Qui hagi llegit amb certa regularitat aquest bloc,
sabrà que mai he estat un defensor de Sandro Rosell, president del FC Barcelona
entre els anys 2010 i 2014, després de ser l’home més votat en la història de
la institució catalana. Tanmateix, la seva situació
actual em motiva certa empatia amb la seva persona.
Des del dia que va assolir la presidència del Barça,
Rosell em va semblar un home dominat per la rancúnia cap al seu antecessor al
càrrec, Joan Laporta, del qual en va ser vicepresident, fet que molt probablement
li va portar a presentar aquella polèmica acció de responsabilitat
cap a Jan i part dels seus directius, a qui la justícia els hi ha acabat donant
la raó.
Igualment, penso que Sandro, que mai va tenir una bona
relació amb el desaparegut Johan Cruyff, a qui, de certa manera, va treure-li
la presidència d’honor que li havia atorgat Laporta, va voler acabar amb la
filosofia de joc que li havia donat al club el tècnic holandès i, en aquest cas
sembla evident, va poder ser clau en la marxa de Pep Guardiola l’any 2012.
En plena temporada 2013 / 2014, la de Gerardo Tata
Martino, a qui va elegir de forma unilateral per substituir el malaguanyat Tito
Vilanova, Rosell va presentar la seva dimissió arran de ser imputat per un
jutge, moment en què el seu llavors amic i vicepresident Josep Maria Bartomeu
el va rellevar en el càrrec.
Ara fa uns nou mesos, Sandro va ser detingut a la seva
residència de Sarrià i empresonat al penal madrileny de Soto del Real.
Personalment, quan va entrar al presidi, pensava que només hi estaria unes
setmanes, però continua reclòs i no s’albira una propera excarceració.
Tal com succeeix amb altres presos catalans, encara
que per raons radicalment diferents, com són els casos d’Oriol Jonqueras,
Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi
Sánchez, penso que Rosell ja porta massa temps pres de forma preventiva, és a
dir, sense haver-hi tingut lloc encara cap judici.
No hay comentarios:
Publicar un comentario