Quan Itàlia va aconseguir guanyar el Mundial de 1982, celebrat a Espanya, el país acabava de sortir de la gran polèmica motivada per les apostes clandestines. 24 anys més tard, l’”Squadra Azzurra” tornava a assolir la Copa del Món el mateix any en què havia estat destapat un afer de corrupció conegut com a “Moggigate”.
Alemanya va ser el 2006 el quart estat en repetir l'organització d'un campionat del món, però, a diferència de 1974, quan el país es trobava encara dividit, ho va fer com a nació unificada. A més dels germànics van arribar a la fase final Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, la pentacampiona Brasil, Corea del Sud, Costa d’Ivori, Costa Rica, Croàcia, Equador, Espanya, Estats Units, França, Ghana, Holanda, Iran, la citada Itàlia, Japó, Mèxic, Paraguai, Polònia, Portugal, Sèrbia i Montenegro, Suècia, Suïssa, Togo, Trinitat i Tobago, Tunísia, Txèquia i Ucraïna. Podríem dir que no hi va haver cap absència notable, però, en canvi, si multitud de seleccions debutants: Angola, Costa d’Ivori, Ghana, Sèrbia i Montenegro, Togo, Trinitat i Tobago, Txèquia i Ucraïna.
Espanya va jugar una gran primera fase, va guanyar tots els partits, però va quedar eliminada en vuitens de final contra França, el primer equip potent que es va trobar. Tanmateix, l’equip estatal, en què es mantenia Raúl González, tenia molts homes que dos anys més tard conquistarien l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, com eren els casos del preparador, el veterà Luis Aragonés, i de futbolistes com Iker Casillas, Sergio Ramos, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, David Villa o Fernando Torres. El combinat espanyol va iniciar el mundial amb una gran victòria davant Ucraïna (4-0) i més tard es va imposar a les modestes Tunísia i Aràbia Saudita. En vuitens de final, malgrat avançar-se en el marcador, va acabar perdent clarament enfront una gran i competitiva França (3-1).
Altres aspectes importants del campionat van ser el gran rendiment dels conjunts europeus, classificant-se per a les semifinals Itàlia, França, Alemanya i Portugal, i el fracàs dels blocs sud-americans, especialment el protagonitzat per Brasil.
Itàlia, que havia perdut el 1990 (semifinals), 1994 (final) i 1998 (quarts de final) a la tanda de penals (el 2008 va ser eliminada en vuitens de final a la pròrroga), va assolir el seu quart títol a Alemanya mitjançant aquest procediment. A diferència d’altres vegades, en què els transalpins havien demostrat més ofici que no pas joc, el conjunt dirigit per Marcello Lippi va ser un dels blocs que millor futbol va oferir en el torneig, molt especialment en semifinals contra els amfitrions. Gianluigi Buffon, Gianluca Zambrotta, Fabio Grosso, Marco Materazzi, Fabio Cannavaro, Andrea Pirlo, Gennaro Gattuso o Francesco Totti van ser alguns dels seus jugadors més destacats.
França havia fracassat de forma rotunda en la seva defensa del títol quatre anys abans a l’Àsia, però quan ningú ho esperava va ressorgir a Alemanya. Després de superar la fase de grups de manera discreta, va eliminar Espanya en vuitens, la favorita Brasil en quarts, Portugal en semifinals i només va cedir als penals de la final contra Itàlia. Molts dels herois del campionat de 1998, com Fabian Barthez, Liliam Thuram, Marcel Desailly, un gran Zinedine Zidane, Thierry Henry o David Trezeguet, continuaven a la selecció preparada per Raymond Domenech, en la qual va sorprendre Frank Ribéry.
Alemanya i Portugal van ser les altres gran protagonistes del certamen. Els locals, entrenats per l’històric, però inexpert com a tècnic, Jürgen Klinsmann, van complir i convèncer, encara que no van poder repetir la final del 2002. Cristoph Lahm, Michael Ballack i Miroslav Klose, màxim golejador del torneig, eren els seus homes més destacats. Els portuguesos, dirigits pel campió mundial del 2002 amb Brasil, Luis Felipe Scolari, tenien un dels millors planters de la seva història, amb jugadors com Deco, Luis Figo o Cristiano Ronaldo, i van jugar per segon cop en la seva història la penúltima ronda, 40 anys després del gran Portugal d’Eusebio a Anglaterra.
Pel contrari, les actuacions de Brasil i, en menor grau, Argentina van ser força decebedores. La Canarinha va arribar a Alemanya amb el tècnic campió de 1994, Carlos Alberto Parreira, i un grup extraordinari, en què hi destacaven l’incombustible Cafú, Roberto Carlos, Ronaldinho, llavors considerat el millor futbolista del món, Kaká, Adriano o Ronaldo. La baixa forma de jugadors com un esgotat Ronaldinho, que aquell any havia guanyat la Champions amb el Barça, Adriano i Ronaldo va ser fonamental perquè la Seleçao no passés de quarts, quan va ser eliminada per França. Argentina va mostrar una millora en relació a anteriors mundials, però no va poder, també als quarts de final, amb Alemanya, que va estar més encertada en la tanda de penals. El seleccionador Carlos Peckerman va rebre moltes crítiques per no donar-li més minuts a la llavors jove promesa Leo Messi.
En semifinals, Itàlia i Alemanya van protagonitzar el millor matx del campionat amb una pròrroga extraordinària, en la qual va acabar imposant-se l’equip mediterrani. En l’altre partit, una França molt veterana i experta va ser superior a Portugal, la gran revelació del certamen.
La final es va jugar a l’estadi Allianz Arena de Munic i va tenir com a gran protagonista el central italià Materazzi: en primer lloc va provocar un penal que va transformar Zidane, més tard va igualar en un remat de cap, després, ja a la pròrroga, va motivar l’expulsió del mateix Zidane, en el darrer matx de la carrera del futbolista francès, i finalment va ser un dels homes que va marcar en la tanda de penals, la qual van guanyar els italians, els qual es van convertir en tetracampions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario