Espanya va rebre l’encàrrec d’organitzar el 13è mundial de la història en un certamen en què el torneig va incrementar els participants de 16 a 24. Els altres 23 equips que van arribar a la fase final d’aquella copa del món van ser Alemanya Federal, Algèria, Anglaterra, la campiona Argentina, Àustria, Bèlgica, Brasil, Camerun, El Salvador, Escòcia, França, Hondures, Hongria, Irlanda del Nord, Itàlia, Iugoslàvia, Kuwait, Nova Zelanda, Perú, Polònia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Xile. Les principals absències van ser la bicampiona Uruguai i Holanda, la sots-campiona dels dos mundials anteriors.
La selecció espanyola, que estava dirigida per José Emilio Santamaría, va fer un torneig molt decebedor, una de les pitjors que mai hagi realitzat mai un equip amfitrió. El conjunt estatal va superar pels pèls la primera fase després d’empatar contra la debutant i modestíssima Hondures (1-1), de guanyar amb molts problemes Iugoslàvia (2-1) i de perdre davant Irlanda del Nord (1-0). En la segona fase va caure enfront Alemanya (2-1) i va empatar contra Anglaterra (0-0). Espanya quedava eliminada amb només una victòria en cinc partits.
A més a més de la pressió que sempre té una selecció local, Espanya va comptar amb el problema de tenir un equip on hi sobrava la típica fúria que tantes vegades ha caracteritzat la història del combinat estatal, però hi mancava una mica de tècnica i molt especialment ofici i mentalitat guanyadora. Luis Miguel Arkonada, José Antonio Camacho, José Ramón Alexanko, Rafael Gordillo, Jesús María Zamora, Juanito Gómez o Roberto López Ufarte eren alguns dels jugadors destacats d’aquell grup.
Altres notes importants del campionat van ser les sorprenents seleccions africanes, la decepció de la vigent campiona Argentina, les fantasies sense premi final de Brasil i França, el ressorgiment de Polònia o l’enorme ofici d’Itàlia i Alemanya.
El futbol africà va seguir creixent i, quatre anys després de la primera victòria d’un equip d’aquest continent, concretament de Tunísia, Algèria i Camerun van realitzar uns campionats esplèndids. Pel que fa als magrebins, van guanyar dos partits, el primer d’ells contra la potent Alemanya, i van oferir un futbol fantàstic. Quant als sub-saharians, els anomenats lleons indomables van romandre imbatuts, arran d’empatar els tres encontres, un d’ells davant Itàlia. Malgrat tot, cap de les dues seleccions va aconseguir superar la primera fase.
Argentina va arribar a Espanya amb el mateix seleccionador, César Luis Menotti, i un planter força semblant al del títol de 1978, amb el reforç de Diego Armando Maradona, considerat ja un dels millors futbolistes del món. Malgrat tot, els sud-americans, que van perdre el partit inaugural contra Bèlgica al Camp Nou de Barcelona, van quedar eliminats en la segona fase havent perdut tres partits dels cinc que van disputar.
Si el futbol portat a terme per Argentina va ser molt gris, pel contrari el joc de Brasil, amb Sócrates, Paulo Falcao o Zico, i França, amb Michel Platini, Jean Tygana o Alain Giresse, va ser extraordinari. Amb uns plantejaments ofensius i brillants, van aconseguir l’admiració de tot el món, però a tots dos conjunts els hi va mancar ofici respectivament davant Itàlia, en la segona lligueta, i Alemanya, en semifinals.
Com ha estat habitual al llarg de la història, Itàlia i Alemanya van demostrar grans dosis d’ofici, competivitat i mentalitat positiva. Els primers, que comptaven amb Enzo Bearzot de tècnic i amb homes com Dino Zoff, Gaetano Scirea, Giancarlo Antognoni o Paolo Rossi, van fer una primera fase horrible, en què no van assolir cap triomf, i van començar a funcionar durant la segona lligueta del campionat, on van derrotar Argentina i Brasil. El partit disputat entre italians i brasilers, que va tenir com a escenari el ja desaparegut estadi de Sarrià, va ser espectacular: els europeus, que fins llavors no havien fet gairebé res de positiu, van sorprendre la Canarinha amb un inspiradíssim Rossi, que va aconseguir un hat-rick. Més tard els transalpins van superar Polònia en semifinals, amb dos gols més del davanter llombard. Els polonesos, que havien fet un mundial fantàstic el 1974 i havien baixat el nivell el 1978, van tornar a realitzar el 1982, amb Zbigniew Boniek d’estrella, un excel·lent certamen.
Els alemanys, que tenien a Jupp Derwall de preparador i futbolistes com Harald Schumacher, Uli Stielike, Paul Breitner o Karl - Heinz Rummenigge, van realitzar durant tot el torneig un futbol gris, avorrit i molt tàctic, però aquest fet, com va succeir amb altres campionats de la selecció germànica, no va suposar un impediment perquè superessin una ronda rere l’altra. En semifinals en van imposar, en un matx memorable, a un gran combinat de França, malgrat que els gals van arribar a tenir un 3 a 1 favorable a la pròrroga. Alemanya va vèncer a la tanda de penals.
En la final, que es va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, Itàlia va derrotar Alemanya per 3 a 1. Després d’una primera meitat sense gols, en la qual Antonio Cabrini va fallar un penal, els mediterranis van fer un gran segon temps i van marcar per mediació de Rossi, que amb sis gols va ser el màxim anotador del torneig, Marco Tardelli i Roberto Altobelli. Als darrers minuts, Breitner, l’únic jugador en haver marcat en dues finals diferents de Mundial, va fer el gol de l’honor alemany.
En un fet que s’intuïa des del Mundial de 1974, la força física anava agafant avantatge sobre la tècnica i la classe i al torneig de 1982 va ser una evidència el seu triomf definitiu.
La selecció espanyola, que estava dirigida per José Emilio Santamaría, va fer un torneig molt decebedor, una de les pitjors que mai hagi realitzat mai un equip amfitrió. El conjunt estatal va superar pels pèls la primera fase després d’empatar contra la debutant i modestíssima Hondures (1-1), de guanyar amb molts problemes Iugoslàvia (2-1) i de perdre davant Irlanda del Nord (1-0). En la segona fase va caure enfront Alemanya (2-1) i va empatar contra Anglaterra (0-0). Espanya quedava eliminada amb només una victòria en cinc partits.
A més a més de la pressió que sempre té una selecció local, Espanya va comptar amb el problema de tenir un equip on hi sobrava la típica fúria que tantes vegades ha caracteritzat la història del combinat estatal, però hi mancava una mica de tècnica i molt especialment ofici i mentalitat guanyadora. Luis Miguel Arkonada, José Antonio Camacho, José Ramón Alexanko, Rafael Gordillo, Jesús María Zamora, Juanito Gómez o Roberto López Ufarte eren alguns dels jugadors destacats d’aquell grup.
Altres notes importants del campionat van ser les sorprenents seleccions africanes, la decepció de la vigent campiona Argentina, les fantasies sense premi final de Brasil i França, el ressorgiment de Polònia o l’enorme ofici d’Itàlia i Alemanya.
El futbol africà va seguir creixent i, quatre anys després de la primera victòria d’un equip d’aquest continent, concretament de Tunísia, Algèria i Camerun van realitzar uns campionats esplèndids. Pel que fa als magrebins, van guanyar dos partits, el primer d’ells contra la potent Alemanya, i van oferir un futbol fantàstic. Quant als sub-saharians, els anomenats lleons indomables van romandre imbatuts, arran d’empatar els tres encontres, un d’ells davant Itàlia. Malgrat tot, cap de les dues seleccions va aconseguir superar la primera fase.
Argentina va arribar a Espanya amb el mateix seleccionador, César Luis Menotti, i un planter força semblant al del títol de 1978, amb el reforç de Diego Armando Maradona, considerat ja un dels millors futbolistes del món. Malgrat tot, els sud-americans, que van perdre el partit inaugural contra Bèlgica al Camp Nou de Barcelona, van quedar eliminats en la segona fase havent perdut tres partits dels cinc que van disputar.
Si el futbol portat a terme per Argentina va ser molt gris, pel contrari el joc de Brasil, amb Sócrates, Paulo Falcao o Zico, i França, amb Michel Platini, Jean Tygana o Alain Giresse, va ser extraordinari. Amb uns plantejaments ofensius i brillants, van aconseguir l’admiració de tot el món, però a tots dos conjunts els hi va mancar ofici respectivament davant Itàlia, en la segona lligueta, i Alemanya, en semifinals.
Com ha estat habitual al llarg de la història, Itàlia i Alemanya van demostrar grans dosis d’ofici, competivitat i mentalitat positiva. Els primers, que comptaven amb Enzo Bearzot de tècnic i amb homes com Dino Zoff, Gaetano Scirea, Giancarlo Antognoni o Paolo Rossi, van fer una primera fase horrible, en què no van assolir cap triomf, i van començar a funcionar durant la segona lligueta del campionat, on van derrotar Argentina i Brasil. El partit disputat entre italians i brasilers, que va tenir com a escenari el ja desaparegut estadi de Sarrià, va ser espectacular: els europeus, que fins llavors no havien fet gairebé res de positiu, van sorprendre la Canarinha amb un inspiradíssim Rossi, que va aconseguir un hat-rick. Més tard els transalpins van superar Polònia en semifinals, amb dos gols més del davanter llombard. Els polonesos, que havien fet un mundial fantàstic el 1974 i havien baixat el nivell el 1978, van tornar a realitzar el 1982, amb Zbigniew Boniek d’estrella, un excel·lent certamen.
Els alemanys, que tenien a Jupp Derwall de preparador i futbolistes com Harald Schumacher, Uli Stielike, Paul Breitner o Karl - Heinz Rummenigge, van realitzar durant tot el torneig un futbol gris, avorrit i molt tàctic, però aquest fet, com va succeir amb altres campionats de la selecció germànica, no va suposar un impediment perquè superessin una ronda rere l’altra. En semifinals en van imposar, en un matx memorable, a un gran combinat de França, malgrat que els gals van arribar a tenir un 3 a 1 favorable a la pròrroga. Alemanya va vèncer a la tanda de penals.
En la final, que es va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, Itàlia va derrotar Alemanya per 3 a 1. Després d’una primera meitat sense gols, en la qual Antonio Cabrini va fallar un penal, els mediterranis van fer un gran segon temps i van marcar per mediació de Rossi, que amb sis gols va ser el màxim anotador del torneig, Marco Tardelli i Roberto Altobelli. Als darrers minuts, Breitner, l’únic jugador en haver marcat en dues finals diferents de Mundial, va fer el gol de l’honor alemany.
En un fet que s’intuïa des del Mundial de 1974, la força física anava agafant avantatge sobre la tècnica i la classe i al torneig de 1982 va ser una evidència el seu triomf definitiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario