El cas del tennista barceloní l’any 1992 va ser força
curiós: la Federació Espanyola de Tennis (FET) tenia dret a seleccionar tres
jugadors en individuals i va optar pels dos millors d’aquella època, Emilio
Sánchez Vicario i Sergi Bruguera, i per Jordi Arrese. No obstant, llavors va
irrompre amb força Carles Costa i la FET va optar per substituir-lo per Arrese,
però el campió aquell any del Godó va decidir renunciar-hi per no perjudicar el
seu company.
Una vegada iniciats els Jocs Olímpic de Barcelona, i
mentre decebien Sánchez Vicario, que quatre anys abans havia guanyat la plata
de dobles a Seül amb Sergio Casal, i un aparentment poc combatiu Bruguera, que
en les temporades posteriors assoliria dues vegades Roland Garros i es faria
amb una plata als Jocs d’Atlanta, Jordi es convertia en la gran revelació del
torneig.
Després de vèncer el rus Andrei Txerkasov en
semifinals, el tennista català es va trobar en la final, disputada al pavelló
de la Vall d’Hebron, el suís Marc Rosset, que en la penúltima ronda s’havia
imposat al croat Goran Ivanisevic, que anys més tard conquistaria el torneig de
Wimbledon a Londres. Després d’un partit molt igualat, èpic i emocionant,
l’helvètic, amb un servei demolidor, va guanyar la medalla d’or arran de completar-se
els cinc sets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario