CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)

- Celtic FC – Juventus FC

Celtic

Entrenador: Neil Lennon.
Estrella: Giorgios Samaras.
Títols: 1 (1967).
A favor: res a perdre.
En contra: potser la plantilla més modesta de les que han accedit als vuitens de final.
Percentatge: 20%.

Juventus

Entrenador: Antonio Conte.
Estrella: Andrea Pirlo.
Títols: 2 (1985 i 1996).
A favor: el renaixement que està vivint l’entitat.
En contra: no fa res massa remarcable a la competició des de l’any 2003, quan en va ser finalista.
Percentatge: 80%.

- València CF – París Saint – Germain

València

Entrenador: Ernesto Valverde.
Estrella: Roberto Soldado.
Títols: cap.
A favor: el nou aire que Valverde li ha donat a l’equip.
En contra: els problemes econòmics estan afectant l’apartat esportiu.
Percentatge: 50%.

PSG

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Títols: cap.
A favor: les individualitats.
En contra: l’escassa experiència al torneig.
Percentatge: 50%.

- Xakhtar Donetsk – Borussia Dortmund

Xakhtar

Entrenador: Mircea Lucescu.
Estrella: Darijo Srna.
Títols: cap.
A favor: un clàssic de la competició.
En contra: però mai ha arribat més enllà dels quarts de final.
Percentatge: 35%.

Dortmund

Entrenador: Jürgen Klopp.
Estrella: Robert Lewandowski.
Títols: 1 (1997).
A favor: per mi el gran tapat d’aquesta Champions.
En contra: una temporada bastant irregular.
Percentatge: 65%.

- Real Madrid – Manchester United

Madrid

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Títols: 9 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000 i 2002).
A favor: el gran objectiu de la temporada.
En contra: però també la gran obsessió.
Percentatge: 55%.

United

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Wayne Rooney.
Títols: 3 (1968, 1999 i 2008).
A favor: el potencial ofensiu.
En contra: crec que és un planter que ha perdut qualitat els darrers anys.
Percentatge: 45%.

A la foto, una instantània d’un Manchester United – Real Madrid de l’any 2000.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: AFC AJAX 1992

Entrenador: Louis van Gaal.
Estrella: Dennis Bergkamp (foto).
Altres jugadors bàsics: Danny Blind, Frank de Boer i Wim Jonk.
Equips amb qui s’enfronta: FK Örebro, Rot - Weiss Erfurt, CA Osasuna, Racing Gant, FC Genoa i AC Torí.

El millor: s’iniciava la gran era Van Gaal

Van Gaal es va fer càrrec de l’equip ajacied quan la temporada 1991/1992 estava ja en marxa, però això no va suposar cap impediment perquè la històrica entitat d’Amsterdam conquistés la Copa de la UEFA en el mateix exercici. Posteriorment, abans que el tècnic fitxés pel FC Barcelona, el conjunt holandès va assolir, per exemple, tres Lligues i una Lliga de Campions.

El pitjor: les grans dificultats de la final

Dels homes importants que van guanyar la Champions League l’any 1995, a Viena contra el Milan, en l’equip que es va fer amb la UEFA de l’any 1992 només hi jugaven el capità Blind i un jove Frank de Boer, que aleshores actuava de lateral esquerrà. Potser per aquest motiu, el bloc de Van Gaal només va poder superar pel valor doble en camp contrari el sorprenent Torí.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: INTERNAZIONALE FC 1991

Entrenador: Giovanni Trapattoni.
Estrella: Lothar Matthäuss (foto).
Altres jugadors bàsics: Andreas Brehme, Nicola Berti i Jürgen Klinsmann.
Equips amb qui s’enfronta: Rapid Viena, Aston Villa, Partizan Belgrad, FC Atalanta, Sporting Portugal i AS Roma.

El millor: el trio d’alemanys

Possiblement no va ser tan cèlebre i decisiu com el trio d’holandesos, format per Frank Rijkaard, Ruud Gullit i Marco van Basten, que per la mateixa època formaven part del veí Milan, però Brehme, Klinsmann i molt especialment Matthäuss, que un any abans es van proclamar campions del món amb la selecció del seu país, van donar un extraordinari rendiment a l’Inter de Milà.

El pitjor: els partits com a visitant

L’Inter, llavors entrenat pel llegendari Trapattoni, va ser incapaç de guanyar cap partit fora del seu estadi, el Giuseppe Meazza, i fins i tot va perdre en els encontres disputats a Viena, Birmingham, contra un Aston Villa que li va donar innumerables problemes, o Roma, en el matx de tornada de la gran final, jugada per segon any consecutiu per dues esquadres italianes.

ÁLVARO ARBELOA I XABI ALONSO

Segurament estarem tots d’acord en què el futbolista més “perillós”, dur i violent del Real Madrid és Pepe, jugador que ens té acostumats a alguns dels episodis més lamentables del futbol espanyol recent, com el dia que va agredir de forma salvatge el jugador del Getafe Javier Casquero o quan va trepitjar la mà de Leo Messi mentre aquest es trobava al terra, amb la pilota lluny d’on es va produir l’acció. No obstant, l’internacional portuguès podríem dir que no intenta dissimular la seva forma d’actuar i la imatge que difon es troba en consonància amb la contundència en què es desenvolupa en un terreny de joc.

Molt diferents són els casos d’Álvaro Arbeloa i Xabi Alonso, dos futbolistes que, almenys fora del camp, intenten donar una imatge més cordial i afectiva d’aquella que els caracteritza quan es troben en un camp de futbol. Realment és estrany perquè el defensa castellà sembla ser que és un home força culte i amant de la lectura, mentre el migcampista basc feia la sensació que era una persona raonable quan formava part de la Real Sociedad, període en què va sonar el seu nom com a possible fitxatge del FC Barcelona. A més, tots dos han format part de la plantilla del Liverpool, quan es considera Amfield un lloc on s’educa els futbolistes en les bones maneres i el fair play.

En el últims clàssics, tant Arbeloa com Alonso, que en el recent matx de semifinals de la Copa del Rei van intentar treure de polleguera el tranquil i assossegat Leo Messi, han donat clares mostres d’escassa esportivitat. Ningú ha oblidat encara la greu agressió, sense que la pilota estigués en joc, del lateral salmantí al seu company de selecció David Villa, en la final de la Copa del Rei de l’any 2011, mentre que el mig centre donostiarra s’ha afartat de donar llenya quan veu davant seu samarretes blaugranes, sense que increïblement hagi vist encara cap targeta vermella.

Es parla que són els mètodes de José Mourinho els que han fet canviar la mentalitat d’aquests jugadors, però tots dos tenen prou experiència i veterania per no veure’s influïts per aquestes circumstàncies.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: NOTTINGHAM FOREST

Lliga: anglesa.

Estadi: City Ground.

Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.

Títols estatals: 1 Lliga, 2 Copes, 4 Copes de la Lliga i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 2 Copes d’Europa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Brian Clough, Harry Haslam i Billy Walker.

Els millors jugadors de la seva història: Viv Anderson, Garry Birtles, Ian Bowyer, Kenny Burns, Trevor Francis, John McGovern, John Robertson, Peter Shilton i Tony Woodcock.

El millor: la seva espectacular era entre 1977 i 1980.

El pitjor: els moments actuals.

EL MES DE GENER ESPORTIU

Futbol

Millor jugador català: Sergio Busquets (FC Barcelona).
Millor jugador espanyol: Sergio Busquets (FC Barcelona).
Millor jugador internacional: Leo Messi (FC Barcelona).

General

Millor esportista catalana: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista català: Víctor Tomàs (Handbol).
Millor esportista espanyola: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista espanyol: Javier Fernández (Patinatge Artístic).
Millor esportista internacional (femení): Natalia Azarenka (Tennis).
Millor esportista internacional (masculí): Nowak Djokovic (Tennis).

A la foto Javier Fernández.

TAMBÉ EL REAL MADRID VA PERDONAR

En primer lloc vull deixar ben clar que estic orgullós, com a seguidor del FC Barcelona, per l’aposta del club blaugrana de jugar un futbol atractiu, ofensiu, vistós i de vegades espectacular i que em produeix molta pena observar com un històric com el Real Madrid opta per un joc especulatiu, defensiu, fonamentat essencialment en el contraatac i en ocasions força brut, mentre l’afecció blanca, que per exemple ha viscut nou Copes d’Europa de la seva entitat, se n’alegra d’un empat com a local davant el gran rival històric.

Tanmateix, molta gent ha comentat que el Barça va perdonar excessivament davant de la porta madridista en la matx d’anada de les semifinals de la Copa del Rei i que, durant bona part de la segona meitat, va perdre una gran oportunitat de sentenciar el xoc i gairebé l’eliminatòria, fets amb els quals estic bastant d’acord, però també és veritat que el conjunt de José Mourinho igualment va desaprofitar vàries ocasions de gol en altres fases de l'encontre.

D’una banda, l’equip que va dirigir al Santiago Bernabéu Jordi Roura, va comptar amb cinc clares oportunitats, a més del gol de Cesc Fàbregas, de batre la porteria del debutant Diego López: el llançament de falta de Xavi Hernández al travesser, un tir del mateix Xavi que Varane va salvar amb López ja batut, una pilota que Pedro Rodríguez va llençar inexplicablement fora, una de Fàbregas que va disparar malament per sobre la porteria blanca i una gran aturada del porter madridista davant Jordi Alba.

D’altra banda, a part de l’anotació de Raphaël Varane, el bloc blanc va tenir quatre clares ocasions: un llançament de falta de Cristiano Ronaldo a l’inici del xoc, que va desviar José Manuel Pinto, una pilota que increïblement Karim Benzema va enviar fora, un mal remat de cap del mateix Ronaldo i una pilota que Gerard Piqué va enviar a còrner quan el davanter portuguès estava a punt d’arribar en una situació molt franca.