Aquesta setmana ha tingut lloc la notícia que Cesc Fàbregas, tres anys després del seu etern i espectacular retorn al FC Barcelona, segurament abandonarà el Camp Nou aquest pròxim estiu per tornar a la Premier League, on molt probablement serà contractat pel Chelsea de José Mourinho. Han estat tres temporades molt irregulars i força decebedores del centrecampista maresmenc al Barça, que poden atribuir-se a les següents 10 causes:
Impossibilitat d’exercir de líder. A l’Arsenal, sobretot durant els seus últims anys a l’equip londinenc, Cesc va ser l’inqüestionable capità i líder de l’equip d’Arséne Wenger, paper que no ha pogut realitzar al Barça.
La competència de Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Fàbregas s’ha trobat al Camp Nou l’enorme rivalitat de l’egarenc i el manxec, jugadors amb més experiència i qualitat tècnica, a més de perfectes coneixedors de la filosofia barcelonista, als quals gairebé mai ha pogut desplaçar a la banqueta.
Leo Messi. Quan millor ha jugat el futbolista d’Arenys de Mar com a blaugrana ha estat de fals nou, però aquesta posició pertany normalment a l’estrella argentina.
Inadaptació al joc barcelonista. Durant la seva primera temporada, amb Pep Guardiola d’entrenador, Cesc va comentar que li costava molt adaptar-se al particular sistema de joc de l’equip català, cosa que tampoc ha aconseguit més tard amb Tito Vilanova, el seu gran valedor, i Gerardo Tata Martino, el tècnic amb qui més minuts ha actuat.
Desplaçament d’altres futbolistes o canvis al sistema. Per ubicar el mig d’Arenys de Mar a l’onze titular, Guardiola va haver de canviar el sistema tàctic, del 4-3-3 al 3-4-3, el qual va provocar importants llacunes defensives. Més tard, Vilanova va haver de desplaçar Iniesta a la banda esquerra perquè Fàbregas pogués actuar al centre del camp i, finalment, Martino, no només va situar el manxec a l’extrem, sinó que va haver de transportar Neymar a la banda dreta, a la qual no es troba gens còmode, i fins i tot Messi va haver d’ocupar aquesta demarcació en el decisiu partit de Champions contra l’Atlético de Madrid al Vicente Calderón, amb el propòsit que el maresmenc jugués de fals davanter centre.
Anarquia. El tradicional sistema que utilitza el Barça, a més d’una òptima preparació física i una exhaustiva concentració, requereix una important rigidesa, només obtenint llibertat de moviments Messi i, en algun cas, Iniesta. L’anarquia que caracteritza Fàbregas no ha estat una ajuda.
Joc vertical. El futbol del Barça, així com el d’alguns dels seus jugadors més emblemàtics, com Sergio Busquets, Xavi i Iniesta, compta amb unes característiques horitzontals i pausades, mentre el joc de Cesc té un caire més ràpid i vertical, típic del futbol anglès.
Cert aburgesament. Això és més una suposició que no pas una evidència, però Cesc m’ha semblat aquests darrers anys, juntament amb Gerard Piqué, el jugador que més mostres ha presentat d’aburgesament i autocomplaença.
Arribar quan s’iniciava la decadència. L’estiu de 2011, quan Fàbregas va fitxar per l’entitat catalana, el Barça acabava de guanyar el campionat de Lliga i la Champions League, però durant la primera temporada del migcampista d’Arenys de Mar al Camp Nou, l’última de Guardiola, l’equip va iniciar la seva decadència, que es va anar fent més evident en els dos exercicis següents. M’agradaria haver observat Cesc en les tres primeres campanyes del tècnic de Santpedor a la banqueta barcelonista.
Complicada relació amb l’afecció. Crec que el seguidor barcelonista mai ha oblidat la marxa de Fàbregas a l’Arsenal en edat juvenil i penso que no ha acabat de comprendre que s’hagin pagat tants euros per al seu retorn. Aquests fets, units al seu irregular i decebedor rendiment com a blaugrana, han motivat força protestes del públic del Camp Nou al jugador maresmenc, sobretot durant la passada temporada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario