Ara fa una dècada de la considerada primera temporada
de l’autocomplaença del Barça de Frank Rijkaard, que va tenir, sobretot, un nom
propi: Ronaldinho.
Després de la desastrosa era de la presidència de Joan
Gaspart, el FC Barcelona va sortir del pou i va realitzar un canvi radical,
fins el punt que l’equip català va conquistar, la campanya 2004 / 2005, el
campionat de Lliga, i l’exercici 2005 / 2006, de nou la Lliga, la Supercopa
d’Espanya i la Lliga de Campions, la segona Copa d’Europa en la història de la
societat. Tres homes, penso, van ser els grans artífexs d’aquells èxits: el
president Joan Laporta, el tècnic Rijkaard i, molt especialment, l’estrella
Ronaldinho.
La temporada 2006 / 2007 va començar bé per al conjunt
blaugrana, amb la consecució d’una segona Supercopa estatal, però el bloc de
Rijkaard va patir la primera gran decepció amb una tremenda derrota a Mònaco
davant el Sevilla a la Supercopa d’Europa (3-0), després es va produir el cop al
Japó contra l’Internacional de Porto Alegre a la Copa Intercontinental (1-0),
més tard hi va tenir lloc la inversemblant remuntada del Getafe a les
semifinals de la Copa del Rei, quan l’equip madrileny va vèncer 4 a 0 després
que el Barça guanyés a l’anada per 5 a 2, partit en què un jove Messi va fer un
gol extraordinari, i finalment va perdre la Lliga amb el famós tamudazo al Camp
Nou, en la penúltima jornada del torneig.
Les causes d’aquell període decadent
d’auto-complaença, que es va mantenir durant la temporada 2007 / 2008, van ser
les següents:
La “dimissió” de Ronaldinho. Després de tres
temporades espectaculars al club català, el mitjà punta brasiler, que ja va
tenir un rendiment molt decebedor al Mundial d’Alemanya, va tenir dos anys
lamentables, caracteritzats per la manca de compromís, l’escassa
professionalitat, la no compareixença en un munt d’entrenaments o les
incessants festes nocturnes.
Problemes amb altres estrelles. Ronaldinho no va ser
l’únic jugador important de la plantilla que va protagonitzar tristos episodis,
doncs l’internacional portuguès Deco també va entrar en un període de certa
polèmica, negant-se, presumptament, a realitzar un mini stage que havia ideat
Rijkaard, mentre el davanter camerunès Eto’o va caracteritzar-se per
declaracions explosives i l’atacant francès Henry va realitzar una primera
campanya al Camp Nou molt decebedora.
Un Messi massa jove. L’argentí, que aleshores ja estava
considerat un dels millors futbolistes del món, era encara un jugador inexpert
i tenia un munt de problemes amb les lesions de caràcter físic, que el
mantenien vàries setmanes apartat dels terrenys de joc.
Futbolistes secundaris que encara no havien agafat el
relleu. El capità Puyol, Xavi i Iniesta eren encara homes secundaris al
vestidor del Camp Nou, amb escassa capacitat de lideratge i una mentalitat
bastant fràgil. Tot va canviar radicalment, en primer lloc, a la victoriosa
Eurocopa d’Àustria i Suïssa a les ordres de Luis Aragonés i, en segon lloc, amb
el nomenament de Pep Guardiola com a nou entrenador barcelonista.
Un Rijkaard perdut. El tècnic holandès va optar sempre
pel bon rotllo amb els jugadors, fet que va funcionar mentre aquests van
mantenir un compromís correcte, però que va ser escassament apte quan es va
iniciar l’anomenada auto-complaença. A més, la marxa dels seu enèrgic ajudant,
Henk ten Cate, substituït pel dòcil Johan Neeskens, tampoc va ajudar.
Un Laporta desconcertant. Jan ha estat per mi el
millor president de la història de la institució barcelonista, però durant
aquell període no va estar gens afortunat i no va saber aturar a temps els
actes d’indisciplina. Posteriorment, després de salvar per molt poc una moció
de censura, va encertar plenament amb l’aposta de Guardiola.
A la foto, Rijkaard i Ronaldinho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario