EL 4-3-3

Quan Johan Cruyff va arribar a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, va utilitzar un sistema 3-4-3, el qual aleshores no era utilitzat per gairebé cap club del món. Després de dos anys de transició, el FC Barcelona, amb el sobrenom de Dream Team, va transcórrer per la millor època de la seva història.

Tanmateix hem de recordar algunes dades: Cruyff va fracassar totalment en la seva pintoresca temptativa de fer jugar dos davanters centre nats, com Gary Lineker i Julio Salinas, en la posició d’extrem, demarcació on de vegades a jugadors amb més adaptació a la banda, com Txiki Begiristáin, Jon Andoni Goikoetxea o Hristo Stoitxkov, se’ls va observar una mica incòmodes. A més a més, durant l’última temporada triomfant del Dream Team, la 1993/1994, l’holandès va decidir passar a un 4-4-2 arran d’una severa derrota a la Romareda davant el Saragossa per 6 a 3.

Més d’una dècada després, el Barça va passar de nou per una època daurada amb un altre holandès, Frank Rijkaard, com a entrenador. La defensa ja no era de tres com en els temps de Cruyff, doncs ja havien passat molts anys i el futbol havia canviat molt, però, almenys des de la teoria, l’equip català seguia jugant amb tres davanters, en una disposició tàctica de 4-3-3. No obstant, els homes que ocupaven les bandes en atac, Giuly i el millor Ronaldinho, tampoc eren extrems nats, i sobretot el brasiler, tenien certa tendència a anar-se’n cap al centre, facilitant les pujades de laterals com Belletti o Van Bronkhorst.

Pel que fa als últims dos anys de Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, el fet de jugar amb tres davanters va suposar un enorme fracàs i en molts partits, especialment en aquells en què el Barça es va enfrontar a grans clubs com Real Madrid, Chelsea, Liverpool o Manchester United, el conjunt blaugrana va quedar en clara inferioritat en una línia tant decisiva en el futbol modern com és la del centre del camp.

Moltes persones es pregunten si jugar avui amb tres davanters és una opció antiquada i obsoleta. Segons la meva opinió, quan cap entitat al món, o pràcticament cap, utilitza ja aquest sistema, per alguna raó serà i rarament totes elles estaran equivocades. No obstant, amb una preparació física adequada, com la que va tenir el Barça des de 2004 fins a 2006, i una pressió contínua sobre l’adversari, com va fer llavors el grup de Rijkaard, crec que si és possible actuar amb un 4-3-3, però aquestes no han estat, evidentment, les circumstàncies del club barcelonista els darrers anys.

Penso que en l’entitat catalana existeix una obsessió en el fet que l’equip ha de jugar per força amb tres puntes. Fa la sensació que si no fos així, el club acabaria desapareixent i sorgeixen comentaris com que es tracta d’un estil insubstituïble i irrenunciable pel Barça perquè representa el seu "ADN".

Ha arribat ja l’hora d’utilitzar un clàssic 4-4-2 ? Molts creiem que si, que el FC Barcelona ha de donar ja aquest pas i deixar-se de fets tradicionals i històrics. A més, la plantilla blaugrana compta amb pocs jugadors purs de banda (en el partit de diumenge a Sòria van actuar com a teòrics extrems Messi i Henry) i no sembla que el 4-3-3 sigui el dibuix tàctic més idoni. L'actual preparador blaugrana, Pep Guardiola (foto), és un home intel·ligent i, n’estic segur, si és necessari sabrà rectificar.