BARÇA: HAURIA DE SER L’HORA DE SER VALENTS

Any 2008: el FC Barcelona va completar una segona temporada molt decebedora amb Frank Rijkaard a la banqueta i Joan Laporta i la seva junta es disposaven a elegir el substitut del tècnic holandès a la banqueta del Camp Nou. Molts dels directius apostaven per la figura de José Mourinho, però el president, assessorat pel director tècnic Txiki Begiristáin, i segurament aconsellats tots dos per Johan Cruyff, va decidir nomenar nou entrenador Pep Guardiola. 

Fins aquell moment, Guardiola només havia entrenat el filial blaugrana a tercera divisió, al qual acabava d’ascendir a segona divisió B, però Laporta i Begiristáin se la van jugar malgrat que Mourinho comptava amb molta més experiència i coneixia el club de la seva estada com a ajudant de Bobby Robson i Louis van Gaal. Recordo que arran del nomenament del tècnic de Santpedor, alguns sectors van qualificar el nou preparador de becari.

En la primera compareixença en roda de premsa, el nou entrenador va anunciar la seva intenció de donar la baixa a Ronaldinho, Deco i Samuel Eto’o, encara que el davanter camerunès va continuar un any més, i una vegada ja iniciada la temporada, la del primer triplet blaugrana, va donar el lideratge a jugadors com Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi i va ascendir del segon equip Sergio Busquets i Pedro Rodríguez, que ja havia debutat amb Rijkaard.

Allò que va venir després, tothom ho recorda: mitjançant un futbol brillant, ofensiu i espectacular, que va ser l’admiració del món sencer, el Barça de Guardiola va conquistar 3 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Fa ja força setmanes, Luis Enrique Martínez va anunciar que no seguiria com a entrenador barcelonista la pròxima temporada. Des de llavors, han sortit un munt d’entrenadors als diferents mitjans de comunicació, entre els quals hi destaquen Laurent Blanc, Ronald Koeman, Juan Antonio Pizzi, Mauricio Pochettino, Jorge Sampaoli, Juan Carlos Unzué o Ernesto Valverde, però el nom d’Òscar Garcia (foto) només ha aparegut de forma discreta.

Tot i que no em desagradarien les contractacions d’homes com Koeman o Valverde, el meu preferit seria Òscar, perquè segurament seria l’elegit per Cruyff, si encara es trobés entre nosaltres, i perquè asseguraria sense cap mena de dubte el ple retorn a la filosofia de Johan, que van continuar Rijkaard, Guardiola, el malaguanyat Tito Vilanova i, només en comptagotes i cada cop amb menys freqüència, Luis Enrique.

Ara tocaria que el president Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Robert Fernández fossin valents, com fa nou anys ho van ser Laporta i Begiristáin, però, sincerament, tinc molt dubtes que això passi.  

NO DIGUEM DISBARATS DELS ÀRBITRES

No fa massa dies, vaig escriure un article en aquest bloc en què deia que hi ha una important crisi arbitral, tant a Espanya com a la resta d’Europa, i que han tornat a sorgir una sèrie de col·legiats als quals els hi agrada, almenys aparentment, el protagonisme. També vaig comentar que la sensació és que, davant el dubte, assenyalen gairebé sempre a favor dels equips grans i, entre aquests, del Real Madrid.

És cert, el partit de tornada dels quarts de final de la Champions League entre el Real Madrid i el Bayern de Munic, jugat a l’estadi Santiago Bernabéu i dirigit per l’hongarès Victor Kassai (foto), va ser molt polèmic i va ratllar fins i tot l’escàndol, però, un àrbitre que volgués perjudicar de forma conscient el Bayern, li assenyalaria a favor un penal, que no era molt clar, amb empat a zero al marcador ?

També és veritat que, abans del descans, els brasilers Marcelo i Casemiro haurien d’haver estat expulsats per joc violent en el darrer clàssic Real Madrid – FC Barcelona al Bernabéu. No obstant, si el col·legiat canari Gil Manzano hagués volgut afavorir el conjunt de Zinedine Zidane, hauria expulsat amb vermella directa, i amb 1 a 2 al marcador, el capità blanc Sergio Ramos ?

Seria necessari, tant a Madrid com a Barcelona, deixar de dir disbarats sobre les actuacions arbitrals. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Per cinquè any consecutiu i per 27è cop en la seva història, el Bayern de Munic s’ha proclamat, quan encara resten tres jornades per al final de la competició, campió de la Bundesliga.

Sense treure, ni molt menys, mèrits al nou títol del club bavarès, sembla que el bloc de Munic, aquesta temporada dirigit per l’italià Carlo Ancelotti, substitut del català Pep Guardiola, s’ha quedat sense rivals de potencial al campionat alemany, sobretot si tenim en compte que els màxims adversaris aquest any han estat el recent ascendit Red Bull Salzburg i el modest Hoffenheim, mentre el Borussia de Dortmund està realitzant un torneig molt irregular.

Campanya agredolça la del grup d’Ancelotti, que ha estat eliminat en les semifinals de la Pökal, la Copa alemanya, pel Dortmund, i ha estat superat pel Real Madrid en els quarts de final de la Lliga de Campions. Seria bo que alguns dels jugadors que tant van criticar Guardiola, ara reconeguessin que amb l’actual entrenador del Manchester City, a part de tres títols de la Bundesliga, es van assolir dos de la Pökal i es va arribar tres vegades a les semifinals de la Champions League.

L’entrenador italià ha tingut com a onze base el format per: Neuer, Lahm, Hummels, Martínez, Alaba, Alonso, Vidal, Robben, Thiago, Costa i Lewandowski. Altres homes importants han estat Boateng, Rafinha, Bernat, Müller, Kimmich i Coman, mentre el jove Sanches no ha acabat d’adaptar-se al seu nou equip. Aquesta temporada, l’última abans de la retirada dels mítics Lahm i Alonso, han brillat el porter Neuer, l’exblaugrana Thiago (foto), el veterà Robben i, sobretot, una vegada més, el golejador polonès Lewandowski.   

ELS PROTAGONISTES DE WEMBLEY 1992 (4): PEP GUARDIOLA

Quan Johan Cruyff va arribar a la banqueta del Camp Nou, l’estiu de 1988, va ascendir del filial un jove jugador aragonès anomenat Luis Milla per actuar de migcentre, una posició que des de llavors ha esdevingut clau en l’engranatge de joc del FC Barcelona. Durant les primeres dues temporades de l’entrenador holandès, el jugador de Terol va donar un gran rendiment.

Tanmateix, l’estiu de 1990, Milla va decidir fitxar pel Real Madrid, moment en què Cruyff va fer pujar al primer equip un noi de 19 anys, alt i molt prim: Pep Guardiola. El centrecampista de Santpedor, que en un principi va alternar les seves actuacions del Camp Nou amb les del Mini Estadi, es va fer a poc a poc amb un lloc en l’onze titular barcelonista i va formar la columna vertebral del grup blaugrana amb Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, José Mari Bakero, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov.  

Des d’un començament, el Pep va demostrar comptar amb una excel·lent tècnica i tenir una gran personalitat sobre al terreny de joc, dirigint els seus companys malgrat la seva joventut i fent sempre la passada més senzilla, la qual ja tenia pensada i assimilada abans de rebre l’esfèric. Juntament amb Koeman, Guardiola es va convertir en l’extensió de Cruyff sobre el camp.

Després de la marxa de Cruyff, l’any 1996, Guardiola va seguir sent clau en els sistemes de Bobby Robson, Louis van Gaal, època en què va ser nomenat capità de la plantilla blaugrana; Llorenç Serra Ferrer i Carles Rexach, tot i que va patir greus i importants lesions durant aquell període. L’any 2001, va anunciar el seu adéu de la institució catalana, amb un brillant palmarès de 6 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 2 Supercopes d’Europa.

Una vegada abandonat el Camp Nou, el Pep va tenir una experiència bastant amarga al futbol italià, al modest Brescia, on va donar un bon rendiment, encara que es va veure esquitxat per un afer de dopatge en què, anys més tard, va poder demostrar la seva innocència, i el Roma, on no va poder triomfar, essencialment per tenir com a entrenador un home com Fabio Capello, als antípodes de les característiques de Cruyff. Seguidament va actuar a Escòcia, Mèxic, on va coincidir amb el seu amic Juanma Lillo, i Quatar.

Si com a futbolista va triomfar de forma important, el bagenc s’ha superat com a entrenador, sobretot en la seva època al Barça, en què va conquistar 3 lligues, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. Posteriorment, malgrat guanyar 3 cops la Bundesliga, va tenir una etapa agredolça al Bayern de Munic i està finalitzant, de forma no massa satisfactòria, la seva primera campanya amb el Manchester City.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: VIC BUCKINGHAM

País: Anglaterra.

Any de naixement: 1915.

Lloc de naixement: Greenwich.

Clubs: Pegasus FC, Bradford Park Avenue, West Bromwich Albion, AFC Ajax, Sheffield Wednesday, de nou Ajax, Fulham FC, Ethnikos el Pireu, FC Barcelona i Sevilla FC.

Títols de clubs: 1 Copa anglesa, 1 Supercopa anglesa, 1 Lliga holandesa i 1 Copa espanyola.

El millor: el pas per importants clubs com Ajax i Barcelona

El tècnic britànic Vic Buckingham va tenir l’honor d’entrenar dos grans del futbol europeu: l’Ajax d’Amsterdam i el FC Barcelona. No obstant, el preparador anglès no va coincidir en els millors temps d’aquests clubs, doncs els holandesos encara no havien guanyat cap Copa d’Europa i els catalans estaven passant per una de les pitjors crisis de la seva història, quan van estar 14 anys sense Lligues.

El pitjor: la seva estranya sortida del Barça

Com ja he indicat en el paràgraf anterior, Buckingham va arribar al Camp Nou en una època en què el Barça transitava per un període força trist, el de la dècada dels 60 del segle XX. Tanmateix, l’entrenador britànic va conquistar l’any 1971 la Copa d’Espanya, en una sensacional i emocionant final contra el València, però la directiva encapçalada per Agustí Montal va decidir substituir-lo per Marinus Michels. 

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (2): AS MÒNACO – JUVENTUS FC

* AS Mònaco

Entrenador: Leonardo Jardim. 
Capità: Falcao.
Estrella: Falcao.
Altres jugadors clau: Moutinho, Silva i Mbappé.  
Onze tipus: Subasic, Sidibe, Glick, Jemerson, Mendy, Silva, Fabinho, Moutinho, Lemar, Mbappé i Falcao.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista l’any 2004). 
Percentatge: 45%.

Aspectes a favor:

- La meravellosa Lliga de Campions que està realitzant el club del principat mediterrani.

- Haver eliminat blocs potents com el Manchester City de Pep Guardiola i el Borussia de Dortmund.

- Jardim està ja considerat un dels grans entrenadors europeus.

- El ressorgiment del veterà davanter colombià Falcao.

- La revelació del joveníssim Mbappé.

- La capacitat golejadora del grup de Jardim.

- El nivell tècnic de l’equip monegasc.

Aspectes en contra:

- Si un equip pot aturar l’atac del Mònaco, aquest és el Juventus.

- La inexperiència de molts dels seus futbolistes.

- És difícil trobar a la Ligue 1 un adversari de les característiques del club torinès.

- Una entitat poc acostumada a disputar semifinals europees.

- Menys fons d’armari que el rival.

- Ha tocat sostre en la competició el bloc de Jardim ?

- Un desgast considerable a la Lliga francesa.

* Juventus FC

Entrenador: Massimiliano Allegri.   
Capità: Buffon.
Estrella: Dybala.
Altres jugadors clau: Buffon, Bonucci i Higüaín.
Onze tipus: Buffon, Alves, Bonucci, Chiellini, Sandro, Pjanic, Khedira, Cuadrado, Dybala, Mandzukic i Higüaín.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1985 i 1996).  
Percentatge: 55%.

Aspectes a favor:

- Buffon només ha encaixat dos gols en aquesta Lliga de Campions.

- La solidesa mostrada en quarts de final contra el FC Barcelona.

