El Mundial d’Espanya no va passar pas a la història pel bon futbol en general que es va realitzar, però hi van haver dos magnífics partits: el que van disputar a Sarrià Itàlia i el Brasil, que ha estat el primer matx en ser recordat en aquest bloc, i aquell que van protagonitzar a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, corresponent a les semifinals del torneig, els combinats d’Alemanya i França.
Les seleccions alemanya i francesa eren dos equips radicalment diferents: els primers, fidels a la seva història, eren un conjunt poc brillant, però sòlid, compacte, eficaç i competitiu. A les ordres de Jupp Derwall, que havia guanyat dos anys abans l’Eurocopa a Itàlia, hi destacaven el polèmic porter Harald Schumacher, el madridista Uli Stielike, el veterà Paul Breitner, l’hàbil Pierre Littbarski o la gran estrella d’aquell grup: Karl Heinz Rummenigge.
França era pel contrari un bloc que es caracteritzava per un joc atractiu, tècnic i ofensiu, encara que comptava amb una important fragilitat defensiva i força manca d’ofici, el qual li sobrava al combinat alemany. Dirigits per Michel Hidalgo, els futbolistes més significatius dels “bleus” eren el gran Michel Platini, actual president de la UEFA, Patrick Battiston, Jean Tigana, Alain Giresse o Dominique Rocheteau.
Quan Littbarski va avançar l’equip de Derwall en el marcador, tot feia suposar que els alemanys administrarien el resultat sense molts problemes i que rarament França comptaria amb massa probabilitats d’anivellar el partit, però Platini va aconseguir l’empat al transformar una pena màxima i, poc més tard, es va produir la jugada polèmica del matx: la terrible agressió de Schumacher a Battiston a l’àrea germànica que va deixar estabornit (va acabar en un hospital) el defensa francès. L’àrbitre no va assenyalar ni penal i tampoc va expulsar el porter alemany.
Amb empat a un es va arribar als 90 minuts i llavors es va iniciar una pròrroga trepidant: el central Marius Tresor i el fi centrecampista Giresse van situar un clar 3 a 1 favorable a França, però va ser aleshores quan va aparèixer el gran ofici alemany al mateix temps que ho va fer també la innocència gala. Rummenigge va retallar diferències i l’equip d’Hidalgo va començar a sentir una pressió insuportable, fet que va aprofitar Klaus Fischer per igualar el matx. En la tanda de penals, una Alemanya més serena va estar més encertada que una desencaixada França.
Alemanya perdia pocs dies més tard la final davant Itàlia a l’estadi Santiago Bernabéu i França trobaria la seva recompensa al seu brillant futbol aconseguint dos anys després l’Eurocopa a París contra Espanya.
A la foto, el davanter alemany Pierre Littbarski intenta escapar-se del defensa francès Manuel Amorós.
Les seleccions alemanya i francesa eren dos equips radicalment diferents: els primers, fidels a la seva història, eren un conjunt poc brillant, però sòlid, compacte, eficaç i competitiu. A les ordres de Jupp Derwall, que havia guanyat dos anys abans l’Eurocopa a Itàlia, hi destacaven el polèmic porter Harald Schumacher, el madridista Uli Stielike, el veterà Paul Breitner, l’hàbil Pierre Littbarski o la gran estrella d’aquell grup: Karl Heinz Rummenigge.
França era pel contrari un bloc que es caracteritzava per un joc atractiu, tècnic i ofensiu, encara que comptava amb una important fragilitat defensiva i força manca d’ofici, el qual li sobrava al combinat alemany. Dirigits per Michel Hidalgo, els futbolistes més significatius dels “bleus” eren el gran Michel Platini, actual president de la UEFA, Patrick Battiston, Jean Tigana, Alain Giresse o Dominique Rocheteau.
Quan Littbarski va avançar l’equip de Derwall en el marcador, tot feia suposar que els alemanys administrarien el resultat sense molts problemes i que rarament França comptaria amb massa probabilitats d’anivellar el partit, però Platini va aconseguir l’empat al transformar una pena màxima i, poc més tard, es va produir la jugada polèmica del matx: la terrible agressió de Schumacher a Battiston a l’àrea germànica que va deixar estabornit (va acabar en un hospital) el defensa francès. L’àrbitre no va assenyalar ni penal i tampoc va expulsar el porter alemany.
Amb empat a un es va arribar als 90 minuts i llavors es va iniciar una pròrroga trepidant: el central Marius Tresor i el fi centrecampista Giresse van situar un clar 3 a 1 favorable a França, però va ser aleshores quan va aparèixer el gran ofici alemany al mateix temps que ho va fer també la innocència gala. Rummenigge va retallar diferències i l’equip d’Hidalgo va començar a sentir una pressió insuportable, fet que va aprofitar Klaus Fischer per igualar el matx. En la tanda de penals, una Alemanya més serena va estar més encertada que una desencaixada França.
Alemanya perdia pocs dies més tard la final davant Itàlia a l’estadi Santiago Bernabéu i França trobaria la seva recompensa al seu brillant futbol aconseguint dos anys després l’Eurocopa a París contra Espanya.
A la foto, el davanter alemany Pierre Littbarski intenta escapar-se del defensa francès Manuel Amorós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario