La selecció espanyola, durant un munt d’anys, es va caracteritzar per tres aspectes: en primer lloc, per la intromissió d’alguns futbolistes, sobretot jugadors de diferents èpoques del Real Madrid, en funcions tècniques; en segon lloc, per l’ús de l’anomenada fúria espanyola i, finalment en tercer lloc, pels pobres resultats obtinguts en fases finals d’Eurocopa i Mundial.
Des de la dècada dels 80 fins el primer decenni del segle actual no era estrany que diversos jugadors del Real Madrid, com Manolo Sanchís, Michel González, Emilio Butragueño, Fernando Hierro o Raúl González, interferissin d’alguna manera o d’una altra en les decisions de diferents seleccionadors. Javier Clemente, als any 90, va posar punt i final a una d’aquestes anomalies, deixant fora del combinat estatal els representants de l’anomenada Quinta del Buitre, concretament els ja citats Sanchís, Michel i Butragueño, a més de Rafa Martín Vázquez. Aquella mesura va provocar que part de la premsa esportiva madrilenya, amb el protagonisme de José Ramón de la Morena, conductor de l’espai “El larguero” de la Cadena SER, s’enfrontés fortament a l’entrenador basc.
Mentrestant, quan hi tenien lloc les significades interferències, força intenses en les èpoques de Miguel Muñoz o Luis Suárez, la selecció jugava un futbol amb molta força, garra i esperit de sacrifici, la típica fúria, però els resultats eren molt decebedors, fins el punt que entre els títols de l’Eurocopa de 1964 i de 2008, Espanya només va superar els quarts de final al campionat d’Europa de 1984, quan va perdre la final del torneig contra França, que n’era el país amfitrió.
Quan Luis Aragonés es va fer càrrec de la selecció espanyola, l’any 2004, després del gran fracàs a l’Eurocopa de Portugal, on Espanya va ser eliminada a la fase de grups, es va trobar un vestidor en què la figura de Raúl, llavors estrella del Real Madrid, era força autoritària, tal com passava aleshores al club blanc. El tècnic madrileny va decidir continuar mitjançant uns mètodes semblants als existents i l’equip espanyol va decebre de nou al Mundial de l’any 2006, organitzat per Alemanya, on el combinat estatal va quedar eliminat en vuitens de final.
Arran del fracàs al Mundial, Luis va decidir canviar dràsticament el rumb de la selecció: d’una banda, i malgrat que, com li va succeir a Clemente, la premsa esportiva de Madrid el va atacar feroçment, va deixar de convocar Raúl i va donar protagonisme, a més del nou capità Iker Casillas, a homes fins llavors secundaris, com eren els casos de Carles Puyol, Sergio Ramos, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva, Fernando Torres o David Villa. D’altra banda, va abandonar la tradicional fúria i la va substituir per un futbol de toc, molt atractiu i clarament ofensiu, molt semblant al joc que Johan Cruyff va inculcar al FC Barcelona a finals de la dècada dels 80 i que abans havia estat la forma de jugar de l’Ajax i la selecció holandesa del decenni dels 70. El resultat: mitjançant un joc espectacular, Espanya va conquistar l’any 2008 l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa (foto).
Malgrat el títol aconseguit a Viena, Aragonés va deixar el càrrec de seleccionador i el va substituir Vicente del Bosque, que seguint la línia que el seu predecessor havia instaurat, ha assolit el Mundial de 2010, jugat a Sud-àfrica, i l’Eurocopa de 2012, disputada a Polònia i Ucraïna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario