El passat dissabte 20 de maig, es van complir 25 anys
de la primera Copa d’Europa del FC Barcelona, conquistada a l’antic, històric i
emblemàtic estadi de Wembley, a Londres, davant el conjunt italià del
Sampdoria.
El 1992, el Barça era l’única gran entitat europea que
no havia encara assolit el principal torneig de clubs del continent europeu,
mentre equips amb un historial internacional molt menor, com Celtic de Glasgow,
Feyenoord de Rotterdam, Aston Villa, Steaua de Bucarest, FC Porto, PSV
Eindhoven, Estella Roja o Nottingham Forest, aquest en dues ocasions, havien
guanyat el trofeu.
Fins llavors, la institució catalana, que aleshores
tenia en el seu palmarès tres Recopes i tres Copes de Fires, havia disputat
dues finals de la Copa d’Europa, amb les doloroses derrotes de Berna 1961,
contra el Benfica, i Sevilla 1986, davant l’Steaua. El fet que només feia sis
anys del desastre de la capital andalusa, motivava que l’afecció barcelonista
no fos precisament massa optimista.
Tanmateix, la situació havia donat un important tomb
des de Sevilla, doncs es va passar d’un planter molt fràgil mentalment parlant,
que no suportava la pressió, a un conjunt que tenia un entrenador, Johan
Cruyff, que com a futbolista havia aconseguit guanyar tres vegades la
competició amb l’Ajax i que comptava amb un carisma extraordinari, sense
oblidar el paper de líders que exercien jugadors com Koeman o Bakero.
Pel que respecta al rival, a diferència d’allò que
pugui pensar avui molta gent, sobretot aquells més joves, el Sampdoria era un
extraordinari equip, que un any abans havia guanyat l’Scudetto per davant de
potències com Juventus, Inter, Milan o Nàpols. L’esquadra de Gènova, a més,
havia assolit poc abans tres Copes i una Recopa, disposava d’un entrenador amb
molta experiència, el serbi Vujadin Boskov, que havia perdut la final de la
Copa d’Europa de 1981 amb el Real Madrid, i comptava amb fantàstics futbolistes
com Gianluca Pagliuca, Pietro Vierchowod, Srecko Katanec, Toninho Cerezo,
Attilio Lombardo, Gianluca Vialli o Roberto Mancini.
Cruyff, que explica la llegenda que va dir als seus
futbolistes que juguessin i gaudissin, va alienar un onze format per Andoni
Zubizarreta, Albert Ferrer, Nando Muñoz. Ronald Koeman, Juan Carlos Rodríguez,
Eusebio Sacristán, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Julio Salinas, Michael
Laudrup i Hristo Stoitxkov, entrant més tard Jon Andoni Goikoetxea i el capità
José Ramón Alexanko.
Com la majoria de les finals, no va ser un gran partit
i l’anomenat Dream Team, un bloc que realitzava un gran futbol, no va tenir la seva
millor jornada, però va ser un matx força emocionant: el Sampdoria va sortit
molt fort, moment en què Zubizarreta va estar molt encertat; més tard, el Barça
va prendre el control del xoc, com era habitual en aquell grup, i va tenir
algunes oportunitats, sobretot en una pilota que Stoitxkov va enviar el pal, i,
posteriorment, Vialli va poder avançar també el conjunt ligur.
Es va arribar a la pròrroga sense gols i més d’un
seguidor barcelonista ja pensava amb la nefasta tanda de penals de l’estadi
Sánchez Pizjuán de sis anys abans, quan cap jugador blaugrana va ser capaç
d’encertar un sol llançament. No obstant, al minut 111, Eusebio va ser objecte
de falta molt a prop de l’àrea del Sampdoria: després de tocar lleument
l’esfèric Bakero i Stoitxkov, Koeman va enviar un tir molt fort i col·locat que
va batre Pagliuca. El Barça, per fi, aprovava la seva assignatura pendent.
A la foto, el moment en què Koeman va fer el gol que
va donar la primera Copa d’Europa al FC Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario