El passat 20 de maig, Florentino Pérez, president del Real Madrid, va anunciar que José Mourinho (foto) deixarà de ser entrenador del club blanc al final de l’actual temporada. Després que el tècnic portuguès, en la seva etapa de tres anys a la institució, hagi conquistat només una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, em pregunto si per això feia falta tant d’aldarull.
Des de la seva arribada a la banqueta del Santiago Bernabéu, l’estiu de l’any 2010, després d’aconseguir la Champions League amb l’Inter de Milà, el tècnic portuguès ha atacat, pel que fa a persones de la pròpia entitat madridista, l’exdirector tècnic Jorge Valdano, que va haver de marxar per exprés desig del preparador portuguès; el capità Iker Casillas, un autèntic símbol a l’entitat que ha acabat l’etapa del lusità com a humiliat suplent; el segon capità Sergio Ramos, a qui ha acusat de molts dels errors que aquesta temporada ha comès la defensa blanca; Pedro León, de qui va dir que no era Zinedine Zidane, o fins tot Pepe, que semblava el seu jugador predilecte, però de qui va afirmar, després que el portuguès defensés Casillas, que no havia assimilat que un nen de 19 anys (Raphaël Varane) l’hagués relegat a la suplència.
Quan a representants d’altres clubs, les seves crítiques han estat per a l’exentrenador del FC Barcelona Pep Guardiola, que crec que hi va quedar fins al capdamunt del portuguès; l’actual tècnic barcelonista Tito Vilanova, a qui va posar el dit a l’ull en un gest ple de traïció i covardia; el desaparegut Manolo Preciado, a qui va acusar pràcticament d’haver regalat un partit al Barça quan era preparador de l’Sporting, o Manuel Pellegrini, argumentant que ell mai faria com el xilè, és a dir, entrenar el Màlaga després de deixar el Real Madrid.
En allò que es refereix als diferents col•lectius, han rebut de valent el FC Barcelona, que ha estat acusat d’autèntiques barbaritats, com d’arbitratges favorables, la confecció del calendari segons els seus interessos o de presumpte dopatge; la LFP, pel tema ja significat del calendari; l’estament arbitral espanyol, amb menció especial per als col·legiats Clos Gómez, de qui va presentar una llista d’errors, i Teixeira Vitienes, a qui va esperar en el pàrquing del Camp Nou; el col•lectiu arbitral europeu, amb una llista de noms interminable en la seva delirant roda de premsa dels “per què ?”; la UEFA, argumentant un tracte de favor de la federació internacional al Barça, i fins i tot l’ONG Unicef, quan era el principal patrocinador del club blaugrana.
La tensió, els nervis i el mal rotllo que Mourinho ha portat al futbol espanyol ha estat tan evident que un clàssic Barça / Madrid o Madrid / Barça, antigament un matx molt esperat i ple d’emoció, passió i atractiu, s’ha convertit en un encontre escassament desitjat i el qual provoca fins i tot mandra d’afrontar.
Tot això, en resum, perquè el Real Madrid hagi guanyat només els tres títols ja significats en el primer paràgraf d’aquest article, sense superar cap temporada les semifinals de la Lliga de Campions, mentre que el gran rival, el Barça, ha conquistat vuit campionats (dues Lligues, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs).
Però allò que trobo més lamentable i patètic és la hipocresia que ara es viu a Madrid: els mateixos que fa uns mesos consideraven Mourinho el millor entrenador del món i el tècnic ideal per al Real Madrid (alguns mitjans de comunicació madrilenys i una bona part dels seguidors blancs), i que en cap moment van criticar els pitjors actes del portuguès, ara reneguin d’ell i fins i tot considerin un fracàs al seu pas pel Bernabéu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario