La FIFA havia atorgat el segon Mundial de la història, celebrat el 1934, a Itàlia, que llavors es trobava en plena etapa feixista de Benito Mussolini. El 1978, l’estament internacional va tornar a cometre l’error de responsabilitzar el campionat a una altra dictadura, la que amb mà de ferro protagonitzava Jorge Salvador Videla a Argentina. A més del combinat sud-americà, s’hi van classificar la vigent campiona Alemanya Federal, Àustria, Brasil, Escòcia, Espanya, França, Holanda, Hongria, Iran, Itàlia, Mèxic, Perú, Polònia, Suècia i Tunísia. Les principals absències van ser la bicampiona Uruguai, que iniciava la seva llarga decadència, i Anglaterra, que en quedava fora per segon certamen consecutiu.
12 anys després de la seva decebedora actuació a Anglaterra, Espanya va tornar a un Mundial arran de prendre’s la revenja a la fase de classificació contra Iugoslàvia, la selecció que havia deixat fora l’equip espanyol del campionat disputat el 1974. Tanmateix, el combinat estatal, dirigit pel mític Laszlo Kubala, va fer un torneig força negatiu i va quedar eliminat en la fase de grups. Espanya va caure en el primer partit contra Àustria, una de les revelacions del certamen; va empatar enfront Brasil, matx que va passar a la història per un gran error de Julio Cardeñosa sol davant la porteria buida, i va vèncer Suècia, en una victòria que no va servir per seguir endavant.
Pel que fa a la resta de esquadres, cal destacar el paper de la selecció amfitriona que, després d’uns inicis molt complicats, va acabar guanyant el torneig amb força polèmica; el rendiment d’Holanda, en la qual continuaven homes com Ruud Krol, Johan Neesquens, Johnny Rep o Robby Rensenbrink, però no Johan Cruyff, i que va repetir la final de 1974 amb un joc molt menys brillant que el realitzat en terres alemanyes; un Brasil bastant gris, però que va arribar a tenir un peu a la final; una ressorgida Itàlia, després del sonat fiasco de quatre anys abans; la decepció d’Alemanya, que va disputar el campionat sense alguns dels protagonistes de 1974, com Franz Beckenbauer, Paul Breitner o Gerd Müller, o el progrés del futbol africà, aconseguint Tunísia la primera victòria mundialista d’una selecció d’aquest continent.
Quant a la segona fase de grups, els millors equips van ser, d’una banda, Holanda i Itàlia, i, d’altra banda, Argentina i Brasil. En el primer grup, molt igualat, Holanda va acabar superant Itàlia, una sorprenent Àustria i Alemanya, la qual va fer un torneig molt dolent i no va pair bé el canvi generacional. En l’altre grup la gran protagonista en va ser la polèmica: Polònia, més fluixa que en l’anterior mundial, i Perú ja estaven eliminades quan es va disputar l’última jornada, per la qual cosa Argentina i Brasil s’hi jugaven al pas a la final. La Canarinha va guanyar el seu partit contra els polonesos i obligava els locals, que actuaven més tard, a vèncer Perú per quatre gols de diferència. En un encontre molt estrany, que va aixecar grans suspicàcies, l’equip entrenat per César Luis Menotti va vèncer per 6 a 0, en un matx horrible del porter peruà Ramón Quiroga, curiosament nascut a Argentina.
La final es va jugar a l’estadi Monumental River Plate de Buenos Aires, amb un ambient apassionant i espectacular. Argentina es va avançar amb un gol del llavors jugador del València Mario Alberto Kempes, màxim anotador del torneig; Dick Nanninga, un home que va entrar en el segon temps, va igualar el xoc i la gran estrella holandesa, Rensenbrink, va fallar un gol molt clar en els últims minuts del temps reglamentari. En la pròrroga, de nou Kempes i Ricardo Daniel Bertoni, que fitxaria poc després pel Sevilla, van situar el 3 a 1 final. La cruenta dictadura argentina va viure el seu millor dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario