Després
d’uns inicis bastant esperançadors, el Manchester City de Pep Guardiola ha
traçat, fins al moment, una línia molt irregular, amb derrotes doloroses com
les rebudes davant el FC Barcelona en partit de Lliga de Campions (4-0) o
contra el Chelsea (1-3), Liverpool (1-0) i Everton (4-0) en xocs de la Premier
League.
Les
causes poden ser les següents:
Una
cultura futbolística molt diferent. Si és cert, gràcies a l’arribada
d’entrenadors com Arséne Wenger, Carlo Ancelotti, Manuel Pellegrini, Louis van
Gaal o Mauricio Pochettino, el futbol anglès ja no es limita a llançar la
pilota cap endavant i a penjar l’esfèric a l’àrea. Tanmateix, la filosofia que
vol introduir Guardiola al Etihad està força allunyada de la tradicional
forma de jugar del club, encara que el ja citat Pellegrini hi va portar a terme
un primer pas.
No
comptar amb Leo Messi. Jo crec que va ser el principal factor perquè el Pep no
aconseguís tots els seus propòsits al Bayern de Munic, on, no obstant, hi va
deixar un palmarès extraordinari. No disposar del que és segurament el millor
futbolista de la història, tal com va succeir en el seus quatre anys
d’entrenador del FC Barcelona, pesa moltíssim.
No
tenir Tito Vilanova al seu costat. No comentaré la barbaritat de considerar que
Vilanova va ser la peça primordial del millor Barça de la història, entre els
anys 2008 i 2012, però el desaparegut tècnic empordanès formava un tàndem
perfecte amb el preparador de Santpedor, com abans havia succeït també amb els
duos Johan Cruyff / Carles Rexach i Frank Rijkaard / Henk ten Cate o actualment
amb la parella integrada per Luis Enrique Martínez i Juan Carlos Unzué.
Una
entitat feble mentalment. Guardiola compta també amb la dificultat de canviar
la mentalitat d’un club sense massa tradició entre els grans i acostumat a
perdre bastant sovint encontres bàsics i decisius.
Jugadors
semblants, però no idèntics. Pep ha volgut tenir al City les seves versions de
Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Messi, però,
malgrat tractar-se de grans jugadors, respectivament no penso que sigui el
mateix comptar amb John Stones, Fernandinho Roza, Kevin de Bruyne, David Silva
i Sergio Kun Agüero.
El
cas Joe Hart. Tothom sap que a Guardiola no li agraden els porters que no
juguen bé amb el peus, com és el cas de l’internacional anglès, que, davant la
contrarietat de l’afecció d’El Etihad i de la premsa britànica, va ser cedit al
Torino.
La
baixa forma de Claudio Bravo. Després de dos excel·lents anys al Camp Nou, el
porter xilè no està massa afortunat en el seu primer any a Anglaterra. L’ombra
de Hart, un ídol al Etihad, pot haver-li creat massa pressió.
El
cas Yaya Touré. El centrecampista ivorià, qui ja va coincidir amb Guardiola
durant les dues primeres temporades del Pep a la banqueta del Camp Nou, va ser
sancionat per l’entrenador català primordialment per les declaracions del seu polèmic
i peculiar representant Dimitri Seluk. Arran del perdó del tècnic, Touré, un
home que ha donat un rendiment excel·lent al City, s’ha convertit en un dels
jugadors bàsics del bloc de Manchester.
La
lesió d’Ilkay Gündogan. L’excentrecampista del Borussia de Dortmund, al qual Guardiola
ja va intentar fitxar en la seva etapa barcelonista, s’ha lesionat i la seva
absència s’està notant massa a l’equip.
La
competència. A la Lliga d’Espanya, el Barça de Guardiola només comptava, en un
període en què encara no havia explotat l’Atlético de Madrid, amb el Real
Madrid com a rival en la lluita pel títol i, a la Bundesliga, el seu Bayern era
immensament superior als seus adversaris. Tanmateix, a la Premier, el City té
la duríssima competència de Chelsea, Liverpool, Arsenal, Tottenham Hotspur i Manchester
United.
No hay comentarios:
Publicar un comentario