molt polèmic per l’actuació de l’àrbitre egipci A l- Gandhour.
Cal parlar també d’una fantàstica selecció brasilera, que es va proclamar pentacampiona; una Alemanya poc brillant, però molt seriosa; unes sorprenents Turquia, Corea i Senegal, i finalment unes molt decebedores França i Argentina, les quals molts entesos, i entre ells Johan Cruyff, havien situat com a favorites.
Brasil va estar a punt, per primer cop en la seva història, de quedar-se fora d’un Mundial arran d’una fase de classificació força dolenta, la qual molt a prop va estar de provocar la destitució del tècnic Luiz Felipe Scolari. No obstant, ja en terres asiàtiques, la situació va canviar radicalment: amb un equip molt complet, on de nou s’hi barrejaven tècnica i força, la Canarinha va fer un excel·lent torneig que la va portar fins el títol. Sense cap mena de dubte, el millor del combinat d’Scolari era el seu espectacular trident ofensiu format per un jove Ronaldinho, un gran Rivaldo i un espectacular Ronaldo (els dos darrers a la foto amb el trofeu), el qual va arribar al certamen en plena forma després de superar lesions gravíssimes. Altres futbolistes importants de l’equip eren Cafú, Roberto Carlos o Lúcio.
Alemanya també ho va passar fatal durant la fase prèvia i va haver de jugar una eliminatòria de repesca contra Ucraïna. Una vegada a la fase final, el grup dirigit per Rudi Völler va fer un campionat molt seriós i regular que el va portar fins a la final. Oliver Kahn i Michael Ballack eren les màximes estrelles dels germànics.
Turquia, Corea i Senegal van ser les grans revelacions del Mundial. Els turcs, que jugaven el seu segon campionat, 48 anys després del seu debut, es van fer amb el tercer lloc final. Els asiàtics, després d’eliminar Itàlia en vuitens i Espanya en quarts, en dos encontres molt polèmics, va ser el primer equip que, sense pertànyer als continents americà o europeu, va jugar unes semifinals. La gran estrella del conjunt era el seu entrenador, l’holandès Gus Hiddink, que quatre anys abans ja havia portat la selecció del seu país a la penúltima ronda. Finalment, Senegal va ser el segon combinat africà, després de Camerun, en classificar-se per a uns quarts de final. La gran sorpresa dels senegalesos va ser vèncer a Seül, en el matx inaugural, la campiona França.
Precisament França, que va arribar al campionat com a vigent campiona d’Europa, del món i de la Copa Confederacions, i Argentina, que continuava amb problemes de mentalitat molt importants, van ser les grans decepcions del certamen i no van ser capaces de superar la fase de grups.
En les semifinals, Brasil i Alemanya van guanyar per la mínima, tots dos per 1 a 0 i sense brillantor, respectivament Turquia i Corea. L’ofici dels dos favorits va ser una clau important per imposar-se a la il·lusió dels seus inexperts rivals.
La final es va disputar a l’estadi Internacional de Yokohama i, encara que sigui difícil de creure-ho, va ser el primer xoc jugat entre brasilers i alemanys en la història dels Mundials. Després d’una primera meitat molt igualada, Brasil va ser superior en el segon temps i va superar Alemanya gràcies a dos gols de la seva gran estrella Ronaldo. El combinat sud-americà es proclamava pentacampió i Cafú (tres finals consecutives jugades) i el mateix Ronaldo en bicampions.
Espanya va arribar a l’Àsia sense massa expectatives després del sonor fracàs de 1998. José Antonio Camacho, que ja en va ser el seleccionador a l’Eurocopa 2000, exercia de preparador i comptava amb jugadors que aquell mateix any s’havien proclamat campions d’Europa amb el Real Madrid, com eren els casos d'Iker Casillas, Fernando Hierro, Raúl González o Fernando Morientes. Altres integrants importants d’aquell equip eren uns encara inexperts Carles Puyol i Xavi Hernández. Enquadrada en un grup molt senzill, la selecció estatal no va tenir problemes en la primera fase i va vèncer els tres partits contra Eslovènia (2-1), Paraguai (3-1) i Sud-àfrica (3-0).
La situació es va començar a complicar en vuitens de final davant la incòmoda Irlanda, a la qual només va poder superar a la tanda de penals, amb un inspirat Casillas. Tanmateix, i també en els penals, Espanya cauria en la maleïda ronda de quarts enfront la coamfitriona Corea, en un matx molt polèmic per l’actuació de l’àrbitre egipci A l- Gandhour.
Cal parlar també d’una fantàstica selecció brasilera, que es va proclamar pentacampiona; una Alemanya poc brillant, però molt seriosa; unes sorprenents Turquia, Corea i Senegal, i finalment unes molt decebedores França i Argentina, les quals molts entesos, i entre ells Johan Cruyff, havien situat com a favorites.
Brasil va estar a punt, per primer cop en la seva història, de quedar-se fora d’un Mundial arran d’una fase de classificació força dolenta, la qual molt a prop va estar de provocar la destitució del tècnic Luiz Felipe Scolari. No obstant, ja en terres asiàtiques, la situació va canviar radicalment: amb un equip molt complet, on de nou s’hi barrejaven tècnica i força, la Canarinha va fer un excel·lent torneig que la va portar fins el títol. Sense cap mena de dubte, el millor del combinat d’Scolari era el seu espectacular trident ofensiu format per un jove Ronaldinho, un gran Rivaldo i un espectacular Ronaldo (els dos darrers a la foto amb el trofeu), el qual va arribar al certamen en plena forma després de superar lesions gravíssimes. Altres futbolistes importants de l’equip eren Cafú, Roberto Carlos o Lúcio.
Alemanya també ho va passar fatal durant la fase prèvia i va haver de jugar una eliminatòria de repesca contra Ucraïna. Una vegada a la fase final, el grup dirigit per Rudi Völler va fer un campionat molt seriós i regular que el va portar fins a la final. Oliver Kahn i Michael Ballack eren les màximes estrelles dels germànics.
Turquia, Corea i Senegal van ser les grans revelacions del Mundial. Els turcs, que jugaven el seu segon campionat, 48 anys després del seu debut, es van fer amb el tercer lloc final. Els asiàtics, després d’eliminar Itàlia en vuitens i Espanya en quarts, en dos encontres molt polèmics, va ser el primer equip que, sense pertànyer als continents americà o europeu, va jugar unes semifinals. La gran estrella del conjunt era el seu entrenador, l’holandès Gus Hiddink, que quatre anys abans ja havia portat la selecció del seu país a la penúltima ronda. Finalment, Senegal va ser el segon combinat africà, després de Camerun, en classificar-se per a uns quarts de final. La gran sorpresa dels senegalesos va ser vèncer a Seül, en el matx inaugural, la campiona França.
Precisament França, que va arribar al campionat com a vigent campiona d’Europa, del món i de la Copa Confederacions, i Argentina, que continuava amb problemes de mentalitat molt importants, van ser les grans decepcions del certamen i no van ser capaces de superar la fase de grups.
En les semifinals, Brasil i Alemanya van guanyar per la mínima, tots dos per 1 a 0 i sense brillantor, respectivament Turquia i Corea. L’ofici dels dos favorits va ser una clau important per imposar-se a la il·lusió dels seus inexperts rivals.
La final es va disputar a l’estadi Internacional de Yokohama i, encara que sigui difícil de creure-ho, va ser el primer xoc jugat entre brasilers i alemanys en la història dels Mundials. Després d’una primera meitat molt igualada, Brasil va ser superior en el segon temps i va superar Alemanya gràcies a dos gols de la seva gran estrella Ronaldo. El combinat sud-americà es proclamava pentacampió i Cafú (tres finals consecutives jugades) i el mateix Ronaldo en bicampions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario