Després de la derrota en les semifinals de la
Supercopa d’Espanya contra l’Atlético de Madrid, l’entrenador del FC Barcelona,
Ernesto Valverde, va ser destituït per la junta presidida per Josep Maria
Bartomeu.
Sincerament penso que, i malgrat haver guanyat dos
campionats de Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, Valverde ja no
hauria d’haver començat l’actual exercici, i no només pel desastre de
Liverpool, que va arribar poc més d’un any després del de Roma, sinó perquè no
crec que sigui capaç d’imposar-se en un vestidor on hi preval la jerarquia per
sobre de la meritocràcia.
No s’entén, per exemple, que l’entrenador extremeny
permetés que la plantilla, amb el capità Leo Messi al capdavant, exigís el
passat estiu el retorn del brasiler Neymar da Silva, malgrat la forma en què va
marxar fa dos anys i mig al París Saint – Germain (denúncia inclosa), o que no
s’atrevís mai a substituir Luis Suárez, íntim amic de l’estrella argentina, i
que un home com Gerard Piqué pogués exercir múltiples tasques al marge del
futbol o no tingués cap recanvi clar a la plantilla.
A més, el tècnic barcelonista no podríem dir que fos
un entrenador que seguís la tradicional filosofia de les últimes dècades a l’entitat
catalana, si tenim en compte que hi semblava molt allunyat en múltiples
conceptes; que a penes confiava amb els joves de la Masia, malgrat els minuts
de què han disposat aquesta campanya jugadors com Carles Pérez o Ansu Fati
(Carles Aleñà ha acabat fitxant pel Real Betis en aquest mercat d’hivern), i
amb la sensació latent que, si només depengués d’ell, un home tan allunyat de
l’ADN Barça com Arturo Vidal hagués estat un fix en les seves alineacions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario