La República Federal Alemanya va ser l’encarregada d’organitzar la desena edició de la Copa del Món, per a la qual també s’hi va classificar la veïna República Democràtica Alemanya, en l’únic torneig que va disputar aquest desaparegut estat. Els altres 14 conjunts que van jugar el certamen van ser Argentina, Austràlia, la tricampiona Brasil, Bulgària, Escòcia, Haití, Holanda, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Suècia, Uruguai, Xile i Zaire, primer país de l’Àfrica sub-sahariana en classificar-se per a un mundial. Espanya es va quedar fora una altra vegada després de perdre un partit de desempat, jugat a Frankfurt, contra Iugoslàvia, mentre Anglaterra, eliminada per la sorprenent Polònia, en va ser la gran absència.
En primer lloc cal destacar, durant la primera fase del torneig, el primer i únic enfrontament de la història entre les dues alemanyes, el qual va finalitzar amb la sorprenent victòria de la República Democràtica, encara que els occidentals es van classificar com a segons de grup per darrere dels seus veïns.
En segon lloc cal significar l’excel·lent rendiment que van tenir les seleccions d’Holanda i Polònia. Els primers, amb Johan Cruyff com a gran estrella i altres grans jugadors com Ruud Krol, Johnny Rep, Johan Neesquens o Robby Rensenbrink, van fer un joc excel·lent batejat com a futbol total, mentre els segons, vigents campions olímpics i amb futbolistes com Kasimierz Deyna o Grzegorz Lato, màxim anotador del campionat, van impressionar amb un estil que fusionava tècnica i força.
En tercer lloc cal parlar també de la República Federal Alemanya, Brasil i Itàlia. La selecció local, que dos anys abans havia aconseguit a Brussel·les l’Eurocopa, va mostrar novament les seves principals virtuts, com eren l’ofici o la força física, amb jugadors importants com Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller. Pel que fa als brasilers, la canarinha, ja sense el gran Pelé, va ser una de les decepcions del torneig, malgrat que encara comptaven amb homes interessants com Jairzinho o Rivelino. Finalment, els italians, finalistes el 1970 i en ple canvi generacional, van ser incapaços de superar la fase inicial.
Alemanya Federal, la qual dirigia el veterà Helmut Schön, Holanda, entrenada pel mític Marinus Michels, Polònia i Brasil van ser els equips que es van jugar el pas a la final. D’una banda els alemanys ho van passar força malament contra Polònia, però amb ofici i caràcter van acabar guanyant el partit (1-0). D’altra banda, una magnífica Holanda es va desfer de la campiona Brasil (2-0).
L’estadi Olímpic de Munic va ser la seu de la final, en la qual s’enfrontaven dos conceptes futbolístics molt diferents: la força alemanya i la fantasia holandesa. En el primer minut de partit, Cruyff es va escapar del seu ferri marcador Berti Vogts i va ser objecte de penal, que va transformar Neesquens. No obstant, el defensa alemany va controlar molt bé l’estrella neerlandesa la resta del matx i això ho va acabar pagant el combinat taronja. Breitner, també de penal, va igualar i, naturalment, Müller va aconseguir el gol (a la foto) que donava la segona corona mundial a Alemanya.
En primer lloc cal destacar, durant la primera fase del torneig, el primer i únic enfrontament de la història entre les dues alemanyes, el qual va finalitzar amb la sorprenent victòria de la República Democràtica, encara que els occidentals es van classificar com a segons de grup per darrere dels seus veïns.
En segon lloc cal significar l’excel·lent rendiment que van tenir les seleccions d’Holanda i Polònia. Els primers, amb Johan Cruyff com a gran estrella i altres grans jugadors com Ruud Krol, Johnny Rep, Johan Neesquens o Robby Rensenbrink, van fer un joc excel·lent batejat com a futbol total, mentre els segons, vigents campions olímpics i amb futbolistes com Kasimierz Deyna o Grzegorz Lato, màxim anotador del campionat, van impressionar amb un estil que fusionava tècnica i força.
En tercer lloc cal parlar també de la República Federal Alemanya, Brasil i Itàlia. La selecció local, que dos anys abans havia aconseguit a Brussel·les l’Eurocopa, va mostrar novament les seves principals virtuts, com eren l’ofici o la força física, amb jugadors importants com Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller. Pel que fa als brasilers, la canarinha, ja sense el gran Pelé, va ser una de les decepcions del torneig, malgrat que encara comptaven amb homes interessants com Jairzinho o Rivelino. Finalment, els italians, finalistes el 1970 i en ple canvi generacional, van ser incapaços de superar la fase inicial.
Alemanya Federal, la qual dirigia el veterà Helmut Schön, Holanda, entrenada pel mític Marinus Michels, Polònia i Brasil van ser els equips que es van jugar el pas a la final. D’una banda els alemanys ho van passar força malament contra Polònia, però amb ofici i caràcter van acabar guanyant el partit (1-0). D’altra banda, una magnífica Holanda es va desfer de la campiona Brasil (2-0).
L’estadi Olímpic de Munic va ser la seu de la final, en la qual s’enfrontaven dos conceptes futbolístics molt diferents: la força alemanya i la fantasia holandesa. En el primer minut de partit, Cruyff es va escapar del seu ferri marcador Berti Vogts i va ser objecte de penal, que va transformar Neesquens. No obstant, el defensa alemany va controlar molt bé l’estrella neerlandesa la resta del matx i això ho va acabar pagant el combinat taronja. Breitner, també de penal, va igualar i, naturalment, Müller va aconseguir el gol (a la foto) que donava la segona corona mundial a Alemanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario