ELS MUNDIALS UN A UN (9): 1970

Organitzador: Mèxic.

Campió: Brasil (foto).

Finalista: Itàlia.

Semifinalistes: Alemanya Occidental i Uruguai.

Participació d’Espanya: eliminada en la fase prèvia per Bèlgica.

Seleccionador campió: Mário Zagallo.

Seleccionador finalista: Ferruccio Valcareggi.

Millor jugador: Edson Arantes Pelé (Brasil).

Màxim golejador: Gerd Müller (Alemanya Occidental).

Altres futbolistes destacats: Franz Beckenbauer (Alemanya Occidental), Gianni Rivera (Itàlia) i Joaozinho Ventura (Brasil).

El millor:

- El superb campionat que van fer el mític Pelé i la davantera que va formar amb Joaozinho, Gérson de Oliveira, Eduardo Gonçalves Tostao i Roberto Rivelino.

- Potser la millor Itàlia de la història, probablement superior a les quatre esquadres que s’han proclamat campiones mundials.

- La semifinal entre Itàlia i Alemanya (4 – 3), amb 5 gols a la pròrroga.

El pitjor:

- Anglaterra va demostrar que el seu títol de 1966 va ser una gesta puntual i molt aïllada.

- Argentina no va classificar-se per a una fase final per última vegada en la seva història.

- Eren anys molt tristos per a una Espanya que afrontava la part final del franquisme.

LES JORNADES MÉS NEGATIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (6): EL MOTÍ DE L’HESPERIA

Després de la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa de 1986, a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, el FC Barcelona va entrar en una gravíssima crisi esportiva, la qual es va allargar fins a l’arribada a la banqueta del Camp Nou, dos anys més tard, de Johan Cruyff.

La temporada 1987 / 1988 va ser, en línies generals, pèssima per al club català, fins el punt que si no hagués guanyat la Copa del Rei, després d’una inesperada victòria davant la Real Sociedad a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, el club blaugrana s’hauria quedat fora de les competicions europees, fet que mai ha succeït.

Des de feia ja alguns anys, els futbolistes de l’entitat tenien molts problemes amb el president Josep Lluís Núñez, derivats dels contractes d’imatge, i els membres de la plantilla, potser esperonats perquè acabaven de conquistar la Copa i perquè coneixien que el constructor es trobava en unes circumstàncies molt incòmodes, amb freqüents mocadorades al Camp Nou i una sòlida oposició a la seva gestió, van portar a terme l’anomenat Motí de l’Hesperia.

Pràcticament tota la plantilla del Barça, acompanyada de l’entrenador Luis Aragonés,  es va reunir en aquell establiment que es trobava ubicat al barri de les Tres Torres i va llegir un manifest en què demanava al soci la destitució de Núñez.

Tanmateix, al contrari de què esperaven els jugadors, el motí va suposar la salvació d’un Núñez molt fràgil, doncs la majoria de socis i seguidors es van situar al costat del president, que de seguida va fitxar Johan Cruyff com a nou tècnic i tots dos van començar a construir el mític Dream Team.

A la foto, Víctor Muñoz i, en primer pla, José Ramón Alexanko durant el manifest.

HAN D’ACABAR LES TEMPORADES A ESPANYA ?

Les conseqüències del covid 19 a Espanya han estat tràgiques i devastadores, fins el punt que, si no vaig errat, es tracta de l’estat amb més infectats i morts per habitant del món.

Durant aquests dies s’està relaxant el confinament que ha estat imposat des del primer estat d’alarma, el ja llunyà 16 de març, que en línies generals la població espanyola ha complert de manera admirable, malgrat ser, potser amb el d’Itàlia, el més dur i rígid del continent europeu.

El mes de maig s’espera que pugui començar una important desescalada, això si, de manera lenta i gradual, i un dels dubtes que tenim ara és si es podran acabar o no les temporades futbolístiques.

Tinc clar, com un dia va dir el que va ser mític entrenador del Liverpool, Bill Shankly, que el futbol és la cosa més important entre les que no ho són, però també és cert que si no finalitzessin les competicions, el desastre econòmic podria ser majúscul, no només per als clubs, sinó també per modestos treballadors que es troben en el gremi.

Tenint en compte que les mesures que s’han prendre han de ser moltes per portar a terme el desconfinament (distància social, guants, mascaretes o evitar aglomeracions), també és veritat que un país no pot estar aturat un llarg lapse de temps perquè, com ja he llegit en alguna ocasió, al final la gent podria tenir més problemes derivats d’aspectes com l’atur, la pobresa, els trastorns psicològics o l’obesitat que no pas del propi virus.

Sempre i quan hi hagi tests per a totes les persones que els necessitin, començant per sanitaris, malalts i gent gran, jo estic a favor que el futbol torni, posem per cas, durant el mes de juny, i que els diferents tornejos puguin arribar a la seva fi, amb campions, classificats per a competicions europees, ascensos i descensos.

Finalment, pel que respecta a aquests futbolistes que no volen tornar a jugar fins que hi hagi una vacuna o que no hi tingui lloc pràcticament cap perill, m’agradaria comentar que, en primer lloc, la seguretat al 100% és impossible en cap àmbit, i, en segon lloc, que quan jugaven en condicions normals, sabien perfectament que estaven exposats a gravíssimes lesions, algunes de les quals molt més dures que el fet que una persona jove i sana, com són els futbolistes, pugui contreure el coronavirus.   

A la foto, un entrenament del Barça.