LA ITÀLIA CAMPIONA MUNDIAL DE 1982

 

La recent mort de Paolo Rossi m’ha fet pensar evidentment amb la selecció italiana que va guanyar el Mundial d’Espanya l’any 1982, en què el davanter de Prato va ser el màxim golejador del torneig.

Itàlia havia conquistat de manera consecutiva les Copes del món de 1934, com a amfitrió, i de 1938, a França, però l’Squadra Azzurra va quedar molt damnificada per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i va entrar en una llarga i profunda crisi, que potser va tenir el seu punt culminant en la humiliant derrota contra Corea del Nord en el Mundial de l’any 1966, organitzat per Anglaterra.

Seguidament, però, va sorgir la que molts consideren la millor Itàlia de la història, la qual va assolir l’Eurocopa de 1968, en què va exercir de local, i va disputar dos anys més tard la final del Mundial de Mèxic, que va perdre davant la quasi invencible Brasil liderada per Edson Arantes Pelé, un dels millors equips de tots els temps.

Tanmateix, aquella esquadra dirigida per Ferruccio Valcareggi i formada per emblemàtics futbolistes com Enrico Albertossi, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Gianni Rivera o Gigi Riva va claudicar en la Copa del Món de 1974 a Alemanya Occidental, en què no va poder superar la fase de grups.

A continuació va néixer la Itàlia d’Enzo Bearzot, que va donar una imatge molt positiva a la Copa del Món d’Argentina, l’any 1978, on va finalitzar quarta, posició que va ocupar també dos anys després en l’Europeu que va organitzar. En aquell planter ja hi formaven part molts dels jugadors que disputarien el Mundial de 1982, com Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Francesco Graziani o el mateix Rossi.

L’equip italià va començar molt malament el campionat organitzat per l’estat espanyol, en què es van incorporar homes com Fulvio Collovati, Giuseppe Bergomi, Gabriele Oriali o Bruno Conti, doncs va empatar els tres encontres de la primera fase de grups i només va aconseguir la classificació per haver marcat un gol més que la modesta i debutant selecció africana de Camerun.

No obstant, en la segona fase de grups, en dos partits portats a terme al desaparegut estadi de Sarrià, el grup de Bearzot va superar la campiona vigent Argentina, en un xoc en què Gentile va realitzar un duríssim marcatge a un jove Diego Armando Maradona, i una espectacular Brasil, amb un hat trick de Rossi, que fins llavors no havia marcat encara cap gol al torneig.

Després de vèncer Polònia en semifinals, amb dues dianes més de l’atacant toscà en un enfrontament jugat al Camp Nou, Itàlia ve guanyar Alemanya Occidental en la final portada a terme a l’estadi Santiago Bernabéu, amb la sisena anotació de Rossi al certamen i dos gols més de Tardelli i un jove Alessandro Altobelli, mentre Paul Breitner va marcar per als alemanys.

Itàlia entraria ràpidament en decadència, doncs el conjunt de Bearzot no es classificaria per a l’Eurocopa de França, l’any 1984, i no passaria dels vuitens de final del Mundial de Mèxic, l’any 1986. L’equip italià no assoliria el seu cinquè títol fins l’any 2006, a Alemanya.

S’ha parlat bastant del conservadorisme i certa especulació d’aquella esquadra, però no podem oblidar la qualitat tècnica indiscutible amb què comptaven jugadors com el central Scirea, mort pocs anys més tard víctima d’un accident de circulació; el lateral esquerrà Cabrini, els centrecampistes Tardelli i Antognoni o el davanter Conti.