LA GRAVÍSSIMA CRISI DEL BORUSSIA DE DORTMUND

Encara no fa dos anys, el Borussia de Dortmund va jugar la final de la Champions League, la qual va perdre en l’últim minut davant el Bayern de Munic a l’estadi de Wembley, a Londres. Prèviament, l’equip de Jürgen Klopp (foto) havia conquistat, entre altres títols, dues edicions de la Bundesliga i una de la Pökal, assolint el doblet l’any 2012. No obstant, actualment l’entitat groga-i-negra es troba en posició de descens en el campionat alemany, del qual ha arribat a ser cuer.

Per explicar els greus problemes del conjunt germànic, a part del munt de partits que porten homes com el porter Roman Weinderfeller o el capità Mats Hummels, cal significar, en primer lloc, la plaga de lesions que el Dortmund ha patit els últims anys, que han afectat greument homes bàsics com Ilkay Gündogan, que es va passar pràcticament un any sencer sense jugar, o Marco Reus, que a més han tingut dues baixes gairebé consecutives, la primera de les quals li va fer perdre’s el Mundial. En segon lloc, la institució de Westfàlia ha observat com dos dels seus futbolistes més emblemàtics de les darreres temporades, Mario Götze i Robert Lewandowski, abandonaven el club per fitxar pel principal adversari nacional: el Bayern.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: OLYMPIACÒS FC

Lliga: grega.

Estadi: Karaiskakis.

Uniforme: samarreta blanca-i-vermella (ratlles verticals) i pantalons vermells.

Títols estatals: 44 Lligues, 27 Copes i 4 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa dels Balcans.

Els millors entrenadors de la seva història: Dusan Bajevic, Oleg Blokhin i Ernesto Valverde.

Els millors jugadors de la seva història: Nikos Dabizas, Stelios Giannakopoulos, Kostas Manolas, Kostas Mitroglou, Antonios Nikopolidis, Avraam Papadopoulos, Kyriakos Papadopoulos, Christos Patzatzoglou i Vasilis Torosidis.

El millor: gran hegemonia a nivell nacional.

El pitjor: un palmarès internacional bastant modest.

EL MITE LA MÀ NEGRA

Com ja he expressat en aquest bloc en vàries ocasions, els errors comesos pels dos darrers presidents del FC Barcelona, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu (tots dos a la foto), han estat nombrosos, continus i, en algun cas, força greus. No obstant, Bartomeu, l’actual màxim mandatari de la institució catalana, una vegada ha estat imputat pel cas Neymar i lluny de fer autocrítica, segueix donant tota la culpa pel que fa aquest tema i a d’altres a una presumpta “mà negra” instal•lada a Madrid, és a dir, el mateix argument victimista que s’ha esgrimit en els pitjors temps de la història del club barcelonista.

Realment, és fa difícil pensar que aspectes com el fet que el Barça hagi participat d’alguna manera, de vegades de forma molt tímida, en l’anomenat procés independentista de Catalunya, pugui motivar que un estament internacional com la FIFA, presidida pel suís Joseph Blatter, sancioni el Barça sense fitxar durant un any per culpa de la deriva sobiranista que viu el nostre país, mentre que hem de tenir en compte que el jutge que ha imputat Bartomeu, Pablo Ruz, té fama de ser un home força independent i escassament domesticat, doncs, entre altres afers, porta també el cas Gürtel, que pot acabar afectant de forma important el Partit Popular, fins el punt que la sensació és que l’associació política presidida per Mariano Rajoy, també president del govern, desitjaria que el togat fos apartat de la instrucció com més aviat millor.

Quan l’entitat catalana va convocar eleccions l’any 2003, després de la penosa època de presidència de Joan Gaspart, i en les quals el publicista Lluís Bassat n’era el gran favorit per guanyar-les, es va comentar llavors que el gran temor a Madrid era una victòria de Joan Laporta, qui finalment en va ser el vencedor, fonamentalment perquè el triomf de l’advocat suposava de certa forma un retorn al primer pla de la influència en les decisions del club blaugrana del pensament de Johan Cruyff, un home molt temut a la capital espanyola des del període del Dream Team.

És evident que la por era totalment fundada i justificada perquè el Barça va viure amb Laporta de president el millor període de la seva història, amb la consecució, amb els entrenadors Frank Rijkaard i Pep Guardiola, dos homes que van tenir el beneplàcit de Cruyff, de 5 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, mentre l’entitat barcelonista es convertia en la societat més admirada del món.

Quatre anys i mig després de la marxa de Laporta, i la victòria de Rosell en les eleccions portades a terme l’any 2010, la institució catalana es troba en una important crisi social i esportiva, aspecte aquest últim que s’ha vist atenuat per les 9 victòries consecutives que l’equip de Luis Enrique Martínez ha aconseguit les darreres setmanes, encara que hauríem de recordar que fa només un mes el director tècnic, Andoni Zubizarreta, va ser destituït; que Bartomeu va haver d’anunciar comicis anticipats per aquest any, per tranquil•litzar un entorn molt tens, i que el tècnic asturià, almenys aparentment, va tenir un ultimàtum per afrontar el partit de Lliga contra l’Atlético de Madrid.

Per tant, siguem sincers, si existís una mà negra i aquesta tingués el seu origen a Madrid, si comparem les etapes de Laporta, d’una banda, i les de Rosell i Bartomeu, d’una altra banda, a aquella li interessaria la continuïtat de l’actual junta i no jugar-se-la en unes eleccions en què es podria produir el retorn de Jan a la presidència i, el més preocupant, la presència en l’entorn del club català dels dos homes més temuts pel madridisme: Cruyff i Guardiola.

EL RODAMÓN SAMUEL ETO’O

El futbolista camerunès Samuel Eto’o, potser el millor jugador africà de la història, acaba de fitxar pel club italià de la UC Sampdoria, el seu desè equip professional, després de passar per CD Leganés, Real Madrid, RCD Espanyol, Real Mallorca, FC Barcelona, Inter de Milà, Anzhi Makhatxkala, Chelsea FC i Everton FC.

Leganés. Després de fitxar pel Real Madrid, i encara en edat adolescent, va realitzar el seu debut com a professional en la segona categoria del futbol espanyol.

Real Madrid. En una època en què Florentino Pérez, en la seva primera etapa com a president madridista, només pensava en fitxar un galàctic rere un altre, i llavors Eto’o encara no comptava amb aquesta categoria, el davanter camerunès a penes va tenir oportunitats a l’entitat blanca.

Espanyol. Cedit pel Madrid, l’atacant africà quasi mai va comptar amb la confiança de l’entrenador argentí Miguel Ángel Brindisi a l’estadi Olímpic de Montjuïc.

Mallorca. Entitat en la qual Eto’o va explotar i es va convertir en un dels millors futbolistes de la Lliga espanyola, fonamentalment gràcies a la confiança que li va donar el desaparegut tècnic madrileny Luis Aragonés, a qui el jugador camerunès sempre va considerar com el seu pare esportiu. Al mateix temps, però, el davanter va entrar en continuades polèmiques, en una època en què va ser freqüentment expulsat. Durant el seu període a Son Moix, va guanyar una Copa del Rei a les ordres del preparador andalús Gregorio Manzano.

Barcelona (foto). Una aposta bastant personal del president Joan Laporta, al Camp Nou Eto’o va viure els seus millors anys com a professional, aconseguint, amb Frank Rijkaard, dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, i amb Pep Guardiola, una Lliga, una Copa del Rei i una Champions League, el cèlebre triplet de la temporada 2008 / 2009. El jugador camerunès va convertir-se en el primer futbolista en la història del Barça en marcar en dues finals de la Copa d’Europa, però també va viure algunes polèmiques, la majoria d’elles per parlar més del compte, sense oblidar que Guardiola mai el va voler.

Inter. Per desig exprés de Guardiola, Eto’o va deixar el club català i va fitxar per l’esquadra italiana, aleshores dirigida per José Mourinho, mentre el davanter suec Zlatan Ibrahimovic va fer el camí invers cap a Barcelona. Després del triplet aconseguit amb el Barça el 2009, el camerunès en va conquistar un altre amb l’Inter el 2010, arran el d’assolir amb el conjunt llombard l’Scudetto, la Coppa i la Champions League, la seva tercera Copa d’Europa.

Anzhi. De la mà d’un nou ric rus, l’atacant africà es va convertir en el futbolista més ben pagat del món, encara que el conjunt de Makhatxkala no va poder acabar amb el domini dels grans del país, com CSKA de Moscou o Zenit de Sant Petersburg.

Chelsea. Retrobament amb Mourinho en un moment en què el jugador camerunès ja no tenia un paper massa determinant.

Everton. Eto’o va continuar a la Premier League, de la mà de l’entrenador català Robert Martínez.

Sampdoria. Arribada a Gènova, debut diumenge passat davant el Torí, en un partit que la Samp va perdre per 5 a 1, i primer enfrontament amb l’entrenador, el serbi Sinisa Mihajlovic.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: SERGUEI BUBKA

Esport: Atletisme.
País: Unió Soviètica / Ucraïna.
Dècada estel•lar: 80.
Principals triomfs: 2 medalles d’or en campionats d’Europa indoor, 6 medalles d’or en campionats del món, 3 medalles d’or en campionats del món indoor, 1 medalla d’or en Jocs Olímpics (Seül 1988) i 35 marques mundials, 17 a l’aire lliure i 18 indoor.
El millor: un número espectacular de rècords mundials.
El pitjor: els Jocs Olímpics de Barcelona.

Al mateix nivell de mites de la història de l’Atletisme com Jesse Owens, Karl Lewis, Usain Bolt, Michael Johnson, Sebastian Coe, Bob Beamon, Javier Sotomayor, Emil Zatopek o Abebe Bikila es troba indubtablement el saltador de perxa ucraïnès Serguei Bubka, que, entre altres títols, va aconseguir un campionat olímpic, als Jocs de Seül, i 6 mundials a l’aire lliure, encara que potser són encara més espectaculars els 35 rècords del món que va assolir. Pot ser considerat el millor atleta de la dècada dels 80, malgrat el boicot soviètic als Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, juntament amb el velocista nord-americà Lewis, si bé és cert que més tard també viuria algun fracàs, com quedar-se fora de la final dels Jocs de Barcelona, l’any 1992, essencialment per començar a saltar massa tard, en una altura ja considerable.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JOSEF MASOPUST

País: Txecoslovàquia.
Any de naixement: 1931.
Lloc de naixement: Strimice.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Technomat Teplice, Dukla Praga i Crossing Molenbeek.
Mundials disputats: Xile 1962.
Títols individuals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 8 Lligues txecoslovaques i 3 Copes txecoslovaques.

El millor: el Mundial de Xile

L’antiga Txecoslovàquia havia estat finalista al Mundial d’Itàlia, la segona Copa del Món de la història portada a terme l’any 1934, aconseguint de nou aquest èxit 28 anys més tard en el certamen organitzat a Xile. Josef Masopust va ser la gran estrella d’aquella sorprenent selecció, que no va poder amb el poderós combinat del Brasil en la final disputada a l’estadi Nacional de Santiago.

El pitjor: un èxit internacional molt aïllat

L’any 1962 va ser estel•lar per al futbolista txecoslovac, que a més va obtenir la Pilota d’Or, aleshores un trofeu no tant mediàtic com en l’actualitat. No obstant, poc més es coneix, pel que fa al pla internacional, del centrecampista, doncs la seva selecció no va aconseguir els següents anys fites importants, encara que va conquistar un important numero de títols amb el Dukla de Praga.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JUAN MANUEL ASENSI

Comunitat: València.
Any de naixement: 1949.
Lloc de naixement: Alacant.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Elx CF, FC Barcelona, Puebla FC i CF Oaxtepec.
Mundials disputats: Argentina 1978.
Títols de clubs: 1 Lliga Espanyola, 2 Copes espanyoles i 1 Recopa.

El millor: capità del Barça

Juan Manuel Asensi va estar més d’una dècada com a integrant de la plantilla del FC Barcelona, sent capità del club des de 1978, arran de la marxa de Johan Cruyff, fins el 1981, quan va fitxar pel Puebla mexicà. A l’entitat catalana va coincidir, a part de l’estrella holandesa, amb futbolistes com Salvador Sadurní, Joaquim Rifé, Antoni Torres, Johan Neeskens, Marcial Pina o Carles Rexach.

El pitjor: no va coincidir en una bona etapa barcelonista

La dècada dels 70, la qual el migcampista alacantí va jugar de forma íntegra al Camp Nou, no va ser precisament una de les grans èpoques de la societat catalana, doncs només va aconseguir un campionat de Lliga, dos de la Copa del Rei i la històrica Recopa conquistada a Basilea l’any 1979, en la qual Asensi, que va ser també un fix de la selecció espanyola, va exercir de capità.