Any 2003. El milionari rus Roman Abramòvitx va realitzar la compra del Chelsea. En aquell moment va canviar radicalment la història de la institució de l’oest de Londres, fins llavors un club clarament de segona fila, encara que havia aconseguit èxits aïllats com les Recopes guanyades els anys 1971 i 1998.
Malgrat que encara no s’havia portat a terme cap fitxatge espectacular, l’equip anglès, a les ordres del tècnic italià Claudio Ranieri, va assolir les semifinals de la Lliga de Campions la primera campanya amb Abramòvitx com a propietari de l’entitat, però aquest va decidir partir de zero i començar la construcció d’una nova esquadra, la qual va ser lliurada a l’entrenador portuguès José Mourinho, que acabava de conquistar la Champions amb el Porto. Aquell mateix any van arribar futbolistes com Peter Cech o Didier Drogba, que es van unir a jugadors que ja formaven part de la institució com John Terry o Frank Lampard.
Amb Mourinho a la banqueta d’Stamford Bridge, el Chelsea va aconseguir, per exemple, dues Premier League (fins llavors l’entitat londinenca només n’havia guanyat una en el llunyà any 1955) i una Cup, però el portuguès, que va caure dues vegades eliminat davant el Liverpool de Rafa Benítez i una contra el Barça de Frank Rijkaard, no va tenir sort a la Champions, que es va convertir en la prioritat i fins i tot en l’obsessió d’Abramòvitx, que a inicis de la campanya 2007/2008 va decidir destituir l’entrenador lusità, al qual va substituir pel desconegut preparador israelià Avram Grant.
Curiosament, Grant, un entrenador de caràcter interí, va portar per primer cop el Chelsea a una final de la Lliga de Campions, la qual va afrontar a Moscou contra el Manchester United. Després d’arribar-se al final dels 90 minuts reglamentaris i de la pròrroga amb empat a un gol, el matx va desembocar a la tanda de penals. Terry, el capità i experimentat central del conjunt londinenc, es disposava a efectuar el desè i darrer tir de la primera sèrie de llançaments i tenia als seus peus la consecució de la Champions. Tanmateix, el defensa va relliscar i conseqüentment va errar el penal. Posteriorment, el United conquistava la seva tercera Copa d’Europa i deixava l’entitat blue en una autèntica depressió.
Després de la gran decepció de Moscou, Abramòvitx va tornar a contractar un entrenador mediàtic, el brasiler Luiz Felipe Scolari, que va ser cessat mitjan la temporada i substituït per l’expert tècnic holandès Gus Hiddink. Aquest va portar el Chelsea a les semifinals de la Champions i es va trobar el Barça de Pep Guardiola, llavors encara en els seus inicis. Es podria dir que Hiddink va ser un dels escassos entrenadors que va saber-li jugar en aquell exercici al FC Barcelona, que no va poder superar els anglesos ni al Camp Nou (0-0) ni tampoc a Stamford Bridge (1-1). Els londinencs tenien un peu a la final de Roma, on ja s’esperava novament el Manchester United, però un gran gol d’Andrés Iniesta en el temps de descompte va classificar l’equip blaugrana, que va endur-se el títol a la capital italiana, en un curs en què va conquistar l’històric triplet format per Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions.
Posteriorment, un altre entrenador de renom va arribar a Stamford Bridge, l’italià Carlo Ancelotti, que havia assolit en dues ocasions la Champions amb el Milan. Tanmateix, si bé és veritat que el tècnic transalpí li va retornar la Premier League al Chelsea, també va fracassar en l’intent de guanyar la Lliga de Campions i la situació va començar a desesperar Abramòvitx, que el 2011 va fitxar el jove entrenador portuguès del Porto André Villas Boas, amb el pensament de trobar en ell un nou Mourinho.
No obstant, Villas Boas, que continua sent un dels entrenadors amb més futur d’Europa, tal com va demostrar en la seva brillant campanya 2010/2011 a Porto, no es va entendre amb la vella guàrdia del club i va acabar sent destituït. Per substituir-lo, Abramòvitx va elegir l’italià Roberto di Matteo, principal ajudant del portuguès i exjugador de l’entitat de Londres.
Quan Di Matteo va agafar l’equip, aquest tenia l’eliminatòria de vuitens de final de la Champions League molt complicada, però el Chelsea va remuntar, amb pròrroga inclosa, davant el Nàpols. Posteriorment, els anglesos van deixar fora el Benfica, en quarts de final, i en un enfrontament èpic, el Barça en semifinals, en allò que es va considerar la gran revenja del 2009. A la final, disputada a l’estadi Allianz Arena de Munic, el club londinenc, de nou amb èpica i amb l’ivorià Drogba (foto) com a gran heroi, va superar el Bayern a la tanda de penals. Temporada realment irregular de l’entitat blue, que també ha conquistat la Cup, però només ha pogut ser sisè a la Premier League.
A part del veterans Cech, penso que el millor porter del món en l’actualitat; Terry, que no va jugar la final per sanció; Lampard i Drogba, que ha realitzat un magnífic torneig, han destacat en el campió d’Europa el serbi Branislav Ivanovic, els brasilers David Luiz i Ramires Santos, el veterà Ashley Cole, el nigerià John Obi Mikel, el portuguès Raul Meireles i l’espanyol Juan Mata, fitxat del València el passat estiu. Un capítol apart mereix el també espanyol Fernando Torres, que ha tornat a fer una temporada bastant decebedora, en la qual ha tingut poc protagonisme, tant amb Villas Boas com amb Di Matteo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario