Itàlia i França, respectivament campiona i sotscampiona mundials fa quatre anys a Alemanya, han estat les grans decepcions del present Mundial de Sud-àfrica, en què han acabat eliminades a la primera fase del torneig com a últimes de grups teòricament, sobretot en el cas dels italians, bastant assequibles.
Pel que fa a Itàlia, penso que l’Squadra Azzurra ha tingut fonamentalment dos grans problemes: un equip envellit sense canvi generacional i la manca d’una estrella al davant capaç de decantar partits.
Marcello Lippi, després de donar-li fa quatre anys la quarta corona mundial a Itàlia, a l’estadi Olímpic de Berlín, va abandonar el càrrec, però va tornar al lloc de seleccionador arran del relatiu fracàs del conjunt dirigit per Roberto Donadoni a l’Eurocopa de 2008, quan Itàlia va ser eliminada per Espanya en els quarts de final als penals. L’exentrenador del Juventus ha optat per seguir confiant a Sud-àfrica en homes com Gianluigi Buffon, Gianluca Zambrotta, el capità Fabio Cannavaro (foto), Andrea Pirlo, Gennaro Gattuso, Mauro Camoranesi o Vincenzo Iaquinta, tots ells jugadors importants el 2006, sense la presència de nous valors amb capacitat de liderar el conjunt transalpí, potser amb l’única excepció de Daniele de Rossi, present al Mundial d’Alemanya quan encara era una promesa.
Itàlia quasi sempre, al llarg de la seva història, ha realitzat un joc de caràcter defensiu, extremadament tàctic i fins i tot especulatiu, però moltes vegades ha comptat amb futbolistes estel·lars al davant que han salvat diverses situacions compromeses, com poden haver estat els casos de Sandro Mazzola, Gianni Rivera, Gigi Riva, Paolo Rossi, Bruno Conti, Salvatore Schillaci, Roberto Baggio, Alessandro del Piero o Francesco Totti, justament el que no ha tingut l’Azzurra en aquest Mundial de Sud-àfrica.
Quant a la selecció francesa, les principals causes del fracàs mundialista es troben en un seleccionador, Raymond Domènech, sense autoritat, i un planter molt poc unit que, a més a més, ha mostrat un escàs compromís amb l’equip.
Domènech ja va ser una home molt criticat durant els inicis del Mundial d’Alemanya, però a poc a poc, en molta part gràcies a la gran qualitat de jugadors com un jove Frank Ribéry, Thierry Henry i fonamentalment Zinedine Zidane, França va anar millorant els seus resultats i, després d’eliminar grans seleccions com Espanya, Brasil i Portugal, es va plantar a la seva segona final de la història, la qual va perdre contra Itàlia als penals. Dos anys més tard, els bleus no van estar afortunats a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, però la federació va decidir seguir confiant en el tècnic d’origen català, fins i tot durant les penúries que posteriorment va passar l’esquadra francesa durant la fase de classificació per anar a Sud-àfrica. Domènech s’ha mostrat com un preparador dèbil i amb escassa autoritat per aturar la indisciplina i la desunió del vestidor i no és gens estrany que l’home elegit per a substituir-lo en el càrrec, el carismàtic i llegendari Laurent Blanc, un dels herois del títol mundial de 1998, sigui un entrenador completament diferent.
Quan França va conquistar el Mundial de 1998 i l’Eurocopa de l’any 2000, es va parlar al país veí, amb orgull i satisfacció, de la fusió, sincronització i unió entre els futbolistes de famílies tradicionals franceses i els jugadors originaris d’immigrants de les Antilles, ultramar, altres regions europees o Àfrica, tant del magrib com de la zona sub-sahariana. Entre els primers hi destacaven Fabian Barhez, el citat Blanc, Frank Leboeuf, el capità Didier Deschamps o Emmanuel Petit, mentre que entre els segons cal significar Liliam Thuram, Marcel Desailly, Bixente Lizarazu, Christian Karembeu, Robert Pires, Yuri Djorkaeff, un joveníssim Henry o el gran Zidane.
Tanmateix, aquella extraordinària fusió de fa una dècada s’ha transformat en un autèntic caos en el Mundial de Sud-àfrica, el qual Domènech s’ha vist impotent per controlar-lo. S’ha parlat de l’enfrontament entre els futbolistes originaris de les excolònies, com William Gallas, Eric Abidal, el capità Patrice Evra, l’expulsat Nicolas Anelka o fins i tot Ribéry, malgrat que el jugador del Bayern és ètnicament francès, i altres jugadors no relacionats amb la immigració com Hugo Lloris, Jeremy Toulalan, André – Pierre Gigcac i molt especialment Yoann Gourcuff. Sembla ser que Blanc és un dels pocs homes que hi pugui posar solució en tot aquest desgavell.
