El passat estiu, després del desastre de Liverpool,
amb ridícul inclòs en el quart gol dels anglesos, tenint en compte que un any
abans s’havia ja viscut una situació molt similar a Roma, el president Josep
Maria Bartomeu hauria d’haver començat la renovació de la plantilla del FC
Barcelona, però el tarannà excessivament conservador del màxim mandatari de
l’entitat ho va evitar, doncs ni es va realitzar el canvi a la banqueta ni
tampoc es va donar la baixa a cap veterà, ni tan sols a Ivan Rakitic, que va estar
tot l’estiu amb la condició de transferible.
En els últims mesos hem pogut comprovar, per exemple,
com Gerard Piqué sembla més pendent dels seus negocis que no pas del futbol,
tot i que he de reconèixer que el defensa català continua sent un dels jugadors
de l’equip que mostra un rendiment més positiu; com Sergio Busquets segueix
evidenciant que necessita descansar més, per la qual cosa molt probablement
hagués d’haver deixat ja la selecció espanyola; com Luis Suárez sembla tenir la
titularitat assegurada per decret, mentre segueix sense comptar amb un home que
li pugui discutir el lloc (potser ara, per la greu lesió de l’uruguaià, si que
arribi un davanter de categoria en aquest mercat d’hivern), i com Leo Mesi
continua manant massa, evidentment molt per sobre de les competències que li
corresponen, tal com es va demostrar en la seva insistència perquè el seu amic
Neymar da Silva tornés al Camp Nou.
Uns mesos més tard, Bartomeu per fi va prendre la
decisió d’efectuar una canvi a la banqueta, doncs Valverde va demostrar
abastament que ni comptava amb la personalitat adient ni tampoc amb el
comandament suficient per dirigir un vestidor tan viciat, veterà, autocomplaent
i complicat com l’actual del Barça, però tampoc semblava que fer-ho a meitat de
temporada i sense haver realitzat cap canvi significatiu a la plantilla fos la
millor manera de realitzar-ho.
Per substituir el tècnic extremeny, i després de les
negatives de Xavi Hernández i Ronald Koeman, i de considerar inoportuna la
decisió de contractar Mauricio Pochettino, Bartomeu i la secretaria tècnica es van decidir per Quique Setién
(foto), qui, malgrat que fins el moment no havia tingut cap experiència al club
català, és un ortodox de la filosofia que Johan Cruyff va instaurar a la
institució barcelonista fa poc més de tres dècades.
Després del debut esperançador del preparador càntabre
en matx de Lliga al Camp Nou contra el Granada i de l’encontre de Copa del Rei
a Eivissa, un d’aquests xocs en què és difícil extreure conclusions, el Barça va
naufragar, de nou a la Lliga, a Mestalla davant el València, en un enfrontament
en què, per exemple, la possessió de la pilota va ser més aviat estèril i en el
qual els jugadors blaugranes no van realitzar correctament la pressió que el
seu entrenador els hi havia encomanat.
Després del partit de València, Quique va comentar que
els seus futbolistes no havien assimilat i interpretat idòniament les seves
ordres i aquells que coneixen bé l’entrenador càntabre, asseguren que pensa
portar les seves idees fins al final, sense que pugui arronsar-se davant el
vestidor, com tantes i tantes vegades crec que va fer el seu antecessor.
Per tant, si cap de les dues parts pensa cedir, el que
resta de temporada pot ser un autèntic caos per al Barça, que, en aquest cas,
el pròxim estiu no només hauria de renovar profundament l’equip sinó que la
junta directiva hauria d’avançar les eleccions, doncs penso honestament, i em
sap greu dir-ho perquè també ha tingut encerts com el del futbol femení, que
Bartomeu no podria seguir una any més sent el màxim mandatari de la institució
catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario