Encara que al llarg dels anys he fet algunes
excepcions, això és un bloc eminentment de futbol. No obstant, quan hi té lloc
probablement la pitjor crisi de la història de la secció de bàsquet del FC
Barcelona, almenys de l’època moderna, realitzaré un article sobre aquesta, que
curiosament hi té lloc durant la presidència de Josep Maria Bartomeu, un amant
d’aquest esport.
L’any 2016, després de dues temporades sense títols
oficials, Xavi Pascual, el millor entrenador de la història de la secció,
juntament amb Aíto García Reneses, i preparador en la segona Copa d’Europa de
l’equip, l’any 2010 a París, va abandonar el Palau Blaugrana i el Barça, des de
llavors, ha estat un enorme desastre, la temporada passada amb el tècnic grec
Giorgios Bartzokas i en l’actual exercici amb el coach madrileny Sito Alonso
(foto), que acaba de ser destituït.
Com no sóc un especialista en bàsquet, no puc
endevinar quines són les causes d’aquesta profunda crisi, que pot deixar, per
segon any consecutiu, el FC Barcelona Lassa fora dels play – off de
l’Eurolliga, però una d’elles podria ser, tot i que només és una mera
suposició, la manca de compromís i d’adaptació de molts dels seus jugadors.
Jo vaig ser una de les moltes persones que es va
enganxar al bàsquet als Jocs Olímpics de los Angeles, l’any 1984, quan Espanya
va guanyar la medalla de plata, el seu primer metall olímpic. Pocs anys més
tard, a les ordres del citat García Reneses, el Barça va transcórrer pel millor
període de la seva història amb jugadors com Nacho Solozábal, Joan Creus, Joan
Costa, Juan Antonio San Epifanio, Chicho Sibilio, Andrés Jiménez, Juan Domingo
de la Cruz o Audie Norris. D’aquests homes, quatre procedien dels equips
inferiors blaugranes (Solozábal, Epi, Sibilio i De la Cruz) i tres més de
pedreres d’altres institucions catalanes (Creus, Costa i Jiménez).
Aquells homes, malgrat que mai van poder aconseguir la
Copa d’Europa, entre d’altres motius perquè es van trobar l’excel·lent esquadra
croata del Jugoplastika d’Split, van canviar la història del bàsquet espanyol,
van assolir un munt de títols i, sense cap mena de dubte, sentien els colors,
el seu compromís amb el club era indubtable i tots plegats formaven un grup
extraordinari i compacte.
Hi va haver un temps, no recordo ara exactament quan, que
vaig deixar de seguir un esport caracteritzat en els nostres temps per un
número desenfrenat de partits al llarg de la setmana, fins el punt que
desconeixes si els xocs pertanyen a la Lliga ACB o a l’Eurolliga, i per la
proliferació de jugadors forans que, probablement, no tenen un gran compromís
amb el seus clubs i que a penes deixen oportunitats als joves que venen de
baix. Crec recordar que, fa dues temporades, havien més jugadors espanyols a
l’NBA que no pas a l’Eurolliga, malgrat la participació de quatre o cinc
conjunts ACB en aquesta última competició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario