Els inventors del futbol van ser els encarregats d’organitzar el mundial de l’any 1966, en el qual també van competir els equips d’Alemanya Federal, Argentina, Brasil, Bulgària, Corea del Nord, Espanya, França, Hongria, Itàlia, Mèxic, Portugal, Suïssa, Unió Soviètica, Uruguai i Xile.
Espanya va repetir, per primer cop en la seva història, participació en el torneig, però tal com li va succeir quatre anys abans a Xile, el rendiment de l’equip va ser molt decebedor, malgrat arribar a terres angleses com a vigents campions d’Europa i amb un planter excel·lent de futbolistes, com Joaquín Peiró o Luis Suárez, l’únic jugador espanyol en guanyar la pilota d’or. La selecció estatal va iniciar el certamen perdent contra Argentina (1-0), va vèncer després Suïssa (2-1) i va caure finalment davant Alemanya (2-1), quedant una altra vegada eliminada en la fase de grups.
Fins a aquest mundial, els equips que pertanyien a continents o sub-continents que no corresponien ni a Europa ni tampoc a Amèrica del Sud, i que havien participat en campionats de la Copa del Món, havien tingut generalment un rendiment força pobre. Tot va començar a canviar amb Corea del Nord el 1966, on els asiàtics van derrotar i eliminar la bicampiona Itàlia, van superar la primera fase i van tenir contra les cordes, en quarts de final, la selecció portuguesa, l’altra gran revelació del certamen.
Precisament Portugal, que debutava en una copa del món, va ser una altra de les sensacions del torneig. L’equip lusità, en el qual destacava el davanter moçambiquès Eusebio, va fer un campionat extraordinari i només va sucumbir en semifinals contra Anglaterra (2-1). La selecció amfitriona comptava amb un fantàstic planter de futbolistes en el qual s’hi trobaven el capità Bobby Moore (a la foto amb el trofeu), el dur Nobby Stiles, Jackie Charlton, el llegendari Bobby Charlton, Martin Peters, Alan Ball o Geoffrey Hurst. En l’altra semifinal, Alemanya Federal, amb jugadors com Karl - Heinz Schlessinger, un jove Franz Beckenbauer, Helmut Haller o el golejador Uwe Seeler, va vèncer, també per 2 a 1, la Unió Soviètica, que per primer cop arribava, igual que Anglaterra, a una penúltima ronda mundialista.
La final, jugada a l’estadi de Wembley, a Londres, va ser un dels partits més emocionants, però també més polèmics, de la història de la Copa del Món. Haller va avançar el conjunt alemany, però Anglaterra va remuntar amb els gols de Hurst i Peters. Quan semblava que els locals aconseguirien el títol en el temps reglamentat, en l’últim minut va arribar l’empat mitjançant Schlessinger, que va forçar la pròrroga. A la primera part del temps extraordinari hi va tenir lloc la jugada clau: Hurst va enviar un tir al travesser i més tard la pilota va picar a les immediacions de la línia que marcava la porteria alemanya. L’àrbitre va donar el gol, però encara avui no s’ha pogut descobrir si l’esfèric realment va entrar. Posteriorment, de nou Hurst, l’únic futbolista en obtenir un hat-trick en una final de Mundial, va marcar i va situar el 4 a 2 final favorable als anglesos.
Espanya va repetir, per primer cop en la seva història, participació en el torneig, però tal com li va succeir quatre anys abans a Xile, el rendiment de l’equip va ser molt decebedor, malgrat arribar a terres angleses com a vigents campions d’Europa i amb un planter excel·lent de futbolistes, com Joaquín Peiró o Luis Suárez, l’únic jugador espanyol en guanyar la pilota d’or. La selecció estatal va iniciar el certamen perdent contra Argentina (1-0), va vèncer després Suïssa (2-1) i va caure finalment davant Alemanya (2-1), quedant una altra vegada eliminada en la fase de grups.
Fins a aquest mundial, els equips que pertanyien a continents o sub-continents que no corresponien ni a Europa ni tampoc a Amèrica del Sud, i que havien participat en campionats de la Copa del Món, havien tingut generalment un rendiment força pobre. Tot va començar a canviar amb Corea del Nord el 1966, on els asiàtics van derrotar i eliminar la bicampiona Itàlia, van superar la primera fase i van tenir contra les cordes, en quarts de final, la selecció portuguesa, l’altra gran revelació del certamen.
Precisament Portugal, que debutava en una copa del món, va ser una altra de les sensacions del torneig. L’equip lusità, en el qual destacava el davanter moçambiquès Eusebio, va fer un campionat extraordinari i només va sucumbir en semifinals contra Anglaterra (2-1). La selecció amfitriona comptava amb un fantàstic planter de futbolistes en el qual s’hi trobaven el capità Bobby Moore (a la foto amb el trofeu), el dur Nobby Stiles, Jackie Charlton, el llegendari Bobby Charlton, Martin Peters, Alan Ball o Geoffrey Hurst. En l’altra semifinal, Alemanya Federal, amb jugadors com Karl - Heinz Schlessinger, un jove Franz Beckenbauer, Helmut Haller o el golejador Uwe Seeler, va vèncer, també per 2 a 1, la Unió Soviètica, que per primer cop arribava, igual que Anglaterra, a una penúltima ronda mundialista.
La final, jugada a l’estadi de Wembley, a Londres, va ser un dels partits més emocionants, però també més polèmics, de la història de la Copa del Món. Haller va avançar el conjunt alemany, però Anglaterra va remuntar amb els gols de Hurst i Peters. Quan semblava que els locals aconseguirien el títol en el temps reglamentat, en l’últim minut va arribar l’empat mitjançant Schlessinger, que va forçar la pròrroga. A la primera part del temps extraordinari hi va tenir lloc la jugada clau: Hurst va enviar un tir al travesser i més tard la pilota va picar a les immediacions de la línia que marcava la porteria alemanya. L’àrbitre va donar el gol, però encara avui no s’ha pogut descobrir si l’esfèric realment va entrar. Posteriorment, de nou Hurst, l’únic futbolista en obtenir un hat-trick en una final de Mundial, va marcar i va situar el 4 a 2 final favorable als anglesos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario