Al llarg de la vigència d’aquest bloc, que va aparèixer el maig de l’any 2007, he parlat abastament sobre la persona de Johan Cruyff. Jo reconec els errors, de vegades enormes, i els defectes que han marcat i encara, en algun cas, segueixen caracteritzant l’holandès, entre els quals podríem significar el seu més aviat decebedor rendiment com a jugador al FC Barcelona, amb l’excepció d’una extraordinària primera temporada; el fet de provocar la marxa d’un entrenador, com va ser el cas de l’alemany Hennes Weisweiller; frivolitats en els seus primers anys com a preparador de l’entitat catalana, com el fitxatge de Romerito o el cas Lucendo; el fet que Jesús Mariano Angoy, el seu gendre, jugués al filial pràcticament amb 30 anys; el trist i injust acomiadament d’Andoni Zubizarreta, pròxim director tècnic del club, després de la trista final de la Champions a Atenes; les estranyes contractacions que va realitzar durant els seus últims anys com a tècnic blaugrana, com van ser els casos d’homes com José Mari, Igor Korneiev o Xavier Escaich; la seva llarga enemistat amb Carles Rexach, mostrant una rancúnia exagerada; les crítiques al seu compatriota Louis van Gaal, quan aquest dirigia el club blaugrana; el terrible entorn que va originar durant els últims anys de presidència de Josep Lluís Núñez, etc.
Tanmateix, l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, va suposar clarament un abans i un després en la història de la institució barcelonista, doncs l’holandès va inculcar un sistema de joc i una mentalitat que, des del seu Dream Team fins els nostres dies, mitjançant entrenadors molt influenciats per ell i l’escola holandesa com el ja citat Van Gaal, Frank Rijkaard o Pep Guardiola, han donat grans èxits al Barça. Com a exemples podem indicar les següents dades: el cub blaugrana ha guanyat la meitat de les seves Lligues i la totalitat de les seves Copes d’Europa des de la seva arribada a l’entitat com a entrenador.
Fa uns mesos, Joan Laporta, que apurava les seves últimes setmanes com a màxim mandatari del Barcelona, va decidir nomenar Cruyff president d’honor. Si bé és cert que Laporta no va respectar els estatuts de la societat, que no contemplen aquest càrrec; que potser va prendre aquesta decisió per motius electoralistes i, posats a pensar malament, que probablement veia inevitable la victòria de Sandro Rosell a les eleccions i, d’aquesta manera, passar-li un “problema”, també és veritat que el nomenament semblava tenir plena justícia i és normal que el club prengués aquesta determinació amb un home que ha estat tan important i decisiu per a la institució.
Poques hores després de prendre possessió dels seus càrrecs Rosell i els seus directius, aquests van començar a parlar sobre la legalitat o no del nomenament de Cruyff, de la seva possible confirmació en l’assemblea de socis... El cert és que, coneixent l’enorme orgull de Cruyff, aquestes declaracions eren una “invitació” a que l’holandès renunciés al càrrec honorífic i el creador del Dream Team no va trigar ni 24 hores en presentar-se a les oficines del club i tornar la seva insígnia. Sincerament, crec que aquest ha estat el primer error de la directiva encapçalada per Rosell, que sembla que intentarà arreglar l’afer, encara que, tenint en compte el caràcter de Cruyff, ho tindrà realment molt complicat. I el que és pitjor de tot aquest cas: sembla que a Guardiola no li agradat gens tot el que ha succeït i no ens hauríem d’estranyar que aquesta fos una de les raons per les quals hagi decidit renovar només per un any.
Tanmateix, l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, va suposar clarament un abans i un després en la història de la institució barcelonista, doncs l’holandès va inculcar un sistema de joc i una mentalitat que, des del seu Dream Team fins els nostres dies, mitjançant entrenadors molt influenciats per ell i l’escola holandesa com el ja citat Van Gaal, Frank Rijkaard o Pep Guardiola, han donat grans èxits al Barça. Com a exemples podem indicar les següents dades: el cub blaugrana ha guanyat la meitat de les seves Lligues i la totalitat de les seves Copes d’Europa des de la seva arribada a l’entitat com a entrenador.
Fa uns mesos, Joan Laporta, que apurava les seves últimes setmanes com a màxim mandatari del Barcelona, va decidir nomenar Cruyff president d’honor. Si bé és cert que Laporta no va respectar els estatuts de la societat, que no contemplen aquest càrrec; que potser va prendre aquesta decisió per motius electoralistes i, posats a pensar malament, que probablement veia inevitable la victòria de Sandro Rosell a les eleccions i, d’aquesta manera, passar-li un “problema”, també és veritat que el nomenament semblava tenir plena justícia i és normal que el club prengués aquesta determinació amb un home que ha estat tan important i decisiu per a la institució.
Poques hores després de prendre possessió dels seus càrrecs Rosell i els seus directius, aquests van començar a parlar sobre la legalitat o no del nomenament de Cruyff, de la seva possible confirmació en l’assemblea de socis... El cert és que, coneixent l’enorme orgull de Cruyff, aquestes declaracions eren una “invitació” a que l’holandès renunciés al càrrec honorífic i el creador del Dream Team no va trigar ni 24 hores en presentar-se a les oficines del club i tornar la seva insígnia. Sincerament, crec que aquest ha estat el primer error de la directiva encapçalada per Rosell, que sembla que intentarà arreglar l’afer, encara que, tenint en compte el caràcter de Cruyff, ho tindrà realment molt complicat. I el que és pitjor de tot aquest cas: sembla que a Guardiola no li agradat gens tot el que ha succeït i no ens hauríem d’estranyar que aquesta fos una de les raons per les quals hagi decidit renovar només per un any.
No hay comentarios:
Publicar un comentario