Pel que fa a Itàlia, penso que l’Squadra Azzurra ha tingut fonamentalment dos grans problemes: un equip envellit sense canvi generacional i la manca d’una estrella al davant capaç de decantar partits.
Marcello Lippi, després de donar-li fa quatre anys la quarta corona mundial a Itàlia, a l’estadi Olímpic de Berlín, va abandonar el càrrec, però va tornar al lloc de seleccionador arran del relatiu fracàs del conjunt dirigit per Roberto Donadoni a l’Eurocopa de 2008, quan Itàlia va ser eliminada per Espanya en els quarts de final als penals. L’exentrenador del Juventus ha optat per seguir confiant a Sud-àfrica en homes com Gianluigi Buffon, Gianluca Zambrotta, el capità Fabio Cannavaro (foto), Andrea Pirlo, Gennaro Gattuso, Mauro Camoranesi o Vincenzo Iaquinta, tots ells jugadors importants el 2006, sense la presència de nous valors amb capacitat de liderar el conjunt transalpí, potser amb l’única excepció de Daniele de Rossi, present al Mundial d’Alemanya quan encara era una promesa.
Itàlia quasi sempre, al llarg de la seva història, ha realitzat un joc de caràcter defensiu, extremadament tàctic i fins i tot especulatiu, però moltes vegades ha comptat amb futbolistes estel·lars al davant que han salvat diverses situacions compromeses, com poden haver estat els casos de Sandro Mazzola, Gianni Rivera, Gigi Riva, Paolo Rossi, Bruno Conti, Salvatore Schillaci, Roberto Baggio, Alessandro del Piero o Francesco Totti, justament el que no ha tingut l’Azzurra en aquest Mundial de Sud-àfrica.
Quant a la selecció francesa, les principals causes del fracàs mundialista es troben en un seleccionador, Raymond Domènech, sense autoritat, i un planter molt poc unit que, a més a més, ha mostrat un escàs compromís amb l’equip.
Domènech ja va ser una home molt criticat durant els inicis del Mundial d’Alemanya, però a poc a poc, en molta part gràcies a la gran qualitat de jugadors com un jove Frank Ribéry, Thierry Henry i fonamentalment Zinedine Zidane, França va anar millorant els seus resultats i, després d’eliminar grans seleccions com Espanya, Brasil i Portugal, es va plantar a la seva segona final de la història, la qual va perdre contra Itàlia als penals. Dos anys més tard, els bleus no van estar afortunats a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, però la federació va decidir seguir confiant en el tècnic d’origen català, fins i tot durant les penúries que posteriorment va passar l’esquadra francesa durant la fase de classificació per anar a Sud-àfrica. Domènech s’ha mostrat com un preparador dèbil i amb escassa autoritat per aturar la indisciplina i la desunió del vestidor i no és gens estrany que l’home elegit per a substituir-lo en el càrrec, el carismàtic i llegendari Laurent Blanc, un dels herois del títol mundial de 1998, sigui un entrenador completament diferent.
Quan França va conquistar el Mundial de 1998 i l’Eurocopa de l’any 2000, es va parlar al país veí, amb orgull i satisfacció, de la fusió, sincronització i unió entre els futbolistes de famílies tradicionals franceses i els jugadors originaris d’immigrants de les Antilles, ultramar, altres regions europees o Àfrica, tant del magrib com de la zona sub-sahariana. Entre els primers hi destacaven Fabian Barhez, el citat Blanc, Frank Leboeuf, el capità Didier Deschamps o Emmanuel Petit, mentre que entre els segons cal significar Liliam Thuram, Marcel Desailly, Bixente Lizarazu, Christian Karembeu, Robert Pires, Yuri Djorkaeff, un joveníssim Henry o el gran Zidane.
Tanmateix, aquella extraordinària fusió de fa una dècada s’ha transformat en un autèntic caos en el Mundial de Sud-àfrica, el qual Domènech s’ha vist impotent per controlar-lo. S’ha parlat de l’enfrontament entre els futbolistes originaris de les excolònies, com William Gallas, Eric Abidal, el capità Patrice Evra, l’expulsat Nicolas Anelka o fins i tot Ribéry, malgrat que el jugador del Bayern és ètnicament francès, i altres jugadors no relacionats amb la immigració com Hugo Lloris, Jeremy Toulalan, André – Pierre Gigcac i molt especialment Yoann Gourcuff. Sembla ser que Blanc és un dels pocs homes que hi pugui posar solució en tot aquest desgavell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario