Aquest any se’n compleixen ja 30 de la primera elecció de Josep Lluís Núñez com a president del FC Barcelona, després de guanyar en uns renyits i també polèmics comicis per davant de Ferran Ariño i el futur vicepresident Nicolau Casaus. Núñez va romandre 22 anys com a màxim mandatari de l’entitat catalana, que es podrien dividir en tres etapes: una primera dècada problemàtica, els vuit anys triomfants amb el Dream Team de Johan Cruyff i els quatre darrers anys de mandat després de la destitució de l’entrenador holandès, caracteritzats per una crisi social i un entorn inaguantables.
Primera etapa (1978-1988)
Sens dubte la pitjor època de Núñez com a president del Barça, malgrat que el constructor va sanejar econòmicament l’entitat i que el club va aconseguir guanyar tres campionats de la Copa del Rei, un de la supercopa d’Espanya, dos de la Copa de la Lliga i dos més de la Recopa, amb l’històric títol de Basilea conquistat en el primer any del seu mandat.
No obstant, només es va assolir un torneig de Lliga en deu anys, amb Terry Venables de preparador el 1985, van desfilar per la banqueta del Camp Nou fins a vuit entrenadors diferents (Lucien Muller, Joaquim Rifé, Helenio Herrera, Laszlo Kubala, de nou Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, el citat Venables i Luis Aragonés) i el president va tenir multitud de problemes amb estrelles com Bernd Schuster, que fins i tot va portar el club als jutjats, i Diego Armando Maradona, sense oblidar el trist i lamentable episodi conegut com el Motí de l’Hesperia, quan el 1988 la pràctica totalitat de la plantilla blaugrana va demanar la dimissió de Núñez.
Segona etapa (1988-1996)
Arran de la dolorosa i penosa derrota a la final de la Copa d’Europa l’any 1986, disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, es va iniciar una gravíssima crisi esportiva i social a l’entitat, amb l’aparició d’una important oposició i polèmics capítols com el ja citat Motí de l’Hesperia. Va ser una època de freqüents protestes i mocadorades al Camp Nou, però Núñez se’n va sortir amb intel·ligència i habilitat fitxant el tècnic favorit de l’anomenat Grup d’Oposició Barcelonista: Johan Cruyff.
Amb l’holandès a la banqueta del Camp Nou, el Barcelona, conegut com a Dream Team, va passar pel millor període de la seva història i va conquistar quatre títols de Lliga, tots ells consecutius, un de la Copa del Rei, tres de la Supercopa d’Espanya, un de la Recopa, un de la Supercopa d’Europa i un altre de la Copa d’Europa, la primera en la història del club català, aconseguida al mític estadi londinenc de Wembley davant el Sampdoria.
A més a més, Núñez va continuar realitzant una política econòmica encertada i va aconseguir la pau social mitjançant l’entrada a la directiva de persones de diferents tendències polítiques i ideològiques i d'antics opositors com Sixte Cambra o Evarist Murtra.
Tercera etapa (1996-2000)
Quan Cruyff va ser destituït el 1996, feia ja dos anys que el Dream Team havia deixat d’existir en la trista final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Milan. Els dos últims anys de l’holandès al Camp Nou va ser molt negatius i el cicle semblava definitivament esgotat, però Núñez es va equivocar greument en la forma de cessar l’entrenador, quan encara restaven dues jornades per finalitzar el campionat vigent i amb una roda de premsa posterior escassament encertada.
Malgrat que en la primera temporada sense Cruyff, la 1996/1997, el Barça va obtenir tres títols amb Bobby Robson (Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa) i a pesar que Núñez va guanyar unes eleccions davant Àngel Fernández el juliol de 1997, la plataforma opositora l’Elefant Blau, encapçalada per l’actual president del club Joan Laporta, va presentar amb èxit una moció de censura, encara que la votació posterior, a inicis de 1998, va permetre al constructor seguir en el càrrec.
La substitució de Robson per l’enèrgic i autoritari Louis van Gaal encara va empitjorar més la situació: l’entrenador holandès va conquistar dos títols de Lliga, un de la Copa del Rei i un altre de la Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa en 39 anys), però es va enfrontar en rodes de premsa explosives a alguns mitjans de comunicació, mentre part de l’afecció va rebutjar els seus mètodes, com omplir el vestidor del Camp Nou de compatriotes. Arran d’una espectacular mocadorada després de l’eliminació en semifinals de la Champions League contra el València l’any 2000, hi van tenir lloc successivament les dimissions de Núñez i Van Gaal.
Primera etapa (1978-1988)
Sens dubte la pitjor època de Núñez com a president del Barça, malgrat que el constructor va sanejar econòmicament l’entitat i que el club va aconseguir guanyar tres campionats de la Copa del Rei, un de la supercopa d’Espanya, dos de la Copa de la Lliga i dos més de la Recopa, amb l’històric títol de Basilea conquistat en el primer any del seu mandat.
No obstant, només es va assolir un torneig de Lliga en deu anys, amb Terry Venables de preparador el 1985, van desfilar per la banqueta del Camp Nou fins a vuit entrenadors diferents (Lucien Muller, Joaquim Rifé, Helenio Herrera, Laszlo Kubala, de nou Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, el citat Venables i Luis Aragonés) i el president va tenir multitud de problemes amb estrelles com Bernd Schuster, que fins i tot va portar el club als jutjats, i Diego Armando Maradona, sense oblidar el trist i lamentable episodi conegut com el Motí de l’Hesperia, quan el 1988 la pràctica totalitat de la plantilla blaugrana va demanar la dimissió de Núñez.
Segona etapa (1988-1996)
Arran de la dolorosa i penosa derrota a la final de la Copa d’Europa l’any 1986, disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, es va iniciar una gravíssima crisi esportiva i social a l’entitat, amb l’aparició d’una important oposició i polèmics capítols com el ja citat Motí de l’Hesperia. Va ser una època de freqüents protestes i mocadorades al Camp Nou, però Núñez se’n va sortir amb intel·ligència i habilitat fitxant el tècnic favorit de l’anomenat Grup d’Oposició Barcelonista: Johan Cruyff.
Amb l’holandès a la banqueta del Camp Nou, el Barcelona, conegut com a Dream Team, va passar pel millor període de la seva història i va conquistar quatre títols de Lliga, tots ells consecutius, un de la Copa del Rei, tres de la Supercopa d’Espanya, un de la Recopa, un de la Supercopa d’Europa i un altre de la Copa d’Europa, la primera en la història del club català, aconseguida al mític estadi londinenc de Wembley davant el Sampdoria.
A més a més, Núñez va continuar realitzant una política econòmica encertada i va aconseguir la pau social mitjançant l’entrada a la directiva de persones de diferents tendències polítiques i ideològiques i d'antics opositors com Sixte Cambra o Evarist Murtra.
Tercera etapa (1996-2000)
Quan Cruyff va ser destituït el 1996, feia ja dos anys que el Dream Team havia deixat d’existir en la trista final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Milan. Els dos últims anys de l’holandès al Camp Nou va ser molt negatius i el cicle semblava definitivament esgotat, però Núñez es va equivocar greument en la forma de cessar l’entrenador, quan encara restaven dues jornades per finalitzar el campionat vigent i amb una roda de premsa posterior escassament encertada.
Malgrat que en la primera temporada sense Cruyff, la 1996/1997, el Barça va obtenir tres títols amb Bobby Robson (Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa) i a pesar que Núñez va guanyar unes eleccions davant Àngel Fernández el juliol de 1997, la plataforma opositora l’Elefant Blau, encapçalada per l’actual president del club Joan Laporta, va presentar amb èxit una moció de censura, encara que la votació posterior, a inicis de 1998, va permetre al constructor seguir en el càrrec.
La substitució de Robson per l’enèrgic i autoritari Louis van Gaal encara va empitjorar més la situació: l’entrenador holandès va conquistar dos títols de Lliga, un de la Copa del Rei i un altre de la Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa en 39 anys), però es va enfrontar en rodes de premsa explosives a alguns mitjans de comunicació, mentre part de l’afecció va rebutjar els seus mètodes, com omplir el vestidor del Camp Nou de compatriotes. Arran d’una espectacular mocadorada després de l’eliminació en semifinals de la Champions League contra el València l’any 2000, hi van tenir lloc successivament les dimissions de Núñez i Van Gaal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario