El passat dilluns 17 de febrer es van complir quatre dècades de l’espectacular 0 a 5 aconseguit pel FC Barcelona contra el Real Madrid al Santiago Bernabéu, victòria que a més va servir per aplanar el camí al club català cap a un llargament esperat campionat de Lliga.
L’estiu de 1973, l’Espanya franquista va decidir reobrir la porta d’entrada als futbolistes estrangers, fet que va aprofitar Agustí Montal, llavors president de l’entitat barcelonista, per fitxar l’holandès Johan Cruyff, aleshores considerat el millor jugador del món, que acabava de conquistar tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax d’Amsterdam.
L’últim títol de Lliga que havia guanyat el Barça va ser el de la temporada 1959/1960 i havia l’esperança que amb el fitxatge del crack neerlandès es posés fi a una època pèssima, una de les pitjors en la història de la societat. És cert que l’equip blaugrana va començar molt malament la campanya 1973/1974, però l’entrada de Cruyff, que per raons burocràtiques no va poder jugar les primeres jornades del campionat de Lliga, va canviar radicalment la situació i el bloc que dirigia el també holandès Marinus Michels va remuntar, es va situar líder, va proclamar-se campió d’hivern i va obtenir un important avantatge al capdavant de la classificació.
El clàssic que es va disputar al Bernabéu suposava la darrera oportunitat perquè el Real Madrid, que estava realitzant un campionat molt decebedor, comptés encara amb alguna opció de conquistar el títol. El conjunt blanc, que es trobava en una etapa de transició entre el final de la llarga i esplendorosa època de Miguel Muñoz, que acabava de deixar la banqueta del Bernabéu, i l’arribada del serbi Miljan Miljanic, passava per un període de canvi generacional, doncs futbolistes com Ignacio Zoco, Manuel Velázquez o Amancio Amaro eren ja força veterans i es trobaven en la part final de la seva trajectòria.
Els primers compassos del partit es van caracteritzar pel domini madridista, però a poc a poc el Barça es va anar fent amb el control del matx, fet que va ser ja molt evident després que Juan Manuel Asensi obrís el marcador cap a la mitja hora de joc. Abans del descans, mitjançant una esplèndida jugada personal, Cruyff va situar el 0 a 2.
El segon temps va ser un autèntic recital dels homes de Michels, que van ser immensament superiors als jugadors locals, totalment desconcertats. Asensi, en el seva segona diana de la nit, el capità Juan Carlos Pérez, que va anotar el gol més maco de l’encontre, i el peruà Hugo Cholo Sotil, que va rematar de cap un perfecte centre de Cruyff (foto), van completar l’històric triomf. Després d’aquell gran resultat, el Barça va anar directe cap un títol que acabaria assolint, a manca de cinc jornades per al final del torneig, a l’estadi del Molinón de Gijón, on el grup barcelonista va vèncer per 2 a 4.
En la inoblidable nit del Bernabéu, Michels va alinear l’onze format per Pere Valentí Mora, Joaquim Rifé, Antoni Torres, Enrique Álvarez Costas, Jesús Antonio de la Cruz, Juan Carlos Pérez, Marcial Pina, Juan Manuel Asensi, Carles Rexach, Johan Cruyff i Hugo Sotil. Aquest va ser l’equip tipus quasi inamovible utilitzat al llarg de la temporada amb un únic canvi a la porteria, en què el jove Mora, que va debutar aquell dia a primera divisió, va substituir el veterà Salvador Sadurní, lleument lesionat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario