És possible que Víctor Valdés no sigui el millor porter del món i que ni tan sols es trobi entre els cinc més importants (jo crec que si), però sens dubte és el millor arquer pel que fa al joc del FC Barcelona i penso que en aquests moments ja pot ser considerat el més gran porter de la història de l’entitat, malgrat que per la institució catalana han passat autèntics mites com Ricardo Zamora, Franz Platko, Antoni Ramallets, Salvador Sadurní, Miguel Reina, Francisco Javier Urrutikoetxea o Andoni Zubizarreta, a qui Valdés considera el seu gran ídol i referent.
Ara Valdés acaba de batre la marca d’imbatibilitat en partits oficials del club, que des de 1973 es trobava en poder de Reina. No obstant, per arribar fins aquí, el porter de Gavà no ha tingut precisament un camí de roses.
Valdés, que va coincidir als equips inferiors del Barça amb Pepe Reina, fill de Miguel, va ser ascendit al primer equip per Louis van Gaal l’any 2002, però després d’uns pocs encontres de titular, el tècnic holandès el va retornar al filial, fet que va originar un acte de rebel·lia del porter. Malgrat que el comportament de Víctor no va ser el més idoni, en aquell moment vaig entreveure que Valdés, pel seu caràcter, era l’home adient per defensar la porteria barcelonista.
Quan Radomir Antic va substituir Van Gaal, cessat pels mals resultats, l’entrenador serbi va fer pujar de nou Valdés al primer equip i a més li va atorgar la titularitat fins el final de la temporada 2002/2003. Frank Rijkaard, el primer preparador de l’era de Joan Laporta, va seguir confiant en el porter del Baix Llobregat, a pesar que el primer fitxatge del nou president va ser el de l’experimentat arquer turc Rüstü Reçber, que com abans havia passat amb Julen Lopetegi, Vítor Baia, Richard Dutruel o el mateix Pepe Reina, no va poder suportar la tremenda pressió del Camp Nou, cosa que ha fet Víctor a la perfecció.
Arribats a aquest punt, Valdés ha estat pràcticament sempre titular, però va ser encara durant molt de temps un porter criticat i qüestionat: ha hagut de sentir diverses vegades xiulets del Camp Nou, de llegir en els diferents mitjans de comunicació que necessitava un suplent que competís més que Albert Jorquera o José Manuel Pinto, no ha tingut l’oportunitat de debutar amb la selecció espanyola fins l’any 2010 (en xoc oficial fins el 2011) i ha estat, en aquest cas fins els nostres dies, absent dels grans premis.
Tanmateix, ni tan sols els seus principals crítics del passat, qüestionen o posen en dubte que és el porter idoni per jugar al Barça, per qualitat, caràcter, mentalitat, el seu joc de peus o l’eficàcia en l’u contra u. No podem oblidar tampoc que les actuacions de Valdés a les tres finals de la Lliga de Campions que ha disputat, de manera especial la de París l'any 2006, han estat sensacionals, mostrant d’aquesta forma que es creix en el grans partits.
Ara Valdés acaba de batre la marca d’imbatibilitat en partits oficials del club, que des de 1973 es trobava en poder de Reina. No obstant, per arribar fins aquí, el porter de Gavà no ha tingut precisament un camí de roses.
Valdés, que va coincidir als equips inferiors del Barça amb Pepe Reina, fill de Miguel, va ser ascendit al primer equip per Louis van Gaal l’any 2002, però després d’uns pocs encontres de titular, el tècnic holandès el va retornar al filial, fet que va originar un acte de rebel·lia del porter. Malgrat que el comportament de Víctor no va ser el més idoni, en aquell moment vaig entreveure que Valdés, pel seu caràcter, era l’home adient per defensar la porteria barcelonista.
Quan Radomir Antic va substituir Van Gaal, cessat pels mals resultats, l’entrenador serbi va fer pujar de nou Valdés al primer equip i a més li va atorgar la titularitat fins el final de la temporada 2002/2003. Frank Rijkaard, el primer preparador de l’era de Joan Laporta, va seguir confiant en el porter del Baix Llobregat, a pesar que el primer fitxatge del nou president va ser el de l’experimentat arquer turc Rüstü Reçber, que com abans havia passat amb Julen Lopetegi, Vítor Baia, Richard Dutruel o el mateix Pepe Reina, no va poder suportar la tremenda pressió del Camp Nou, cosa que ha fet Víctor a la perfecció.
Arribats a aquest punt, Valdés ha estat pràcticament sempre titular, però va ser encara durant molt de temps un porter criticat i qüestionat: ha hagut de sentir diverses vegades xiulets del Camp Nou, de llegir en els diferents mitjans de comunicació que necessitava un suplent que competís més que Albert Jorquera o José Manuel Pinto, no ha tingut l’oportunitat de debutar amb la selecció espanyola fins l’any 2010 (en xoc oficial fins el 2011) i ha estat, en aquest cas fins els nostres dies, absent dels grans premis.
Tanmateix, ni tan sols els seus principals crítics del passat, qüestionen o posen en dubte que és el porter idoni per jugar al Barça, per qualitat, caràcter, mentalitat, el seu joc de peus o l’eficàcia en l’u contra u. No podem oblidar tampoc que les actuacions de Valdés a les tres finals de la Lliga de Campions que ha disputat, de manera especial la de París l'any 2006, han estat sensacionals, mostrant d’aquesta forma que es creix en el grans partits.
