El passat diumenge, Josep Lluís Núñez, president del FC Barcelona entre els anys 1978 i 2000, va ingressar a la presó de Quatre Camins per un afer de suborn en relació al departament d’Hisenda i la seva empresa. L’home que de llarg més anys ha ocupat la presidència de la institució catalana, va tenir tres etapes clarament diferenciades com a màxim mandatari barcelonista: la primera entre els anys 1978 i 1988, la segona entre 1988 i 1996 i la tercera entre 1996 i 2000.
Aquesta sèrie de tres articles s’inicia en l’època que va des de la seva elecció com a president fins a l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou.
Malgrat que les enquestes donaven com a favorit el publicista Víctor Sagi, i una vegada aquest va decidir retirar-se, a Ferran Ariño, directiu del club durant l’època d’Agustí Montal, Núñez va acabar guanyant per un estret marge les primeres eleccions 100% democràtiques del FC Barcelona, doncs van poder votar la totalitat de socis i sòcies majors d’edat i amb un mínim d’antiguitat, i no només els compromissaris i compromissàries com havia succeït anteriorment.
Sense cap mena de dubte, aquesta primera fase de Núñez com a president del club barcelonista va ser la pitjor de totes elles: si bé és veritat que va modernitzar l’entitat, la va mantenir en un bon estat econòmic, va crear la Masia, va potenciar les seccions professionals, va portar al Camp Nou, el qual va engrandir, cracks com Bernd Schuster i Diego Armando Maradona i es van conquistar títols oficials amb més assiduïtat, concretament tres Copes del Rei (1981, 1983 i 1988), una Supercopa d’Espanya (1983), dues Copes de la Lliga (1983 i 1986) i dues Recopes (1979 i 1982), sense oblidar que el conjunt barcelonista va arribar per segon cop en la seva història, concretament l’any 1986, a la final de la Copa d’Europa, també és cert que, en 10 temporades, l’equip només va assolir un campionat de Lliga, l’any 1985 amb el tècnic anglès Terry Venables.
Altres aspectes negatius de la primera etapa presidencial del constructor van ser el continu moviment de la banqueta, doncs per ella hi van passar els entrenadors Lucien Muller, Joaquim Rifé, Helenio Herrera, Laszlo Kubala, de nou Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, el citat Venables i Luis Aragonés; els fitxatges personals, sense l’aprovació tècnica, de Schuster, Salva Garcia o Raúl Amarilla; els seus enfrontaments a Johan Neesquens, Maradona i Schuster, que es va passar una temporada en blanc en un cas que va arribar als jutjats; la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, en una de les jornades més tristes que es recorden de la història de la institució; el seu victimisme i el fet de no saber o voler separar la seva figura de la de la societat o l’escandalós afer del Motí de l’Hesperia, quan l’any 1988 la quasi totalitat de la plantilla li va demanar la dimissió.
Precisament, després de l’afer de l’Hesperia, Núñez va fitxar Cruyff, l’entrenador preferit de l’oposició, i la història de l’entitat va donar un tomb substancial, fins el punt que perfectament es pot parlar d’un abans i un després d’aquest fet.
A la foto, Núñez després de guanyar les eleccions de 1978.
No hay comentarios:
Publicar un comentario