A finals de la dècada del 70, el Milan era descendit a la sèrie B per l’afer de corrupció de les apostes clandestines, iniciant-se llavors una profunda crisi en l’entitat italiana. Si bé és veritat que els llombards van tornar aviat a la sèrie A, poc després va baixar de nou i en aquesta ocasió per desmèrits al terreny de joc.
En un període molt delicat, Silvio Berlusconi es va fer càrrec del club i a poc a poc va anar confeccionant una plantilla competitiva, la qual, davant la sorpresa general, va lliurar el 1987 a un entrenador inexpert i desconegut: Arrigo Sacchi (a la foto amb Franco Baresi).
El començament de l’era Sacchi va ser força decebedor, amb mals resultats a l’Scudetto, l’eliminació a la Copa de la UEFA davant l’Espanyol de Javier Clemente i la greu lesió de Marco van Basten, fitxat l’estiu anterior juntament amb Ruud Gullit. No obstant, i malgrat les fortes crítiques que rebia el rendiment de l’equip, Berlusconi va seguir confiant en el preparador que de manera tan personal havia elegit per tornar fer gran el Milan.
A mesura que avançava la temporada, Sacchi es va anar fent amb l’equip i va aconseguir remetre-li les seves idees. El Milan va assolir una brillant ratxa de resultats que va coincidir amb un espectacular enfonsament del Nàpols de Diego Armando Maradona, que havia obtingut una avantatge important a la Lliga italiana, i els rossoneri van acabar remuntant i guanyant l’Scudetto, el qual no conquistaven des de feia una dècada. S’iniciava així una de les èpoques daurades de l’entitat llombarda.
Arran de la temporada 1988/1989 el Milan iniciava una extraordinària etapa internacional, al mateix temps que l’equip de Sacchi més aviat sumava resultats mediocres a nivell nacional. El maig de 1989, després d’humiliar el Real Madrid de la Quinta del Buitre en semifinals, els italians van derrotar l’Steaua de Bucarest en la final de la Copa d’Europa disputada al Camp Nou de Barcelona. Un any més tard, en una final molt menys brillant jugada a l’estadi Prater de Viena, el Milan obtenia la seva segona Copa d’Europa consecutiva (és fins a la data l’últim club que ha guanyat el torneig dos anys seguits) i la quarta de la seva història, amb una treballada victòria contra el Benfica. A més a més, els milanistes van guanyar dues Supercopes d’Europa i dues Copes intercontinentals.
A partir de la campanya 1990/1991 es va iniciar la crisi i Sacchi va abandonar la banqueta de San Siro l’estiu de 1991 per fer-se càrrec de la selecció italiana, a la qual va portar a la final del Mundial de 1994. Fabio Capello en va ser el substitut i el Milan va continuar pel camí dels èxits, encara que aleshores l'esquadra rossonera va brillar més a nivell nacional que no pas internacional. De fet, el club llombard, amb els lògics alts i baixos de qualsevol entitat, ha mantingut una línia molt regular fins els nostres dies, en què ja suma set Copes d’Europa.
En el Milan de Sacchi hi destacaven molts internacionals italians com Giovanni Galli, Mauro Tassotti, el gran Franco Baressi, Roberto Donadoni, Daniele Massaro i els joves Alessandro Costacurta i Paolo Maldini, però el trio d’holandesos, format per Ruud Gullit, Marco van Basten i Frank Rijkaard, suposava el pes específic de l’equip. Sacchi va influenciar en força entrenadors, entre els quals es trobaven els espanyols Víctor Fernández, Benito Floro i Fernando Vázquez.
Entrenador: Arrigo Sacchi.
Un onze: Galli, Tassotti, Costacurta, Baresi, Maldini, Gullit, Rijkaard, Ancelotti, Donadoni, Van Basten i Massaro.
El més positiu: les dues Copes d'Europa / un dels equips italians que millor futbol ha practicat mai en l'història / els mètodes de Sacchi van representar una gran influència.
El més negatiu: un rendiment a nivell local més aviat discret / els holandesos potser van acaparar massa protagonisme mediàtic / la retirada dels jugadors del Vélodrome de Marsella, ja en plena decadència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario