Mèxic es va convertir en el primer estat en organitzar una Copa del Món sense pertànyer a Europa o Amèrica del Sud. Amb el conjunt centre-americà es van classificar Alemanya Federal, la campiona Anglaterra, Bèlgica, Brasil, Bulgària, El Salvador, Israel, Itàlia, Marroc, Perú, Romania, Suècia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Uruguai. Espanya, que estava passant per un mal moment produït per un canvi generacional, va ser eliminada en la fase prèvia per Bèlgica, mentre que Portugal, tercera en el certamen de 1966, també en va quedar fora.
El mundial disputat el 1970 és per a molts entesos i analistes el millor de la història, en el qual s’ha vist millor futbol i partits més espectaculars. Com a exemples d’això hi va haver una sensacional selecció brasilera liderada pel gran Pelé (a la foto alçat pel seu company Jairzinho), la qual es va proclamar tricampiona; un dels més grans equips que hagin tingut mai els combinats d’Itàlia i Alemanya Federal i, concretament, la semifinal que van jugar aquests dos darrers conjunts és un dels xocs més recordats de la història.
Cal també destacar la presència de les seleccions del Salvador, primer equip de l’Amèrica Central, exceptuant Mèxic, en participar en un campionat mundial; d’Israel, en l’única ocasió fins el moment en què el conjunt hebreu ha jugat una copa del món, i de Marroc, segon país africà en arribar a una fase final, després de l’aïllada participació d’Egipte el 1934. Les esquadres més modestes es començaven a fer un lloc en els mundials, malgrat que el seu rendiment era encara bastant fluix.
Brasil només comptava amb dos representants dels equips que havien conquistat els mundials de 1958 i 1962: el ja citat Pelé i Zagallo, que el 1970 exercia de seleccionador i va ser el primer home en aconseguir el títol tant en la faceta de futbolista com en la de tècnic. A la Canarinha hi jugaven també altres homes de la importància del capità Carlos Alberto, Jairzinho, que va marcar en tots els partits del torneig, Gérson, Tostao o Rivelino. Després de superar en quarts de final Anglaterra, la seleçao es va imposar en semifinals a Uruguai per 3 a 1, en la que podríem anomenar la revenja, 20 anys més tard, del “maracanazo”.
Itàlia i Alemanya Federal van protagonitzar l’altra semifinal, d’una emoció i espectacularitat indescriptibles. Els italians comptaven amb històrics futbolistes com Sandro Mazzola, Antonello Riva o Gianni Rivera, mentre els germànics tenien a homes com Franz Beckenbauer o Gerd Müller. Els mediterranis es van avançar en el marcador, però els alemanys, fidels al seu estil, van igualar al darrer minut i van forçar la pròrroga. El que va passar ens els 30 minuts afegits va ser un fet excepcional: Alemanya va marcar primer i, donat l’ofici que tenia aquella selecció per mantenir resultats favorables, semblava que pràcticament sentenciava el xoc, però res més lluny de la realitat. Italia va remuntar, els alemanys van tornar a igualar i finalment Rivera va aconseguir el 4 a 3 definitiu.
La final, que va tenir com a escenari l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser molt clara i a penes va comptar amb emoció. Brasil es va avançar amb un gol de cap de Pelé i Roberto Boninsegna va empatar, donant una escletxa d’esperança a Itàlia. No obstant, no va ser més que un miratge perquè Gérson, Jairzinho i Carlos Alberto van situar el 4 a 1 final. Aquella Brasil es per a molts el millor equip que mai hagi existit, mentre que alguns opinen que la Itàlia de llavors és la més gran de la història, fins i tot més que els quatre conjunts que han assolit la corona mundial.
El mundial disputat el 1970 és per a molts entesos i analistes el millor de la història, en el qual s’ha vist millor futbol i partits més espectaculars. Com a exemples d’això hi va haver una sensacional selecció brasilera liderada pel gran Pelé (a la foto alçat pel seu company Jairzinho), la qual es va proclamar tricampiona; un dels més grans equips que hagin tingut mai els combinats d’Itàlia i Alemanya Federal i, concretament, la semifinal que van jugar aquests dos darrers conjunts és un dels xocs més recordats de la història.
Cal també destacar la presència de les seleccions del Salvador, primer equip de l’Amèrica Central, exceptuant Mèxic, en participar en un campionat mundial; d’Israel, en l’única ocasió fins el moment en què el conjunt hebreu ha jugat una copa del món, i de Marroc, segon país africà en arribar a una fase final, després de l’aïllada participació d’Egipte el 1934. Les esquadres més modestes es començaven a fer un lloc en els mundials, malgrat que el seu rendiment era encara bastant fluix.
Brasil només comptava amb dos representants dels equips que havien conquistat els mundials de 1958 i 1962: el ja citat Pelé i Zagallo, que el 1970 exercia de seleccionador i va ser el primer home en aconseguir el títol tant en la faceta de futbolista com en la de tècnic. A la Canarinha hi jugaven també altres homes de la importància del capità Carlos Alberto, Jairzinho, que va marcar en tots els partits del torneig, Gérson, Tostao o Rivelino. Després de superar en quarts de final Anglaterra, la seleçao es va imposar en semifinals a Uruguai per 3 a 1, en la que podríem anomenar la revenja, 20 anys més tard, del “maracanazo”.
Itàlia i Alemanya Federal van protagonitzar l’altra semifinal, d’una emoció i espectacularitat indescriptibles. Els italians comptaven amb històrics futbolistes com Sandro Mazzola, Antonello Riva o Gianni Rivera, mentre els germànics tenien a homes com Franz Beckenbauer o Gerd Müller. Els mediterranis es van avançar en el marcador, però els alemanys, fidels al seu estil, van igualar al darrer minut i van forçar la pròrroga. El que va passar ens els 30 minuts afegits va ser un fet excepcional: Alemanya va marcar primer i, donat l’ofici que tenia aquella selecció per mantenir resultats favorables, semblava que pràcticament sentenciava el xoc, però res més lluny de la realitat. Italia va remuntar, els alemanys van tornar a igualar i finalment Rivera va aconseguir el 4 a 3 definitiu.
La final, que va tenir com a escenari l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser molt clara i a penes va comptar amb emoció. Brasil es va avançar amb un gol de cap de Pelé i Roberto Boninsegna va empatar, donant una escletxa d’esperança a Itàlia. No obstant, no va ser més que un miratge perquè Gérson, Jairzinho i Carlos Alberto van situar el 4 a 1 final. Aquella Brasil es per a molts el millor equip que mai hagi existit, mentre que alguns opinen que la Itàlia de llavors és la més gran de la història, fins i tot més que els quatre conjunts que han assolit la corona mundial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario