En un dels primers articles d’aquest bloc, concretament en la secció “Grans partits de la història”, ja vaig comentar la final de la Copa del Rei que van disputar, el 1990, FC Barcelona i Real Madrid, l’última final del torneig protagonitzada pels dos clàssics del futbol espanyol.
Llavors els blancs acabaven d’aconseguir la seva cinquena Lliga consecutiva i comptaven, a les ordres del gal·lès John Toshack, amb un fenomenal planter format per jugadors com Buyo, Chendo, Camacho, que es va retirar al final d’aquella temporada, Gordillo, un jove Hierro, l’exbarcelonista Schuster, Hugo Sánchez, Sanchís, Michel, Martín Vázquez i Butragueño, els quatre últims representants de la famosa Quinta del Buitre.
Mentrestant els blaugranes estaven realitzant una campanya molt irregular i la Copa del Rei era la seva taula de salvació. Els catalans, que es trobaven en la segona temporada de Johan Cruyff com a preparador (a la foto quan va ser presentat per Josep Lluís Núñez com a nou entrenador el maig de 1988), disposaven d’homes com Zubizarreta, Alexanko, Koeman, Eusebio, Bakero, Amor, Begiristáin, Laudrup, Salinas o Lineker.
Es va comentar molt, abans del partit, i s’ha continuat dient al llarg dels anys, que la continuïtat de Cruyff a la banqueta del Camp Nou depenia d’aquella final, que es va disputar a l’estadi Mestalla de València, llavors anomenat Luis Casanova. Els jugadors de Cruyff van ser superiors als de Toshack i van guanyar el matx per 2 a 0, gràcies als gols marcats a la segona part per Amor i Salinas.
La història posterior tots la coneixem: el Barça, convertit en el Dream Team i amb la incorporació de futbolistes com Ferrer, Guardiola, Stoitxkov o Romário, va marcar una època excel·lent, amb títols tan importants com quatre Lligues, totes elles consecutives, i la primera Copa d’Europa en la història del club. A més, podem afirmar que la mentalitat de la institució, almenys pel que fa a l’aspecte esportiu, va canviar radicalment, fet comprovat fins a l’actualitat, quan l’entitat està vivint una altra etapa extraordinària.
Pel contrari, la societat madridista va iniciar una important crisi i, el que és pitjor, una època molt irregular fins els nostres dies, amb continus canvis de presidents i sobretot d’entrenadors. Si bé es cert que el Madrid, durant aquestes darreres dues dècades, ha conquistat per exemple tres Lligues de Campions, també és veritat que la inestabilitat i la varietat de projectes que s’han anat succeint han estat constants al llarg dels anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario