Fa cinc anys, quan es van complir 20 de l’afer, ja vaig escriure en aquest bloc un article sobre el sorprenent i polèmic Motí de l’Hesperia, que va tenir lloc el 28 d’abril de l’any 1988 i en el qual la quasi totalitat de la plantilla del FC Barcelona va demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Llavors vaig comentar allò que va succeir en el centre hoteler que es trobava ubicat al barri barceloní de les Tres Torres, mentre ara realitzaré una comparació entre aquell Barça enfonsat i el que va esdevenir seguidament.
El Barça que va desembocar en el motí
7 de maig de 1986. El FC Barcelona va perdre a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla una final de la Copa d’Europa en què ho tenia tot a favor: proximitat geogràfica, 50.000 afeccionats barcelonistes a la graderia i la modèstia del rival, el conjunt romanès de l’Steaua de Bucarest, que a penes va comptar amb seguidors a la capital andalusa. La barreja entre un excés de confiança en l’entorn blaugrana, la pressió que va ofegar els jugadors del Barça i cert malestar entre la plantilla i l’entrenador anglès Terry Venables van motivar una derrota que va obrir una terrible crisi a la institució catalana, una de les pitjors de la seva història a nivells esportiu i social.
Després d’una temporada 1986/1987 sense títols, la campanya 1987/1988 va començar de forma molt negativa i Núñez va destituir Venables, que va ser substituït per Luis Aragonés. L’equip blaugrana no va millorar al campionat de Lliga, doncs va finalitzar en una lamentable sisena posició, ni tampoc va tenir un bon rendiment a Europa, ja que el club va ser eliminat en quarts de final de la Copa de la UEFA pel Bayer Leverkusen, però inesperadament va ser capaç d’endur-se la Copa del Rei davant una de les millors Real Sociedad de la història. Potser per aquest motiu, els jugadors es van veure amb força per esclatar públicament contra el president per un tema de contractes d’imatge i conflictes amb Hisenda.
El Barça que es va construir després del motí
Arran de l’escàndol, en que la majoria de l’afecció es va situar en contra dels futbolistes, malgrat que al llarg de la temporada havia protestat de forma notòria contra Núñez, aquest, sortint-ne reforçat de la situació, va fitxar com a entrenador Johan Cruyff, el favorit de l’oposició. D'una banda, el president i el nou tècnic van donar la baixa a un munt de jugadors, entre els quals es trobaven homes importants com Javier Urruti, que es va retirar, Víctor Muñoz (Sampdoria), Bernd Schuster (Real Madrid), Ramon Maria Calderé (Betis) o Paco Clos (Múrcia). Curiosament, José Ramón Alexanko, per expressa exigència de Cruyff, i Andoni Zubizarreta, els dos homes que van portar el major protagonisme del motí juntament amb Víctor, van romandre a l’entitat. D'altra banda, van arribar al Camp Nou futbolistes com Miquel Soler (Espanyol), Eusebio Sacristán (Atlético Madrid), José Mari Bakero (Real Sociedad), Txiki Begiristáin (Real Sociedad) o Julio Salinas (Atlético Madrid).
Després d’incorporar-se altres jugadors com Ronald Koeman (PSV Eindhoven), Albert Ferrer (cessió al Tenerife), Pep Guardiola (Barça Atlètic), Guillermo Amor (Barça Atlètic), Michael Laudrup (Juventus) o Hristo Stoitxkov (CSKA Sofia), el grup de Cruyff, conegut com el Dream Team, va marcar una era sensacional i va conquistar, per exemple, quatre campionats de Lliga, tots de manera consecutiva, i la primera Copa d’Europa en la història de la institució, aconseguida a l’antic estadi de Wembley contra el Sampdoria de Gènova. El més important, però, va ser que el preparador holandès va instaurar una nova filosofia al club, la qual ha perdurat fins els nostres dies i ha significat clarament un canvi radical en positiu en la història de l’entitat catalana, que ja suma quatre Copes d’Europa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario