EL MES DESEMBRE ESPORTIU



Millor futbolista català: Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès).

Millor futbolista espanyol: Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista internacional: Sergio Ramos (Real Madrid – Espanya).

Millor esportista catalana: Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Mireia Belmonte (Natació – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Javier Fernández (Patinatge Artístic – Madrid).
Millor esportista internacional femenina: Katinka Hozssu (Natació – Hongria).
Millor esportista internacional masculí: Chad le Clos (Natació – Sud-àfrica).

A la foto, Sergio Ramos.

ELS MILLORS DE L’ANY 2014

Futbolista català

1. Sergio García (RCD Espanyol – Barcelonès)

2. Kiko Casilla (RCD Espanyol – Alt Camp)
3. Cesc Fàbregas (FC Barcelona / Chelsea FC – Maresme)
4. Marc Bartra (FC Barcelona – Baix Penedès)
5. Jordi Alba (FC Barcelona – Barcelonès)
6. Sergio Busquets (FC Barcelona – Vallès Occidental)
7. Xavi Hernández (FC Barcelona – Vallès Occidental)
8. Gerard Piqué (FC Barcelona – Barcelonès)
9. Víctor Sánchez (RCD Espanyol – Vallès Occidental)
10. Aleix Vidal (CD Almeria / Sevilla FC – Alt Camp)

Futbolista espanyol

1. Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia)
2. Diego Costa (Atlético Madrid / Chelsea FC – Brasil)
3. Koke Resurrección (Atlético Madrid – Madrid)
4. David Silva (Manchester City – Canàries)
5. José Callejón (SSC Nàpols – Andalusia)
6. Santi Cazorla (Arsenal FC – Astúries)
7. Juanfran Torres (Atlético Madrid – València)
8. Daniel Carvajal (Real Madrid – Madrid)
9. Raúl García (Atlético Madrid – Navarra)
10. Paco Alcàcer (València CF – València)

Futbolista mundial

1. Philip Lahm (Bayern Munic – Alemanya)
2. Manuel Neuer (Bayern Munic – Alemanya)
3. Thomas Müller (Bayern Munic – Alemanya)
4. Toni Kroos (Bayern Munic / Real Madrid – Alemanya)
5. Cristiano Ronaldo (Real Madrid – Portugal)
6. Sergio Ramos (Real Madrid – Espanya)
7. Bastian Schweinsteiger (Bayern Munic – Alemanya)
8. Leo Messi (FC Barcelona – Argentina)
9. Arjen Robben (Bayern Munic – Holanda)
10. Mario Götze (Bayern Munic – Alemanya)

Esportista catalana

1. Mireia Belmonte (Natació – Barcelonès)
2. Laia Sanz (Motociclisme – Baix Llobregat)
3. Laia Palau (Bàsquet – Barcelonès)
4. Ona Carbonell (Natació sincronitzada – Barcelonès)
5. Judit Ignacio (Natació – Barcelonès)
6. Jessica Vall (Natació – Barcelonès)
7. Laura Ester (Waterpolo – Barcelonès)
8.Jennifer Pareja (Waterpolo – Garrotxa)
9. Roser Tarragó (Waterpolo – Maresme)
10. Núria Picas (Curses de Muntanya – Bages)

Esportista català

1. Marc Márquez (Motociclisme – Segarra)
2. Marc Gasol (Bàsquet – Baix Llobregat)
3. Toni Bou (Motociclisme – Anoia)
4. Esteve Rabat (Motociclisme – Barcelonès)
5. Àlex Márquez (Motociclisme – Segarra)
6. Àngel Mullera (Atletisme – Selva)
7. Nani Roma (Automobilisme – Osona)
8. Marc Coma (Motociclisme – Berguedà)
9. Kilian Jornet (Curses de Muntanya – Cerdanya)
10. Joaquim Rodríguez (Ciclisme – Vallès Oriental)

Esportista espanyola

1. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya)
2. Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria)
3. Alba Torrents (Bàsquet – Balears)
4. Sancho Little (Bàsquet – San Vicente y Granadinas)
5. Duane da Rocha (Natació – Brasil)
6. Laia Sanz (Motociclisme – Catalunya)
7. Ona Carbonell (Natació Sincronitzada – Catalunya)
8. Judit Ignacio (Natació – Catalunya)
9. Indira Torrero (Atletisme – Cuba)
10. Diana Martín (Atletisme - Madrid)

Esportista espanyol

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya)
2. Marc Gasol (Bàsquet – Catalunya)
3. Javier Gómez Noya (Triatló – Galícia)
4. Miguel Ángel López (Atletisme - Múrcia)
5. Toni Bou (Motociclisme – Catalunya)
6. Esteve Rabat (Motociclisme – Catalunya)
7. Àlex Márquez (Motociclisme – Catalunya)
8. Rafael Nadal (Tennis – Balears)
9. Alberto Contador (Ciclisme – Madrid)
10. Alejandro Valverde (Ciclisme – Múrcia)

Esportista femenina mundial

1. Serena Williams (Tennis – Estats Units)
2. Anna Fanninger (Esquí - Àustria)
3. Petra Kvitova (Tennis – Txèquia)
4. Katinka Hosszu (Natació – Hongria)
5. Mireia Belmonte (Natació – Catalunya / Espanya)
6. Dafne Schipper (Atletisme – Holanda)
7. Rikke Moller (Natació – Dinamarca)
8. Sarah Sjöström (Natació – Suècia)
9. Jazmin Carlin (Natació – Gran Bretanya)
10. Francesca Halsall (Natació – Gran Bretanya)

Esportista mundial masculí

1. Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya / Espanya)
2. Nowak Djokovic (Tennis – Sèrbia)
3. Lewis Hamilton (Automobilisme – Gran Bretanya)
4. Vincenzo Nibali (Ciclisme – Itàlia)
5. Rory McIlroy (Golf – Irlanda del Nord / Gran Bretanya)
6. Roger Federer (Tennis – Suïssa)
7. Mo Farah (Atletisme – Gran Bretanya)
8. Magnus Carlsen (Escacs – Noruega)
9. Renaud Lallivenie (Atletisme – França)
10. Sebastien Ogier (Automobilisme – França)

A la foto Marc Márquez, millor esportista català, espanyol i mundial de l’any 204.

LA IMPORTÀNCIA DEL CENTRE DEL CAMP EN ELS MILLORS BARÇA DE LA HISTÒRIA

Després de cinc mesos de competició oficial, la sensació clara és que Luis Enrique Martínez ha canviat dràsticament , o almenys així ho està intentant, la línia decisiva de joc del FC Barcelona, és a dir, restar importància al centre del camp, que en algunes ocasions ha semblat simplement una zona de transició, i convertir la davantera en el lloc primordial en l’engranatge de l’equip, fet que em sembla, com a mínim, perillós.

Podem posar com a exemples els tres millors equips del Barça de la història recent, i molt probablement els tres blocs més grans de tots els temps de la institució catalana, juntament amb els planters que van dirigir durant la dècada dels 50 del segle passat els entrenadors Ferdinand Daucik, el de les Cinc Copes, i Helenio Herrera. Em refereixo als conjunts que van entrenar els tècnics Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team; Frank Rijkaard i Pep Guardiola, els únics que han aconseguit la Copa d’Europa o la Lliga de Campions en la història de l’entitat blaugrana.

El bloc de Cruyff, que, entre altres títols, va conquistar quatre Lligues consecutives i una Copa d’Europa, la primera en la història del club barcelonista, va comptar amb un centre del camp estel•lar, creatiu, sòlid i força poblat, en el qual hi van arribar a figurar jugadors com el significat Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, José Mari Bakero o Richard Witschge, unint-se en força ocasions a la línia medul•lar homes com Ronald Koeman, des del darrere, o Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea i Txiki Begiristáin, quan reculaven la seva posició.

L’equip de Rijkaard, que, entre altres èxits, va obtenir dues Lligues i una Champions League, va disposar d’una línia de centrecampistes decisiva per als triomfs d’aquell grup, amb jugadors creatius i d’extraordinària classe, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, i futbolistes que, sense està exempts de tècnica, donaven força, lluita, equilibri i consistència a la zona divisòria, com eren els casos de Rafa Márquez, que durant una campanya va actuar de mig centre; Thiago Motta, José Edmilson, Gabri Garcia, Anderson Luis Deco o Edgard Davids, que només va romandre sis mesos al club, però en va ser un home decisiu. Fins i tot, en algunes circumstàncies, la gran estrella d’aquell conjunt, Ronaldinho de Assis, es convertia en un migcampista més.

Finalment, el grup de Guardiola, molt probablement el millor Barça de la història, i, segons alguns experts, potser també del futbol en línies generals, va tenir un trio, integrat per Sergio Busquets i els ja citats Xavi i Iniesta (foto), que, no només va ser bàsic per als èxits d’aquell equip, que per exemple va assolir tres campionats de Lliga i dues Lligues de campions, sinó també per a la selecció espanyola bicampiona europea i campiona mundial. És molt possible que sense aquests tres jugadors, Leo Messi, que en algunes ocasions va baixar a col•laborar al centre del camp i que va ser la indiscutible figura d’aquell bloc, no hagués estat el millor futbolista del món, doncs com a membre de la selecció argentina mai ha rendit de forma similar. Guardiola també va comptar per al mig camp amb altres homes com Touré Yaya, Seydou Keita, Thiago Alcántara, Javier Mascherano, a qui finalment va reubicar com a defensa central, i Cesc Fàbregas. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: FERNANDO HIERRO

Comunitat: Andalusia.

Any de naixement: 1968.

Lloc de naixement: Vélez Màlaga.
Demarcació: defensa.
Clubs: CD Màlaga i Real Madrid.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996 i Bèlgica i Holanda 2000.
Mundials disputats: Itàlia 1990, Estats Units 1994, França 1998 i Corea del Sud – Japó 2002.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 1 Copa espanyola, 4 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 2 Copes Intercontinentals.

El millor: un defensa completíssim

Fernando Hierro ha estat un dels millors defenses de la història del futbol espanyol, sent a més un futbolista molt complet, doncs podia actuar també de centrecampista, demarcació en la qual es va iniciar; marcava gols amb certa assiduïtat i era un expert llançador de penals i faltes, sense oblidar que el jugador andalús unia una important força física i una classe tècnica més que acceptable.

El pitjor: no arribar a l’època daurada de la selecció espanyola

Com també li va succeir al davanter Raúl González, qui va ser un munt d’anys company seu al Real Madrid, el central malagueny va ser molt de temps internacional espanyol, fins el punt de disputar quatre edicions de la Copa del Món, però no va poder arribar a l’era daurada de la selecció espanyola, quan aquesta va conquistar dues vegades l’Eurocopa i un cop el Mundial. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: RAMON MARIA CALDERÉ

Comarca: Alt Camp.

Any de naixement: 1959.

Lloc de naixement: Vila-rodona.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Real Valladolid (cedit), FC Barcelona, Real Betis i UE Sant Andreu.
Eurocopes disputades: Alemanya 1988.
Mundials disputats: Mèxic 1986.
Títols de clubs: 1 Lliga espanyola, 1 Copa espanyola i 1 Copa de la Lliga espanyola.

El millor: la temporada 1984 / 1985

Calderé va trigar molts anys en realitzar l’ascens al primer equip del FC Barcelona, fins el punt que ho va fer quan ja comptava amb 25 anys. No obstant, una vegada va efectuar el salt, l’any 1984, es va convertir en titular indiscutible en l’equip que mesos més tard va conquistar el campionat de Lliga de la mà de l’entrenador anglès Terry Venables, sense oblidar el seu debut amb la selecció espanyola.

El pitjor: el motí de l’Hesperia

Després de tres temporades bastant regulars, tant amb el Barça com amb Espanya, amb la qual va triomfar al Mundial celebrat el 1986 a Mèxic, el centrecampista de Vila-rodona, com ho va fer gran part de la plantilla blaugrana, va entrar en crisi la campanya 1987 / 1988, exercici que va finalitzar amb el penós motí de l’Hesperia, arran del qual va deixar el club per fitxar pel Betis. 

ACUMULAR CRACS NO ÉS CAP SINÒNIM D’ÈXIT



L’experiència em diu que reunir grans estrelles en un mateix club no és cap sinònim d’èxit, triomfs i títols, en moltes ocasions perquè es produeix un important desequilibri i una clara descompensació a la plantilla. Un bon exemple en va ser el Real Madrid de la primera etapa presidencial de Florentino Pérez, quan aquest va fitxar un galàctic rere un altre i l’entitat blanca va entrar en una clara crisi esportiva que fins i tot va portar a dimitir l’empresari del seu càrrec.

L’any 1982, el FC Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona, reconegut ja com el millor futbolista del món. L’astre argentí es va trobar al Camp Nou l’alemany Bernd Schuster, que havia arribat a l’entitat catalana l’any 1980, i aleshores es va comentar que aquell Barça seria imparable. Finalment, els dos cracs no es van entendre massa bé sobre el terreny de joc, el conjunt blaugrana va ser un bloc molt irregular i, malgrat aconseguir alguns títols, va ser incapaç de guanyar la Lliga espanyola. Curiosament, arran de la marxa l’any 1984 de Maradona al Nàpols, Schuster va fer la seva millor temporada com a barcelonista i l’equip, dirigit per l’entrenador anglès Terry Venables, li va donar al president Josep Lluís Núñez el seu primer campionat de Lliga.

En una etapa molt més recent, concretament en l’última temporada de Frank Rijkaard com a entrenador de la institució barcelonista, el president Joan Laporta i el director tècnic Txiki Begiristáin van contractar el davanter francès Thierry Henry, el qual es va ajuntar al Camp Nou amb Ronaldinho de Assis, Sanuel Eto’o i un jove Leo Messi, rebent aquests fenòmens l’apel•latiu dels Quatre Fantàstics. L’equip va realitzar la pitjor campanya durant el període tant de Rijkaard de preparador com de Laporta com a màxim mandatari del club, fins el punt que l’estiu següent es va produir una important reconversió a l’entitat, que va convertir-se, ja sense la presència de l’estrella brasilera, en el millor Barça de la història de la mà del nou tècnic Pep Guardiola.

El passat estiu, la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Andoni Zubizarreta, per desig exprés del nou preparador Luis Enrique Martínez, van portar a terme el fitxatge del davanter uruguaià Luís Suárez, per formar un trident teòricament insuperable amb Messi i Neymar da Silva. És cert que encara és molt aviat per exposar conclusions i que la situació pot donar un tomb important, però pel moment aquesta espectacular davantera no està donant els fruïts esperats: l’exjugador del Liverpool encara no ha marcat cap gol pel que fa a la Lliga i la sensació és que Neymar, que havia iniciat l’actual exercici oferint un gran joc, ha baixat el seu rendiment una vegada Suárez ha tornat als terrenys de joc després de complir una llarga sanció.

A la foto, els tres cracs actuals de l’atac del Barça.

CHAMPIONS LEAGUE: EL PITJOR DE LA FASE DE GRUPS

La gran decepció del Liverpool. L’equip anglès, cinc cops campió de la Copa d’Europa, tornava a la Lliga de Campions després de bastants anys d’absència i ha estat incapaç de superar la fase de grups, eliminat pel Madrid i el modest Basilea.

L’inici de l’Athletic Club. S’esperava molt més del conjunt d’Ernesto Valverde, sobretot arran d’eliminar el potent Nàpols a la fase prèvia, però l’entitat basca no estarà als vuitens de final de la competició, especialment per culpa d’un horrible començament de lligueta. Almenys, el club biscaí tindrà el consol de jugar la Lliga Europa.

Un Ajax estancat. Una vegada més, el bloc d’Amsterdam, quatre cops campió d’Europa, no ha pogut superar la fase de grups, fet que es repeteix any rere any.

El Roma s’enfonsa a l’Olímpic. Dues derrotes al seu estadi contra Bayern Munic, per un rotund 1 a 7, i Manchester City, en l’última jornada, van deixar fora dels vuitens de final el grup de Rudi García.

El Benfica es queda fins i tot fora de la Europe League. L’equip portuguès, vigent campió i actual líder de Portugal, i finalista la temporada passada de la Lliga Europa, ha acabat últim del seu grup, que precisament no era dels més complicats.

El desastre del Galatasaray. El club turc, amb una enorme experiència al torneig, ha acabat tancant el seu grup, i per tant s’ha quedat fins i tot sense el consol de poder disputar la segona competició continental.

El futbol italià. Només el Juventus, que no ho tingut gens fàcil, representarà la Sèrie A italiana als vuitens de final. El Roma ha quedat eliminat en aquesta fase de grups, mentre el Nàpols va ser incapaç de superar la ronda prèvia.

El futbol rus. Hi va haver un moment que semblava que els equips russos s’acostaven al potencial dels millors clubs d’Europa, sobretot arran dels títols de la Copa de la UEFA de CSKA Moscou i Zenit Sant Petersburg, però sembla que hi ha hagut un estancament i fins i tot un descens de qualitat. Precisament, CSKA i Zenit s’han quedat en aquesta edició de la Champions League fora dels vuitens de final.

Una gran desigualtat. Existeix una enorme diferència de potencial entre els millors conjunts del continent, com Real Madrid, FC Barcelona, Bayern Munic o Chelsea, i modestíssimes entitats com Malmö, Ludogorets Razgad, Maribor Branik i Bate Borisov.

Les absències. S’ha fet molt estrany no observar en aquesta fase de grups de la Lliga de Campions entitats de la història de Milan, Inter Milà i Manchester United, tenint en compte que entre tots tres sumen 13 títols de la Copa d’Europa, set els milanistes i tres tant els interistes com els anglesos.

A la foto, Steven Gerrard, el llegendari capità del Liverpool.