Quan es va disputar a València la final de la Copa del Rei de la temporada 1989/1990, la penúltima en la qual s’han enfrontat els dos grans clàssics del futbol espanyol, el Real Madrid estava a punt de guanyar la seva cinquena Lliga consecutiva, que acabaria aconseguint amb un joc espectacular i amb rècord de gols realitzats. John Toshack era llavors l’entrenador blanc (havia substituït Leo Beenhacker el juny de 1989) i disposava d'un excel·lent planter on hi destacaven Paco Buyo, Chendo, un jove Fernando Hierro, Rafa Gordillo, l’exblaugrana Bernd Schuster, el golejador mexicà Hugo Sánchez i els integrants de l’anomenada Quinta del Buitre: Manolo Sanchis, Míchel, Rafa Martín Vázquez i Emilio Butragueño.
Pel contrari el FC Barcelona, que es trobava en la segona temporada de Johan Cruyff com a entrenador, passava per una important crisi de resultats que havia convertir la final de Copa en un ultimàtum per al tècnic holandès, que tenia a les seves ordres jugadors com Andoni Zubizarreta, Aloísio, Ronald Koeman, Eusebio, Robert, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Julio Salinas.
Durant el primer temps, el partit va ser molt igualat, amb un gran respecte mutu per part dels dos equips i sense massa ocasions de gol. Probablement la incidència més important va ser la dura, innecessària i absurda entrada d’Hugo Sánchez, tan bon futbolista com personatge polèmic, que va provocar la lesió i posterior substitució del central brasiler Aloísio.
La primera jugada clau del segon període va ser l’expulsió de Fernando Hierro. A partir d’aquell moment, mentre el Real Madrid va començar a dubtar molt de les seves possibilitats, el Barcelona va anar clarament cap el partit i va trobar la seva justa recompensa amb un gol de cap d’Amor (foto). Ja en el descompte, quan els blancs buscaven desesperadament l’empat, l’oportunista Julio Salinas va fer el segon gol blaugrana. Els catalans obtenien el seu 22è torneig de Copa.
Podríem afirmar que aquella nit del mes d’abril de 1990 va néixer un dels millors equips que ha vist mai la història del futbol en les darreres dècades, l’anomenat Dream Team, que en els següents quatre anys conquistaria quatre Lligues consecutives, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i la primera Copa d’Europa del club, aconseguida el 1992 a l’estadi londinenc de Wembley. En el grup de Cruyff s'hi afegirien homes tan importants com Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Pep Guardiola, Jon Andoni Goikoetxea, Hristo Stoitxkov o Romàrio da Souza.
Mentrestant, el Real Madrid va iniciar una de les pitjors crisis que se li recorden els últims temps. Futbolistes com Martín Vázquez, Schuster o Hugo Sánchez van deixar aviat l’entitat i alguns components de la Quinta del Buitre, en especial Butragueño, van entrar en un estat de forma molt decadent. En una etapa en què es van succeir una gran quantitat d’entrenadors (Toshack, el mític Alfredo di Stefano, formant duo amb el recent retirat José Antonio Camacho, Radomir Antic, el retornat Leo Beenhacker, Benito Floro i Vicente del Bosque, en la seva primera experiència com a tècnic blanc), els madridistes només van poder assolir una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya.
Pel contrari el FC Barcelona, que es trobava en la segona temporada de Johan Cruyff com a entrenador, passava per una important crisi de resultats que havia convertir la final de Copa en un ultimàtum per al tècnic holandès, que tenia a les seves ordres jugadors com Andoni Zubizarreta, Aloísio, Ronald Koeman, Eusebio, Robert, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Julio Salinas.
Durant el primer temps, el partit va ser molt igualat, amb un gran respecte mutu per part dels dos equips i sense massa ocasions de gol. Probablement la incidència més important va ser la dura, innecessària i absurda entrada d’Hugo Sánchez, tan bon futbolista com personatge polèmic, que va provocar la lesió i posterior substitució del central brasiler Aloísio.
La primera jugada clau del segon període va ser l’expulsió de Fernando Hierro. A partir d’aquell moment, mentre el Real Madrid va començar a dubtar molt de les seves possibilitats, el Barcelona va anar clarament cap el partit i va trobar la seva justa recompensa amb un gol de cap d’Amor (foto). Ja en el descompte, quan els blancs buscaven desesperadament l’empat, l’oportunista Julio Salinas va fer el segon gol blaugrana. Els catalans obtenien el seu 22è torneig de Copa.
Podríem afirmar que aquella nit del mes d’abril de 1990 va néixer un dels millors equips que ha vist mai la història del futbol en les darreres dècades, l’anomenat Dream Team, que en els següents quatre anys conquistaria quatre Lligues consecutives, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i la primera Copa d’Europa del club, aconseguida el 1992 a l’estadi londinenc de Wembley. En el grup de Cruyff s'hi afegirien homes tan importants com Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Pep Guardiola, Jon Andoni Goikoetxea, Hristo Stoitxkov o Romàrio da Souza.
Mentrestant, el Real Madrid va iniciar una de les pitjors crisis que se li recorden els últims temps. Futbolistes com Martín Vázquez, Schuster o Hugo Sánchez van deixar aviat l’entitat i alguns components de la Quinta del Buitre, en especial Butragueño, van entrar en un estat de forma molt decadent. En una etapa en què es van succeir una gran quantitat d’entrenadors (Toshack, el mític Alfredo di Stefano, formant duo amb el recent retirat José Antonio Camacho, Radomir Antic, el retornat Leo Beenhacker, Benito Floro i Vicente del Bosque, en la seva primera experiència com a tècnic blanc), els madridistes només van poder assolir una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario