Fa uns dies es va estrenar als cinemes un documental
sobre la vida de Diego Armando Maradona. El que per a alguns experts ha estat el
millor futbolista de la història, va tenir un recordat ascens cap a la glòria,
al qual dedicaré aquest primer article, però immediatament un terrible descens,
tant des del punt de vista esportiu com personal.
Després de jugar als clubs Argentinos Juniors i Boca
Juniors, l’equip de les seves preferències des de nen; de ser descartat a
última hora, quan només tenia 17 anys, per César Luis Menotti per disputar el
Mundial d’Argentina i de no estar massa afortunat a la Copa del Món d’Espanya,
Maradona va fitxar pel FC Barcelona, en el que va ser aleshores el traspàs més
car de la història.
S’ha explicat moltes vegades que l’inici dels problemes
de Maradona amb les seves addiccions va tenir lloc a la capital catalana, on,
tot i que va deixar mostres prodigioses de la seva classe magistral i que va
guanyar amb el Barça, on va tornar a coincidir amb Menotti, una Supercopa
d’Espanya, una Copa del Rei i una Copa de la Lliga, aquests dos últims títols
en finals contra el Real Madrid i separades per un petit marge de temps, va
tenir enormes dificultats, com emmalaltir d’una hepatitis la primera temporada
i patir un terrible lesió en la segona campanya, després d’una brutal entrada
del defensa basc Andoni Goikoetxea.
Després d’una polèmica final de la Copa del Rei contra
l’Athletic Club de Bilbao de Javier Clemente, que el club català va perdre i
que va acabar amb una tangana al Santiago Bernabéu, en què Maradona en va ser
un dels tristos protagonistes, l’argentí, amb clares diferències amb el
president Josep Lluís Núñez, va abandonar el Camp Nou i va fitxar per
l’emergent Nàpols.
A la capital de la Campània, segurament una de les
ciutats europees més caòtiques, l’estrella argentina va viure uns anys
extraordinaris, quan, amb una entitat que pràcticament mai havia guanyat res
important, va conquistar dues Lligues, les primeres i úniques de la història de l’entitat
del sud d’Itàlia; una Copa i una Copa de la UEFA. A l’estadi de San Paolo,
Maradona va coincidir amb futbolistes com Ciro Ferrara, Fernando di Napoli,
Ricardo Alemao, Andrea Carnevale o Antonio Careca.
Tanmateix, el moment àlgid de la carrera de l’astre
argentí va tenir lloc l’estiu de 1986, durant el Mundial de Mèxic, quan va
aconseguir el títol de la Copa del Món acompanyat d’un elenc de companys molt
discret, tot i que hi havia bons futbolistes com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga
o Jorge Valdano. L’anomenat Pelusa va portar a terme unes actuacions superbes i
va fer gols extraordinaris, destacant els dos que li va fer en quarts de final
a Anglaterra: el primer per la polèmica, doncs el va fer amb la mà (de Déu
segons les mateixes paraules de Maradona), i el segon per l’estètica, quan va
driblar un munt de jugadors rivals, entre ells el porter Peter Shilton, després
d’arrancar des del centre del camp.
A la foto, Maradona amb la Copa del Món a l’estadi
Azteca de Ciutat de Mèxic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario