QUATRE RAONS PER NO SENTIR-SE FRUSTRAT PER L’ELIMINACIÓ A LA COPA DEL REI

La setmana passada, el Barça de Pep Guardiola (foto) va quedar per primer cop, després de sis títols oficials consecutius, eliminat d’una competició, arran de caure contra el Sevilla als vuitens de final de la Copa del Rei. Tanmateix, penso que en aquest fet hi ha aspectes força positius:

- Rebaixa de la tensió. El fet d’haver deixat de guanyar el primer títol oficial des de què Guardiola es va fer càrrec del club, el juny de 2008, pot tranquil·litzar uns futbolistes potser massa pressionats en la missió de batre rècord rere rècord.

- Més descans. Una vegada eliminat de la Copa del Rei, el Barça tindrà força dies de descans fins el retorn de la Lliga de Campions. Tenint en compte que la plantilla blaugrana és curta, crec que és un fet molt positiu.

- El prestigi actual de la Copa del Rei. Des de què la UEFA va decidir, pel que fa a les principals lligues europees, que es classifiquessin varis equips per jugar la Champions League, i no només el campió com succeïa amb l’antiga Copa d’Europa, l’anomenat torneig del KO ha perdut força prestigi, doncs els conjunts grans semblen donar més importància en classificar-se per a la principal competició continental de clubs que no en guanyar aquest històric títol.

- Igualtat de condicions amb el Real Madrid. El conjunt blanc va ser eliminat als setzens de final de la Copa del Rei pel modestíssim equip de segona B de l’Alcorcón, en una eliminatòria que va estar a punt de provocar la destitució del xilè Manuel Pellegrini com a entrenador madridista. Ara Barça i Madrid, sembla que únics aspirants al títol de Lliga i dos dels grans favorits de la Champions League, comptaran amb el mateixos dies de descans.

GRANS EQUIPS DE LA HISTÒRIA: EL BARÇA DE RONALDINHO

Era l’any 2003 i el FC Barcelona, després de la nefasta era de Joan Gaspart com a president de la institució, es trobava en una gravíssima crisi esportiva, econòmica i social. Tot això va començar a canviar amb l’arribada de Joan Laporta a la presidència de l’entitat el mes de juny, acompanyat de directius bàsics com Sandro Rosell o Ferran Soriano.

Rosell, que es va convertir en el vicepresident esportiu, va aconseguir el fitxatge de Ronaldinho (a la foto amb Leo Messi i Samuel Eto’o), qui, malgrat que encara no havia obtingut grans èxits tret del Mundial de 2002, era ja un dels futbolistes més mediàtics del món. El brasiler tenia ofertes més importants de Manchester United i el Real Madrid galàctic de Florentino Pérez, però el llavors jugador del París Saint-Germain va preferir el repte del Barça.

Tres anys més tard, el club català, molt especialment gràcies al joc, els gols, les assistències, el compromís i l’alegria de l’astre brasiler, havia conquistat dos campionats de Lliga, dos de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League, la segona copa d’Europa en la història de l’entitat blaugrana. A més a més, la institució barcelonista havia aconseguit, de la mà de Soriano, una important recuperació econòmica, encara que en el pla social la situació no va millorar massa, amb la dimissió el 2005 de Rosell i quatre directius afins.

Tanmateix aquell Barça no era només Ronaldinho i hi formaven part altres nom il·lustres, començant pel tècnic Frank Rijkaard i continuant per futbolistes decisius com Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, Eto’o o un joveníssim Messi.

No obstant, després d’assolir la Lliga de Campions contra l’Arsenal, a l’estadi Saint-Denis de París, van arribar al Camp Nou l’autocomplaença, la indisciplina i la manca de compromís, especialment per part de Ronaldinho, i aquell Barça es va acabar enfonsant en la mediocritat.

Entrenador: Frank Rijkaard.
Un onze: Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Xavi, Deco, Iniesta, Messi, Eto'o i Ronaldinho.
El més positiu: els millors anys de Ronaldinho, l'oportunisme d'Eto'o i els partits d'Stamford Bridge i San Siro de la Champions League 1995 / 1996.
El més negatiu: la decadència causada per l'autocomplaença després del títol de Saint - Denis, la "dimissió" de Ronaldinho i les polèmiques d'Eto'o.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: XILE

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república.
Presidenta: Michelle Bachelet.
President electe: Sebastián Piñera.
Capital: Santiago de Xile.
Altres ciutats importants: Viña Causiño, Antofagasta i Viña del Mar.
Idioma: castellà.
Moneda: Pes xilè.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia i Perú.

Dades esportives

Seleccionador: Marcelo Bielsa (foto).
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: cap.
Estrella: Humberto Suazo (Real Saragossa).
Altres futbolistes bàsics: Mauricio Isla (FC Udinese) i Mark González (CSKA Moscou).
Futbolista més internacional de la història: Leonel Sánchez.
Futbolista màxim anotador de la història: Marcelo Salas.
Millor seleccionador de la història: Fernando Riera.
Millors futbolistes de la història: Leonel Sánchez, Carlos Caszely, Iván Zamorano i Marcelo Salas.

A favor: un bloc molt sòlid

Bielsa, fugaç extècnic de l’Espanyol i un dels entrenadors argentins de més prestigi dels últims temps, podríem dir que és la gran “estrella” del combinat xilè, que ha fet una fase de classificació magnífica, on només ha estat superat per Brasil i Paraguai. El conjunt andí, on el bloc es troba molt per sobre de les individualitats, ha superat equips importants com Argentina, Uruguai o Equador.

En contra: 1962 i molt poc més

Amb el seleccionador Riera, i el davanter Sánchez com a gran figura de l’esquadra sud-americana, Xile va organitzar el Mundial de 1962, en què la selecció va acabar en tercera posició del certamen, sent la seva única participació remarcable en una Copa del Món. Des de llavors el millor ha estat disputar els vuitens de final al campionat jugat a França, el 1998.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: BENFICA 1962

Entrenador: Béla Guttmann.
Estrella: Eusebio (foto).
Altres jugadors bàsics: José Aguas, Mário Coluna i António Simoes.
Equips amb qui s’enfronta: Àustria Viena, FC Nuremberg, Tottenham Hotspur i Real Madrid.

El millor: la final

La final de la Copa d’Europa, l’any 1962, ha estat una de les més espectaculars i emocionants que es recorden: malgrat que el pentcampió Real Madrid, que tornava a una final després de la seva absència el 1961, va avançar-se amb un 0 a 3 al marcador, el Benfica, amb un Eusebio genial, va remuntar i va acabar guanyant per 5 a 3. El moçambiquès va fer quatre gols i Ferenc Puskas en va aconseguir tres.

El pitjor: les dues derrotes

La trajectòria del club portuguès, durant l’edició de la Copa d’Europa de l’exercici 1961/1962, no va ser gens fàcil, si tenim en compte que els de Lisboa van caure en dos partits dels set xocs que van disputar al llarg de la competició. El conjunt entrenat pel preparador hongarès Guttmann va perdre a Nuremberg, en els quarts de final, i a Londres, contra el Tottenham Hotspur, en semifinals.

LA PITJOR AFECCIÓ DEL MÓN ? (2a PART)

Aviat farà un any que vaig escriure en aquest bloc, després de la sorprenent derrota del Barcelona en el derbi contra l’Espanyol al Camp Nou, un article en què em preguntava si l’afecció del club blaugrana era la pitjor del món, arran dels xiulets que va haver de suportar Víctor Valdés, sens dubte un dels millors porters en la història del club català.

Ara la “víctima” ha estat el jove central ucrainès Dmitro Txigrinski (foto), que ja havia escoltat, en partits anteriors, algunes protestes del públic barcelonista, però aquestes van ser més profundes, sonores i continuades en el matx d'anada dels vuitens de final de la Copa del Rei, jugat la passada setmana contra el Sevilla.

És normal que una afecció xiuli un dels seus futbolistes quan l’equip acaba de finalitzar el millor any de la seva història amb sis títols oficials (Copa del Rei, Lliga, Champions League, Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs), mitjançant un futbol espectacular ? És natural protestar contra un futbolista encara jove i inexpert, que no té cap culpa del què s’ha pagat pel seu fitxatge i que està fent grans esforços per adaptar-se al club, a la ciutat i al país ?

Segueixo pensant que els seguidors del Barça, almenys una part d’ells, es troben entre els pitjors del món.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: CAMERUN

Dades generals

Continent: Àfrica.
Tipus de govern: república.
President: Paul Biya.
Primer Ministre: Philémon Yang.
Capital: Yaoundé.
Altres ciutats importants: Douala, Garoua i Maroua.
Idiomes: francès i anglès.
Moneda: Franc CFA.
Fronterer amb: Gabon, Guinea Equatorial, Nigèria, República Centreafricana, República Popular del Congo i Txad.

Dades esportives

Seleccionador: Pau le Guen.
Uniforme: samarreta verda i pantalons vermells.
Títols: 4 copes d’Àfrica i uns jocs olímpics.
Estrella: Samuel Eto’o (Internazionale FC), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Carlos Kameni (RCD Espanyol) i Rigobert Song (Trabzonspor FC).
Futbolista més internacional de la història: Thomas N’Kono.
Futbolista màxim anotador de la història: Samuel Eto’o.
Millor seleccionador de la història: Valeri Nepomniachi.
Millors futbolistes de la història: Thomas N’Kono, Roger Milla, Oman Biyik i Samuel Eto'o.

A favor: tot un clàssic

Des dels seu debut al Mundial d’Espanya, el 1982, els Lleons Indomables només s’han perdut els campionats disputats els anys 1986 i 2006. Per tant, els camerunesos han estat també presents als torneigs organitzats els anys 1990, quan van arribar als quarts de final amb homes com N’Kono, Oman Biyik o el llegendari Milla, 1994, 1998 i 2002. És l’equip del continent africà que més mundials ha jugat.

En contra: crec que no tenen tan bon equip com en altres èpoques

El Camerun ha tingut les tres últimes dècades brillants conjunts, destacant, per exemple, el ja citat bloc que va assolir els quarts de final del campionat mundial disputat l’any 1990, a Itàlia, i que va tenir en el mític Milla la seva gran estrella, o el que va guanyar l’or olímpic a Sidney, l’any 2000, amb un jove Eto’o com a jugador més destacat. Penso que l’actual esquadra de Le Guen és sensiblement inferior.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: PARAGUAI

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república.
President: Fernando Lugo.
Primer Ministre: Federico Franco.
Capital: Asunción.
Altres ciutats importants: Ciudad del Este, San Lorenzo i Luque.
Idiomes: castellà i guaraní.
Moneda: guaraní.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia i Brasil.

Dades esportives

Seleccionador: Gerardo Martino.
Uniforme: samarreta blanc-i-vermella i pantalons blaus.
Títols: 2 copes Amèrica.
Estrella: Roque Santa Cruz (Manchester City), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Óscar Cardozo (Benfica SL) i Nelson Valdez (Borussia Dortmund).
Futbolista més internacional de la història: Carlos Gamarra.
Futbolista màxim anotador de la història: Jorge Cardozo.
Millor seleccionador de la història: Paulo Carpegiani.
Millors futbolistes de la història: Julio Romero, José Chilavert, Carlos Gamarra i Jorge Cardozo.

A favor: la regularitat

La selecció sud-americana, si bé és veritat que rarament aconsegueix èxits espectaculars, compta des de fa anys amb una important regularitat, fet que li ha permès disputar els últims campionats mundials i classificar-se sense problemes per a la pròxima competició que tindrà lloc a Sud-àfrica. Només la potent Brasil ha superat els blanc-i-vermells en la fase prèvia.

En contra: li manquen alguns esglaons

Com ja he indicat en l’apartat anterior, el combinat paraguaià no acostuma a tenir èxits massa rellevants i espectaculars. És cert que ha disputat les últimes copes del món, però en cap d’elles els guaranís han estat capaços de superar els vuitens de final. El millor dels sud-americans va tenir lloc al Mundial de França, l’any 1998, quan van eliminar Espanya i van caure a la pròrroga davant els amfitrions.