El temps passa i aquest estiu fa ja una dècada del fitxatge del mitja punta portuguès Luis Figo pel Real Madrid, després de cinc anys al FC Barcelona. El fet va tenir una repercussió enorme en el club català, que va trigar força temps en recuperar-se.
Figo va convertir-se en jugador blaugrana l’estiu de l’any 1995, procedent de l’Sporting de Portugal i després d’una estranya duplicitat de contractes amb el Juventus i el Parma, cosa que demostra que el futbolista, o millor dit els seus representants, no han estat mai massa hàbils en les qüestions contractuals.
Després d’un primer any al Camp Nou d'adaptació, l’últim de Johan Cruyff com a entrenador, Figo va realitzar quatre temporades excel·lents a l’entitat catalana, quan es va convertir en un autèntic ídol per a l'afecció barcelonista, en un dels millors jugadors d’Europa, en un dels principals especialistes mundials en l’u contra u i en un home decisiu en els títols que el conjunt blaugrana va aconseguir entre 1996 i 1999, concretament dues Lligues, dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Recopa i una Supercopa d’Europa. Durant el seu lustre com a integrant de la plantilla del Barça, Figo va tenir tres entrenadors, el citat Cruyff, Bobby Robson i Louis van Gaal, i va coincidir amb futbolistes com Ronaldo, Rivaldo o Pep Guardiola, amb qui va mantenir una gran amistat.
L’estiu de l’any 2000, els dos clàssics del futbol espanyol, Barça i Real Madrid, van celebrar eleccions, en el cas de la institució catalana arran de la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Figo i el seu representant van observar que era un moment idoni per aconseguir una substancial millora del seu contracte i, quan el club barcelonista els hi donava allargues per la situació transitòria que vivia l’entitat, van decidir arribar a un pacte amb Florentino Pérez, que s’enfrontava a les eleccions madridistes a Lorenzo Sanz.
Potser mai sabrem totalment quin pensament veritable tenia el jugador portuguès, però sempre va fer la sensació que el seu desig era seguir a Barcelona, ciutat en la qual es va adaptar perfectament (fins i tot va obrir un restaurant), i que només pretenia pressionar el Barça mitjançant un acord amb un home, Pérez, que teòricament tenia poquíssimes possibilitats de ser elegit president del Madrid, si tenim en compte que Sanz acabava de guanyar la seva segona Champions League en només tres anys.
No obstant, Pérez, que havia perdut anteriorment unes eleccions contra el desaparegut Ramón Mendoza, va donar la gran sorpresa i va derrotar Sanz en els comicis de la institució madridista, gràcies als vots per correu. Tanmateix, el nou president blanc, abans d’anunciar res concret, va preferir esperar a les eleccions barcelonistes, que se celebraven una setmana més tard.
Un dia després que Joan Gaspart guanyés Lluis Bassat en els comicis del Camp Nou, Pérez va presentar Figo com a nou futbolista del Madrid (foto) i va obrir un autèntic període d’histèria al club català, fins el punt que, pocs dies més tard, Gaspart va viatjar a Londres i li va comprar a l’Arsenal, mitjançant uns preus desorbitats i exhaurint la clausula de rescisió del portuguès, el francès Emmanuel Petit i l’holandès Marc Overmars, els quals per cert van donar un rendiment força decebedor.
Com explicava al començament d’aquest article, el Barça va trigar en recuperar-se de la “jugada” de Florentino i ningú ha oblidat les rebudes que va rebre Figo, vestit de blanc, a l’estadi barcelonista, molt especialment la de la temporada 2002/2003, que li va costar a l’entitat catalana dos partits de tancament del Camp Nou, els quals mai va arribar a complir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario