El passat 27 de febrer, Enrique Castro Quini, un dels
millors golejadors de la història del futbol espanyol, va morir a Gijón arran
de patir un infart. En aquest bloc, dedicaré tres articles al mític davanter
asturià: el primer, als seus temps a l’Sporting de Gijón, el club de la seva
vida; el segon, a la seva agredolça estància al FC Barcelona i, el tercer, a la
seva experiència a la selecció espanyola.
Malgrat néixer a Oviedo, Quini sempre va pertànyer als
conjunts inferiors de l’Sporting, en què també hi formava part el seu germà i
porter Jesús Castro, amb el qual va coincidir un munt d’anys al primer equip de
l’entitat asturiana. Des de molt jove, Enrique va destacar per la seva
habilitat per marcar gols, producte d’un oportunisme innat, el bon remat, tant
amb els peus com amb el cap, i de saber guanyar freqüentment l’esquena als
defensors.
Quini va aconseguir com a blanc-i-vermell cinc
Pichichi, tres a primera divisió i dos a segona. Després d’assolir el seu primer
trofeu en la màxima categoria, l’any 1974, el Barça ja el va intentar fitxar,
però l’Sporting sempre va fer valer el dret de retenció fins que, per fi,
l’atacant va recalar l’any 1980 al Camp Nou, quan ja era un veterà de 31 anys.
Aleshores, Johan Cruyff ja havia deixat el club català, per la qual cosa els
afeccionats ens vam quedar amb les ganes de veure junts l’estrella holandesa i
el golejador asturià.
Després de quatre anys a Barcelona, en què va ser
decisiu, amb dos gols, perquè el Barça li guanyés a l’Sporting la final de la
Copa del Rei de l’any 1981, a l’estadi Vicente Calderón, Quini va decidir
retirar-se, però el club asturià li va demanar que es tornés a posar les botes
i va jugar dues temporades més al Molinón. Arran del seu definitiu retir, Enrique
va exercir molts anys com a delegat de la institució asturiana, època en què el
seu germà Jesús va morir ofegat, després de salvar uns nens anglesos del mateix
tràngol, i en la qual ser víctima d’un càncer.
Al Molinón, va coincidir amb entrenadors com Vicente
Miera i José Manuel Díaz Novoa i, a part del seu germà, amb jugadors com Antonio
Maceda, Joaquín Alonso, Manuel Mesa, Enrique Morán, Ignacio Churruca o Enzo
Ferrero. En aquell període, l’Sporting va ascendir dues vegades a primera
divisió i va assolir tres classificacions consecutives per a la Copa de la
UEFA, destacant la de la campanya 1978 / 1979, en què l’equip de Gijón va ser
segon al campionat de Lliga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario