Sempre, des de que tinc més o menys uns 9 anys, he estat un gran seguidor del FC Barcelona, d’aquells que es posa molt nerviós quan es juga un partit important, fins el punt que de vegades no pot aguantar la totalitat del matx, o dels que els hi costa sopar o dormir arran d’una derrota de l’equip blaugrana.
Durant les dècades dels 70 i 80 vaig viure enormes decepcions i frustracions com a barcelonista, de les quals les més destacades van ser perdre una Lliga el 1972 a l’estadi El Arcángel de Còrdova (l’entitat andalusa no ha tornat mai més a jugar a primera divisió); la incapacitat de guanyar la Lliga el 1982, malgrat portar cinc punts d’avantatge (llavors la victòria només valia dos punts), més el gol average, a manca de només cinc jornades per al final, o caure en una final de la Copa d’Europa el 1986, al Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, quan tot estava a favor.
La situació va començar a canviar amb la presència de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, quan el Barça, conegut aleshores com a Dream Team, entre altres títols va assolir quatre Lligues consecutives i la primera Copa d’Europa en la història de la institució catalana. El treball iniciat per l’holandès el van continuar realitzant els seus compatriotes Louis van Gaal i Frank Rijkaard, que per exemple va obtenir la segona Copa d’Europa.
Després de la crisi que va caracteritzar l’etapa final de Rijkaard, Pep Guardiola, un altre gran seguidor de Cruyff, es va fer càrrec de l’equip sense cap tipus d’experiència a primera divisió. Amb un joc ofensiu, espectacular i brillant, per mi el millor que mai s’hagi realitzat a la història, el de Santpedor va aconseguir el triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League la temporada 2008/2009 i sis títols al llarg de l’any 2009, els tres ja citats, més la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Durant el 2010, Guardiola va conquistar de nou la Lliga i la Supercopa estatal, mentre la selecció espanyola es va proclamar a Sudàfrica campiona del món amb una intervenció estel·lar de molts futbolistes del Barça.
La culminació d’aquest procés es va viure el passat dia 10 de gener amb el lliurament del premi que ha fusionat aquest any la Pilota d’Or i el FIFA World Player. Leo Messi va aconseguir, per segon any consecutiu, el primer lloc; Andrés Iniesta i Xavi Hernañndez es van fer respectivament amb la segona i tercera posicions; a més dels tres jugadors indicats, Gerard Piqué, Carles Puyol i David Villa van ser seleccionats en l’onze ideal i Pep Guardiola va ser finalista com a millor entrenador. Evidentment, els temps han canviat molt durant les dues últimes dècades i això em fa sentir orgull de ser seguidor d’aquest club.
Durant les dècades dels 70 i 80 vaig viure enormes decepcions i frustracions com a barcelonista, de les quals les més destacades van ser perdre una Lliga el 1972 a l’estadi El Arcángel de Còrdova (l’entitat andalusa no ha tornat mai més a jugar a primera divisió); la incapacitat de guanyar la Lliga el 1982, malgrat portar cinc punts d’avantatge (llavors la victòria només valia dos punts), més el gol average, a manca de només cinc jornades per al final, o caure en una final de la Copa d’Europa el 1986, al Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, quan tot estava a favor.
La situació va començar a canviar amb la presència de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, quan el Barça, conegut aleshores com a Dream Team, entre altres títols va assolir quatre Lligues consecutives i la primera Copa d’Europa en la història de la institució catalana. El treball iniciat per l’holandès el van continuar realitzant els seus compatriotes Louis van Gaal i Frank Rijkaard, que per exemple va obtenir la segona Copa d’Europa.
Després de la crisi que va caracteritzar l’etapa final de Rijkaard, Pep Guardiola, un altre gran seguidor de Cruyff, es va fer càrrec de l’equip sense cap tipus d’experiència a primera divisió. Amb un joc ofensiu, espectacular i brillant, per mi el millor que mai s’hagi realitzat a la història, el de Santpedor va aconseguir el triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League la temporada 2008/2009 i sis títols al llarg de l’any 2009, els tres ja citats, més la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Durant el 2010, Guardiola va conquistar de nou la Lliga i la Supercopa estatal, mentre la selecció espanyola es va proclamar a Sudàfrica campiona del món amb una intervenció estel·lar de molts futbolistes del Barça.
La culminació d’aquest procés es va viure el passat dia 10 de gener amb el lliurament del premi que ha fusionat aquest any la Pilota d’Or i el FIFA World Player. Leo Messi va aconseguir, per segon any consecutiu, el primer lloc; Andrés Iniesta i Xavi Hernañndez es van fer respectivament amb la segona i tercera posicions; a més dels tres jugadors indicats, Gerard Piqué, Carles Puyol i David Villa van ser seleccionats en l’onze ideal i Pep Guardiola va ser finalista com a millor entrenador. Evidentment, els temps han canviat molt durant les dues últimes dècades i això em fa sentir orgull de ser seguidor d’aquest club.
No hay comentarios:
Publicar un comentario