- El treball que està realitzant Allegri a l’entitat piamontesa.

- L’etern Buffon, 39 anys i en plena forma.

- El duo central defensiu format pels veterans Bonucci i Chiellini.

- El gran estat de forma de Dybala.

- La capacitat golejadora d’Higüaín.

Aspectes en contra:

- Els laterals i interiors del Mònaco podrien aprofitar els espais que deixin Alves i Sandro.

- Aquest cop, a diferència dels quarts de final, la Vecchia Signora serà la favorita.

- Els problemes d’Higüaín en els xocs decisius.  

- La pressió que pot tenir Dybala per ser assenyalat com un dels homes bàsics de l’eliminatòria.

- Una plantilla molt veterana.

- El poc esforç en què sembla guanya any rere any l’Scudetto.

- La irregularitat mostrada els darrers anys a la Champions.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (1): REAL MADRID – ATLÉTICO MADRID

* Real Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.
Capità: Ramos.
Estrella: Ronaldo.
Altres jugadors clau: Ramos, Modric i Benzema.
Onze tipus: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Bale, Benzema i Ronaldo.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: 11 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002, 2014 i 2016).
Percentatge: 60%.

Aspectes a favor:

- Es tracta de la “seva” competició.
- Zidane ha guanyat, fins el moment, 3 títols de 5 possibles.
- Últimament, Ronaldo apareix en força encontres clau de la Lliga de Campions.
- Els tres anys anteriors, sempre ha superat l’Atlético, en els quarts de final de 2015 i en les finals de 2014 i 2016.
- L’extraordinari elenc de centrecampistes: Casemiro, Modric, Kroos, James, Isco, Kovacic, Vázquez i Asensio.
- Si estan en forma els seus components, el trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo.
- El gran moment de futbolistes com Carvajal, Ramos, Marcelo, Casemiro i Isco.

Aspectes en contra:

- El desgast a la Lliga española, en dura lluita pel títol amb el FC Barcelona.
- Zidane encara mostra deficiències com a entrenador.
- Els diversos problemes, tant de forma com de lesions, de Bale, que segurament no podrà disputar el matx del Santiago Bernabéu.
- La irregular campanya que està realitzant Ronaldo, cada cop menys ràpid i potent.
- La sensació que el Madrid B, amb homes com Isco, Asensio, Vázquez o Morata, juga millor que l’A.
- La baixa forma actual de jugadors com Modric, Kroos o el mateix Bale.
- La debilitat defensiva.

* Atlético Madrid

Entrenador: Diego Simeone.
Capità: Gabi.
Estrella: Griezmann.
Altres jugadors clau: Godín, Koke i Carrasco.
Onze tipus: Oblak, Juanfran, Savic, Godín, Filipe, Saúl, Gabi, Koke, Carrasco, Griezmann i Gameiro.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista els anys 1974, 2014 i 2016).
Percentatge: 40%.

Aspectes a favor:

- El miracle Simeone, any 6è.
- Griezmann ja es trova en l’elit mundial.
- Futbolistes com Carrasco, Griezmann, Gameiro, Correa i Torres poden fer estralls en la irregular defensa blanca.
- L'estat de forma en què es troben Oblak, Godín, Filipe, Saúl, Carrasco o Griezmann.
- La seguretat i solidesa defensiva.
- El grup de Simeone sembla trobar-se en el millor moment de la temporada.
- L’experiència blanc-i-vermella en la Champions League es va acumulant.

Aspectes en contra:

- Certa síndrome derrotista cada cop que apareix el Madrid a la Champions.
- És complicat recuperar-se després de les finals de 2014 i 2016.
- Menys banqueta que l’adversari.
- No ens trobem davant la millor temporada de Juanfrán, Giménez, Koke o Torres.
- En el cas d’anar per darrere en el marcador, haver de prendre la iniciativa del joc.
- Els problemes que té Simeone en el lateral dret.
- Els blanc-i-vermells han d’assegurar encara la tercera posició al campionat de Lliga.

A la foto, Ramos obre el marcador en la final jugada l'any passat a Milà entre els dos clubs de Madrid.