Aquesta segona experiència de Joan Laporta com a president del FC Barcelona no m’està semblant tant positiva com la primera per diverses raons: el seu desmesurat optimisme pel que respecta al fitxatge frustrat de Nico Williams o l’obertura del Camp Nou, que han provocat una lògica frustració entre l’afecció; el fet d’inscriure Dani Olmo i Pau Víctor a ultimíssima hora, tant al mercat d’estiu com al d’hivern, o cert victimisme que no havia aparegut entre els anys 2003 i 2010.
Tanmateix, penso que Laporta ha estat el millor president de la història de la institució catalana, almenys de la moderna, tot i que crec que els anys 90 de Josep Lluís Núñez van ser força bons, i és el millor president que ara per ara pot tenir el club barcelonista. Laporta, un home d’una passió encomanadissa, compta amb un palmarès privilegiat, format per sis Lligues, tres Copes del Rei, cinc Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.
L’advocat barceloní, una vegada va guanyar les eleccions de l’any 2021, ja va comentar que el seu entrenador favorit era el tècnic germànic Hansi Flick, llavors un desig impossible perquè exercia de seleccionador alemany. Aleshores Jan, en primer lloc, va mantenir Ronald Koeman a contracor i, en segon lloc, crec sincerament que després va fitxar Xavi Hernández més per la pressió de l’entorn que no pas per convicció.
L’any 2003 Laporta va agafar una societat enfonsada esportivament parlant i dos anys després el Barça es coronava campió de Lliga i tres més tard campió d’Europa. Fa quatre anys, Jan es va trobar una entitat en una profundíssima crisi, tant esportiva com i econòmica i, en el primer cas, sembla haver salvat de nou el club, tot i que en el segon cas hi ha encara deures importants per fer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario