Aquest any 2016, un escassament atractiu Real Madrid
de Zinedine Zidane ha conquistat la Champions League, després de vèncer en la
final el combatiu Atlético de Madrid de Diego Simeone (foto) a la final de
Milà. Poques setmanes més tard, la gris Portugal de Fernando Santos ha assolit
a París la seva primera Eurocopa. Ens trobem en una era dominada pel joc
defensiu i especulatiu ?
Any 2004: el València de Rafa Benítez va aconseguir el
doblet format per Lliga espanyola i Copa de la UEFA, el Porto de José Mourinho
va conquistar la Lliga de Campions i la selecció de Grècia, dirigida per
l’alemany Otto Rehhagel, va assolir sorprenentment l’Eurocopa que es va
organitzar a Portugal. Llavors es va afirmar que el joc defensiu, excessivament
tàctic, disciplinat i fins i tot especulatiu s’havia imposat al futbol ofensiu,
alegre, vistós i atractiu, en una època en què el FC Barcelona, un dels
exemples de la segona filosofia, havia completat el cinquè any consecutiu sense
guanyar cap títol oficial.
Un any més tard, Benítez, que havia abandonat
Mestalla, va fer-se amb la Champions League com a entrenador del Liverpool,
després d’una inversemblant remuntada davant el Milan de Carlo Ancelotti, motiu
pel qual la sensació del triomf de la filosofia menys atractiva de viure el
futbol s’incrementava, però el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va conquistar
la Lliga de Campions la temporada següent, a més davant l’Arsenal d’Arséne
Wenger, un entrenador que, almenys durant aquella època, també apostava per un
joc ofensiu, per la qual cosa la dinàmica semblava haver canviat.
Seguidament hi va haver una etapa de transició marcada
per dos equips, el Milan d’Ancelotti, campió l’any 2007, i el Manchester United
d’Alex Ferguson, vencedor l’any 2008, el joc dels quals podria situar-se en un
punt mitjà entre les dues formes d’entendre el futbol, fins que va esclatar el
gran Barça de Pep Guardiola i Leo Messi, que va conquistar la Champions League
el 2009, any del primer triplet de la institució catalana i del sextet, i l’any
2011, després d’una de les millors finals de la història de la competició
continental. S’hauria de recordar, però, que entremig dels dos títols
blaugranes hi va haver el de l’Inter de Milà dirigit per Mourinho, amb un sistema
de joc molt diferent.
Els darrers anys, han assolit el triomf a la principal
competició de clubs europea el gris Chelsea de Roberto di Matteo, l’any 2012;
l’atractiu Bayern Munic de Jupp Heynckes, l’any 2013; l’interessant Real Madrid
d’Ancelotti, l’any 2014; el Barça de Luís Enrique Martínez, menys espectacular
que el de Guardiola, però igualment ofensiu, l’any 2015, i, com ja s’ha
indicat, un Madrid de Zidane força menys brillant que el de dos anys abans,
aquest any 2016. S’ha de recordar igualment que l’Atlético de Madrid de Simeone, amb unes característiques basades en
un ferri sistema defensiu, el futbol de contracop, un joc molt dur i una
intensa lluita, ha disputat les finals de les edicions de 2014 i, com ja he mencionat, 2016.
Pel que fa al futbol de seleccions, quant a les
Eurocopes, entre els triomfs de Grècia i Portugal han tingut lloc els dos
títols d’una extraordinària Espanya, en els campionats dels anys 2008 i 2012,
mentre, pel que respecta a la Copa del Món, el vencedors han estat una bona
Itàlia, l’any 2006; una excel·lent Espanya, l’any 2010, i una fenomenal
Alemanya, l’any 2014.
Per tant, i com s’ha pogut comprovar en aquest
article, no existeixen èpoques de projectes guanyadors de característiques
ofensives o defensives, sinó que senzillament es van alternant, tot i què és
cert, pel que fa al futbol de seleccions, que si que hi han hagut anys en què
ha triomfat clarament una filosofia que aposta per un joc d’atac i atractiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario