El Barça de Pep Guardiola (foto), probablement el millor equip de la història del futbol, es mereix tots els elogis, com també l’entrenador i els seus futbolistes, principalment homes com Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Carles Puyol, Eric Abidal, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez i molt especialment Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi. Aquest grup ha conquistat en quatre anys 3 Lligues, 1 Copa del Rei (en podrien ser 2 si guanyen la pròxima final), 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs, aconseguint-t’ho a més practicant un futbol força atractiu, arriscat i ofensiu, el qual ha causat l’admiració del món sencer.
Tanmateix, segons el meu parer i el d’altres persones, almenys aquelles que no basen tots els problemes en la “mala sort”, aquesta temporada, i molt concretament en els dos partits contra el Chelsea i el matx davant el Real Madrid, s’han comès alguns errors, els quals és just explicar sense que això suposi, ni molt menys (ja ho he deixat clar vàries vegades en aquest bloc), una crítica al sistema, model o filosofia que tants èxits, prestigi i títols han donat a la institució catalana.
La defensa de 3. A mi no m’ha agradat mai la línia defensiva de 3 homes, i menys sense la presència d’Abidal. Quan Cruyff la utilitzava, ja fa 2 dècades, el futbol era força diferent i, per poder aplicar-la, es necessita un centre del camp sòlid i compacte perquè del contrari es produeixen contraatacs, que han causat 3 dels 4 gols que el Barça ha encaixat en els encontres ja significats.
Alves d’extrem. Guardiola ha situat vàries vegades el brasiler d’extrem dret i quasi mai ha funcionat. Alves necessita arribada per crear perill per la banda.
El rendiment de Messi en els parits decisius. És força estrany perquè l’argentí ha estat decisiu en molts partits cabdals del Barça, com per exemple les finals de la Champions League de Roma i Londres. No obstant, Messi, que arribava a les cites amb una ratxa extraordinària de gols, no ha estat capaç de veure porta en cap dels 3 xocs i el seu rendiment no ha estat massa positiu.
Dependència de Messi. La importància del davanter sud-americà aquesta temporada ha estat encara més alta que en els exercicis anteriors, sobretot per la lesió de David Villa, la irregular campanya de Pedro o l’enfonsament de Cesc Fàbregas a partir d’aquest 2012. Ha fet la sensació que si l’argentí no és capaç de marcar, és molt complicat que ho faci un altre jugador.
Cesc no troba el lloc. L'inici de temporada de Fàbregas va ser extraordinari i va aconseguir fer un munt de gols, però a partir d’aquest 2012, el centrecampista d’Arenys de Mar s’ha apagat i no troba el seu lloc adient al camp.
La lesió de Villa i la baixa forma de Pedro. L’any passat, la davantera formada per Messi, Villa i Pedro, coneguda com a MVP, va aconseguir un gran registre anotador conjunt i tots 3 van ser capaços de marcar a la final de la Champions jugada a l’estadi de Wembley. Aquest any, l’argentí ha estat massa sol per la greu lesió del davanter asturià, a les semifinals del Mundial de Clubs, i la baixa forma de l’atacant canari, que ha tingut diversos problemes físics al llarg de la temporada.
Cansament psíquic. Més que físicament, sembla que l’esgotament de molts futbolistes del planter barcelonista és de caràcter psíquic. Es tracta de jugadors que porten un munt de temporades molt carregades de partits. A més, molts d’ells hauran d’afrontar la pròxima Eurocopa o els Jocs Olímpics, situació que es pot veure compensada per l’absència de gira la pròxima pretemporada.
Massa canvis. Guardiola, certament obligat de vegades per poder sorprendre els rivals, ha canviat força cops al llarg de la temporada de dibuix tàctic i això, en ocasions, ha pogut marejar els seus jugadors.
La tàctica contra el Real Madrid. Crec que el tècnic de Santpedor, un dels millors estrategs del món, no va tenir el seu millor dia en el clàssic del Camp Nou. Va tornar a situar 3 defenses, amb la presència d’un jugador de caràcter ofensiu com Adriano a l’esquerra; va posar molt junts al centre del camp Busquets i Thiago Alcántara, amb la sensació que es feien una mica de nosa un a l’altre; Alves va entrar de nou com a extrem dret, se la va jugar amb el prometedor, però inexpert, Cristian Tello, i Piqué, Fàbregas i Alexis Sánchez, que acabava de sortir d’una petita lesió, van començar el xoc a la banqueta.
Manca d’un pla B. De vegades, quan els partits s’encallen i no hi ha forma de trencar fèrries defenses, com ha succeït en els xocs contra el Chelsea i en l’encontre enfront el Real Madrid, potser no aniria malament comptar amb un home de les característiques, per exemple, del suec Henrik Larsson, la presència del qual va ser clau per assolir la Champions de París. Tampoc aniria malament centrar i xutar més vegades. No crec que tot això suposés una traïció a la filosofia del club, doncs només es faria necessari en els moments delicats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario