La República Federal Alemanya, un any i mig abans de la caiguda del mur de Berlín, va organitzar l’Eurocopa de 1988. També es van classificar per al torneig Anglaterra, Dinamarca, Espanya, Holanda, Irlanda, Itàlia i la Unió Soviètica. La gran sorpresa de la fase prèvia va ser l’eliminació de França, vigent campiona d’Europa i tercera del món a Mèxic 1986, que havia iniciat un difícil i llarg canvi generacional.
Espanya, que arribava a la seva tercera fase final consecutiva, ho feia com a vigent sots-campiona i després d’haver donat una gran imatge en el mundial mexicà. No obstant, la selecció estatal va tenir un rendiment força pobre: va guanyar Dinamarca en el primer matx, però posteriorment va caure enfront Itàlia i l’amfitriona Alemanya, quedant eliminada en la fase de grups. Després del certamen, Miguel Muñoz va deixar el combinat espanyol i li va atorgar el testimoni a Luis Suárez.
Holanda, que havia quedat absent de l’última campionat d’Europa i dels dos darrers mundials, va ressorgir en aquest torneig, aconseguint el que mai va poder fer el magnífic conjunt dels anys 70, conegut com la Taronja Mecànica i dos cops sots-campió mundial: conquistar un títol oficial. La selecció neerlandesa tenia el veterà Marinus Michels a la banqueta, que ja havia portat Holanda a la final del mundial de 1974, precisament disputat a Alemanya. El tècnic comptava amb una altra excel·lent generació de futbolistes com Van Breukelen, Koeman, Rijkaard, Gullit, Wouters, Vanenburg, Kieft o Van Basten.
Paradoxalment, Holanda va començar el torneig perdent contra la URSS en el primer partit de la fase de grups, es va refer davant Anglaterra, gràcies a un hat-trick de Van Basten, i va aconseguir la classificació per a les semifinals després de vèncer una incòmoda Irlanda quan només restaven deu minuts per al final del matx. En semifinals, el conjunt de Michels es va imposar a Alemanya i es va prendre la revenja de la final del campionat del món celebrat 14 anys abans. En l’altra semifinal, la URSS, amb homes com Dassaev, Demianenko, Zavarov o Belanov, va superar una jove Itàlia, que fins llavors havia disputat un torneig esplèndid
Per tant, Holanda i la URSS es tornaven a trobar a la final, amb l’Olímpic de Munic com a escenari, però aquesta vegada l’equip taronja va ser força superior i va derrotar amb claredat (2-0) l’esquadra soviètica, que jugava la seva quarta final de la història, gràcies als gols de Gullit i Van Basten, aquest últim d'una gran espectacularitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario