Poca coherència. Alguns cops, l’entrenador asturià ha optat per un centre del camp físic amb la presència d’Ivan Rakitic, mentre que en altres ocasions ha preferit la tècnica de Xavi Hernández. Igualment, en uns encontres ha elegit un joc ràpid i vertical i en altres xocs ha decidit un futbol més pacient i horitzontal. Seria bo que es decantés per una de les dues possibilitats.
Un entrenador a la defensiva. En algunes rodes de premsa, he pogut observar Luis Enrique en un actitud nerviosa, tensa i a la defensiva.
Rendiment descendent. Els primers partits oficials del Barça de Luis Enrique, sense motivar eufòria, van ser força esperançadors, però, tant el joc com els resultats de l’equip han minvat amb el pas de les setmanes.
Confrontacions. Durant el seu pas pel Barça B, no va semblar que les seves relacions amb Thiago Alcántara fossin les més idònies, mentre que en la seva etapa al Roma va tenir problemes amb un mite com Francesco Totti. Actualment, no fa la sensació de mantenir un bon rotllo amb Gerard Piqué.
Possible excés de respecte per Leo Messi. Ni tan sols un home de l’enorme personalitat i carisma de Pep Guardiola es va atrevir al seu dia a substituir o fer jugar menys minuts Messi i Luis Enrique tampoc fa la sensació que ho tingui massa clar. Les imatges del matx contra el Granada disputat al Camp Nou, en què el tècnic semblava demanar-li permís al futbolista per ser canviat, van ser bastant eloqüents.
La lluita d’egos. Tinc la sensació que tant Neymar da Silva com Luis Suárez tenen molt clar que Messi és l’indiscutible líder de l’equip, però igualment sembla complicat gestionar un vestidor amb tantes estrelles.
El perill de basar-ho tot en els davanters. Històricament, almenys des de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou l’any 1988, el joc del Barça ha tingut com a línia clau el centre del camp, sent l’exemple més evident la triomfant etapa amb Pep Guardiola, amb el trio migcampista format per Sergio Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que va comptar amb l’ajuda puntual de Messi. Ara amb Luis Enrique, la línia medul•lar sembla secundària en benefici del trident atacant integrat pels cracks Messi, Suárez i Neymar.
Persistència dels problemes defensius. Pot semblar una ironia si tenim en compte que Claudio Bravo ha batut el rècord d’imbatibilitat del FC Barcelona en un inici del campionat de Lliga, però en els dos partits més importants de la temporada, al Parc dels Prínceps de París i al Santiago Bernabéu, els errors defensius han estat habituals, especialment en les jugades a pilota aturada.
El perill de canviar la filosofia. He comentat un munt de vegades en aquest bloc que un canvi de sistema podria ser contraproduent, doncs amb la filosofia que va instaurar Cruyff fa poc més d’un quart de segle, el Barça ha aconseguit els triomfs més importants de la seva història. Tanmateix, el preparador asturià fa l’efecte que vol canviar algunes coses que podrien ocasionar un tomb important amb la tradició.
L’entorn. És bastant evident, doncs, que el preparador asturià té la intenció de portar a terme alguns canvis en la filosofia blaugrana, com situar un centre del camp més físic i menys transcendent i jugar un futbol més directe, però l’entorn més proper a Cruyff i Guardiola li pot posar molt complicada aquesta tasca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario